TEA-Asperger: el «fins aquí»

El llibre El trauma complejo en el autismo que estem desgranant en aquestes entrades és realment molt interessant. Posa de manifest el que ja havíem advertit en entrades anteriors sobre el TEA, però ens fa adonar de fins on pot arribar el sofriment de les persones autistes. Fa ésser sabedors de la magnitud de la tragèdia i del poc conscients que n’és la societat. 

Els éssers humans estem programats per desitjar i cercar allò que ens fa sentir bé, estimats, valorats, confortables... i generalment defugim de tot el contrari, tot allò que ens genera malestar, dolor, sofriment o ens menysprea. Això és i ha de ser així però en el cas de l’autisme la cosa difereix lleugerament perquè hi ha coses comunes i que a priori formarien part del primer grup de coses (aquelles que ens fan feliços) que realment són del segon. Anem al cas pràctic. Si tenim un tret físic que fa que es mofin de nosaltres quan sortim a passejar, la tendència serà evitar fer el passeig. Més enllà de la injustícia, què passa si l’evitació a l’exposició d’una situació incòmode ho traslladem a moltes altres situacions, persones, esdeveniments i llocs? Simple. T’acabes apartant del món i l’estratègia d’evitar circumstàncies acaba essent del tot disfuncional per la vida de la persona: l’invalida.

Arribats a aquest punt, podem (estadísticament parlant) tenir una persona que està esgotada de ser qui no vol ser (fatiga d’identitat); o decideix ser-ho i pateix assetjament, nulling...; que sovint els sociodominants li fan la vida impossible; que no pot ser qui vol ésser, i tot i l’esforç que hi esmerça, pateix l’estigma invers pel qual no li reconeixen els esforços. Conclusió a la qual pot arribar l’autista: «per ser-hi així, millor no ser-hi. Fins aquí hem arribat».

Sí, avui parlem del suïcidi. Parlem del tema tabú del suïcidi. Que si ja és tabú en les persones neurotípiques, encara ho és més en el cas de l’autisme. L’autora comparteix unes dades que parlen per si soles, i ens haurien de fer reflexionar (José Ramon Alonso n’ha compartit unes recentment en la mateixa línia en el seu  bloc). Se sap que una persona autista té fins a set vegades més probabilitats de morir per causa de suïcidi (dades del 2019). Malgrat això, almenys en el moment d’escriure o publicar-se el llibre (2023), era un dels grans temes ignorats. Més dades: el 60 % dels autistes manifesten haver fet plans per llevar-se la vida; el 41 % ho han intentat, i el 64 % informa d’autolesions (dades del 2019). La magnitud de la tragèdia es manifesta cruelment en aquest moment. Semblaria que la soledat, la sensació de ser una càrrega pels demés, la falta de suport i l’esforç continuat per encaixar són alguns dels factors de risc. No creieu que això converteix la societat que vivim en una societat... no trobaria la paraula.

El llibre acaba amb la carta de comiat d’un autista que finalment va voler posar punt i final a tant turment: «Yo no sé dónde estaré. No sufráis por mí. Seguro que estaré en un lugar mejor, en el que estaré más protegido que aquí». La carta va seguida d’una reflexió de l’autora del llibre, que, evidentment, comparteixo completament: «La carta de despedida de Álex nos recuerda, dolorosamente, que no podemos subestimar o relativizar que “el mundo es así”. Si el mundo es así y con ello son infelices tantas personas, mejoremos este mundo». Molta feina a fer...