TEA-Asperger: distorsions cognitives freqüents

Del llibre El trauma complejo en el autismo ens queda compartir un parell d’aspectes. En primer lloc, l’enumeració de les distorsions cognitives més freqüents en les persones autistes. Ja havíem vist els trets característics de la síndrome d’Asperger, però les distorsions cognitives són aspectes relativament diferents que ens permetran comprendre una mica més el comportament dels autistes o persones amb la síndrome d’Asperger. Vegem-ho.

Pensament del tot o res. Diuen que només hi ha dues categories per classificar les situacions, persones, experiències o qualsevol cosa susceptible de ser classificable. O blanc o negre: costa de veure la gamma de grisos. M’hi sento reflectit. No s’ha de confondre aquesta distorsió cognitiva amb un trastorn de bipolaritat. No hi entenc i no ho he estudiat, però són coses diferents. Com bé apunta l’autora, a mi les persones m’estimen o em rebutgen. Són bones o dolentes (no hi ha terme mig). Fins i tot les mateixes persones poden passar d’un extrem a un altre en funció de la circumstància. 

Catastrofisme. S’exageren els possibles resultats negatius d’un incident. Altrament dit, fer una muntanya d’un gra de sorra. Recordo una vegada que se’m van enrampar les cervicals i vaig anar a urgències... encara deuen riure. Com en el cas anterior, no s’ha de confondre aquest catastrofisme amb altres coses. Pel que fa al cas i a l’exemple, ho podríem confondre amb hipocondria, i no és el cas. Recordo també una vegada jugant a futbol que vaig fallar una oportunitat de gol sol davant de porter i vaig concloure que no em convocarien mai més.

Els «hauria de». Francament no sé si l’acabo d’entendre. Es base en el fet de ser molt estricte amb les regles sobre com un mateix o com la resta ha d’actuar i comportar-se. Cas de no complir-se la regla, s’exageren les conseqüències. Posa com a exemples: «les persones sense autisme són mentideres i no compleixen amb el que s’ha pactat. Haurien de ser castigades». Flist-flast! O «hauria de deixar de pensar en el passat però no puc. Soc un desastre». Crec que aquesta distorsió no només fa referencia al ser dràstic, tot i que jo ho soc una mica. Més aviat al càstig exemplar.

Personalització. Se sobreestima el propi rol i s’assumeix que un mateix es la raó del comportament dels demés sense considerar explicacions alternatives. M’hi sento parcialment reflectit. Com en altres distorsions, no s’ha de confondre aquesta personalització amb una altra cosa com podria ésser l’egocentrisme. No em ve cap exemple personal, però el que comparteix l’autora és molt il·lustratiu: «el professor em va ignorar quan vaig alçar la mà per respondre perquè pensa que soc estúpid». Jo ho traduiria en una cosa que he mencionat força que és que sovint arribem a conclusions [errònies] molt precipitadament.

Etiquetatge. La persona assigna als demés o a si mateixa etiquetes negatives sense evidència per arribar a la conclusió arribada. Més del «sovint arribem a conclusions [errònies] molt precipitadament». Així mateix, o no ho entenc del tot bé, o va lligat a la distorsió del pensament del tot o res. Un exemple: «aquell és un egoista perquè no em va ajudar». A aquesta mena d’etiquetes, personalment hi arribo fàcilment...

Filtre mental que desqualifica el positiu. La persona filtra tan sols la informació negativa, prestant atenció als detalls negatius sobre un mateix i sobre la resta. D’alguna manera, obvia, ignora i desqualifica la informació positiva. Altrament dit: ésser pessimista. Me n’han titllat sovint... El que ve a dir aquesta distorsió és que davant d’una circumstància bona, si hi ha alguna cosa dolenta, preval per sobre la resta tot i ser minoritària o anecdòtica. Per exemple, si una persona amb autisme va a prendre alguna cosa amb una petita colla, s’ho està passant molt bé, però s’ha oblidat la cartera i li han de pagar la beguda. La persona neurodivergent no hi donaria més importància. L’autista és fàcil que cregui que la resta pensarà que se l’ha oblidat expressament perquè li paguin la beguda, amb la qual cosa la tarda ha estat un autèntic fracàs.

Lectura mental. S’assumeix que se sap el que l’altra persona està pensant o les seves intencions, malgrat la falta d’evidència. Aquesta és curiosa, més encara tenint en compte l’alexitímia o la presumpta poca destresa per captar el llenguatge no verbal. A mode d’exemple, si algú em mira és perquè he fet alguna cosa malament. Amb les seves variants, m’hi sento reflectit en part.

Raonament emocional. Tot és el que sento, i no el que és o podria ser. També em passa sovint. Si sento que una persona és dolenta, no hi ha marge pel qual no ho sigui. Si passo per un lloc i tinc una sensació d’inseguretat, és perquè el lloc és insegur. Punt.

Sobregeneralització. Es fan afirmacions generals i també s’arriben a conclusions partint d’esdeveniments aïllats. Un cop que s’ha viscut una mala experiència, aquesta es generalitza a altres situacions similars encara que no tinguin la connotació negativa de l’anterior. Per exemple, si algú demana d’anar a prendre alguna cosa i li diuen que no, decideix que no li demanarà a ningú més perquè ningú vol sortir amb ell. Jo diria que no soc així. Dono un marge una mica més ampli. Tanmateix, també puc arribar a ser igual de dràstic a la segona o tercera vegada que ho intento.

Acabem amb les notes del llibre El trauma complejo en el autismo asserint com hauria de ser una persona autista saludable. D’entrada, sense les característiques traumàtiques que hem anat destil·lant al llarg de les darreres sis entrades. Seria una persona amb autoconfiança, que estima la vida i s’autovalora. Una persona que processa atípicament la informació sensorial, que té estereotípies (moviment repetitiu o ritual de postures o expressions sense una finalitat determinada, però que no tenen el caràcter compulsiu dels tics), que és capaç de focalitzar la seva atenció en temes que li interessen i pels que s’apassiona. Una persona que pot socialitzar però a la seva manera, que possiblement no mira als ulls quan parla o no respon verbalment, però en qualsevol cas es comunica. És possible que fins i tot algunes crisis que tingui siguin mecanismes de regular-se emocionalment: a vegades, simplement necessiten explotar per carregar piles. En definitiva, una persona sense fatiga d’identitat, que pot ser el que vol ser (vegeu el sociodomiant), que és respectat tal com és, que se sent part de la comunitat, i que és feliç.