TEA-Asperger: cervell hipermasculí

Un altre dels conceptes interessants que aborda Cererols és el tema de l’empatia i del sexe dels cervells. Generalment es té concebut que les dones són qui tenen més empatia, mentre que els homes són més hàbils en raonaments relacionats amb el món físic. Aquesta idea ha portat, com us deia, a parlar d’un tipus de cervell femení (tipus E o E extrem), i un altre de masculí (tipus S o S extrem). Val a dir que parlem d’un llibre del 2011, i que en cap cas associem aquest hipotètic sexe del cervell amb el gènere de la persona.

Com relaciona Cererols això amb l’autisme? Quan s’ha volgut classificar els autistes segons aquesta vessant, s’ha observat que el 65 % pertanyen al tipus S extrem i un 27 % al tipus S. És a dir, semblaria que els TEA serien un cas extrem del cervell masculí, altrament dit hipermasculí. Ignoro com encaixaria aquesta informació segons quin reducte ibèric determinat per la primer lletra de l’alfabet grec. Feta la broma, aquesta teoria concorda(va) amb certes observacions neurològiques en el sentit que les àrees del cervell que són més petites en els homes que en les dones, encara ho són més en els casos de TEA. Així mateix, les que són més grans en els homes que en les dones, encara ho són més en els casos de TEA. En resum, semblaria relacionar el TEA amb un extrem masculí.

Dit això, parlem també de la genètica, perquè Cererols també l’aborda. Antigament hi havia una teoria anomenada «mares nevera». Afortunadament, avui dia ni es contempla, tot i que antany fou força defensada per especialistes. La idea que hi havia al darrere és que els infants es tornaven autistes a causa de la poca sensibilitat/demostració d’afecte per part de les mares. Quanta crueltat! En aquest moment, em recordo de Jaume Balmes i la seva mare... però això potser vindrà molt després, si soc capaç d’articular una teoria. En resum, sembla haver quedat demostrat que no és que els pares siguin freds amb els fills, sinó que els pares, molt probablement també són autistes. És a dir, hi ha un factor genètic i hereditari. Cererols parla en aquest llibre de dos gens: el B7RAP1, relacionat amb la connectivitat sinàptica, precisament la que estableix el cablejat del cervell i que sabem que és diferent amb els TEA, i el MDGA2, relacionat amb el desenvolupament neurològic i que, per tant, també pot estar-hi relacionat.

En aquest precís moment convé fer un parèntesis per parlar de genètica en termes més generals. I és que en algun moment la vida va renunciar a la immortalitat i va començar a tenir descendència. Generació a generació, encara avui, l’individu copia el seu material genètic als seus successors i així, sense necessitat d’ésser immortal, l’espècie, que no l’individu, va persistint en el temps. També ho podríem enllaçar amb Darwin i l’evolució de les espècies: allò d’evolucionar o morir. És a dir, els errors de còpia de gens (mutacions, variacions) conjuntament amb la reproducció selectiva són les eines de les quals es val l’evolució per anar adaptant l’espècie al seu entorn. Durant aquest procés complicat hi ha canvis que resulten adequats, i són els que amb el temps perpetuen, i d’altres que no són més que experiments fallits. La natura juga amb les espècies —nosaltres una d’elles— i va fent prova i error. Sona impersonal... però és la realitat.

Aleshores ve la gran i original teoria de Cererols. Val a dir que, senzillament, m’encanta i és brillant. Tornant a insistir en el fet que parlem d’un llibre del 2011, tot i que pot ser perfectament extrapolable avui dia, proposa que l’augment de casos de TEA en les estadístiques podria ser degut no només per la millora del diagnòstic i l’ampliació de l’espectre, sinó que per aquestes proves i errors de la natura amb l’espècie humana a fi de fer-la millor. Dit d’altra manera, la natura ens fa evolucionar per adaptar-nos a un entorn cada vegada més tecnològic (tipus de món en el qual s’adapten millor els TEAs), i els símptomes més greus de TEA serien els errors de les primeres proves de disseny. Touché. No em negareu que com a teoria té base. Avui no toca però, algun dia us parlaré (confio poder-ho fer) d’un molt bon llibre titulat Nuevo elogio del imbécil.