Qui és qui, Joan Llimona?

D’acord amb el seu lloc web, Catalonia Sacra (CS) és un projecte conjunt dels 10 bisbats amb seu a Catalunya (arquebisbat de Barcelona; arquebisbat de Tarragona; bisbat d’Urgell; bisbat de Girona; bisbat de Lleida; bisbat de Sant Feliu de Llobregat; bisbat de Solsona, bisbat de Terrassa; bisbat de Tortosa, i bisbat de Vic) creat l’any 2012 amb la voluntat de dinamitzar el patrimoni cultural de l’Església. Les seves línies de treball es basen en tres objectius: oferir formació i informació sobre el patrimoni cultural d’arrel religiosa, generar activitats per a la millora del seu coneixement i ajudar a la gestió dels equipaments. Per fer-ho, cada any programa una sèrie d’activitats que podeu consultar al seu lloc web. Particularment, he anat a unes quantes i sempre s’aprenen coses, a banda que els ponents o guies són persones molt enteses. És molt recomanable. Com  sempre dic, no és el mateix veure patrimoni, que no que t’expliquin el patrimoni.

Ahir feien una visita guiada per conèixer les pintures de Joan Llimona a l’església de l’Escorial de Vic. Novament segons el seu lloc web, l’església de la Casa Mare de les Germanes Carmelites de la Caritat, la congregació fundada per Santa Joaquima de Vedruna, és un edifici neoromànic que custodia una gran obra pictòrica de Joan Llimona. Vista en el seu context, aquesta pintura mural és un reflex de la fecunda relació entre l’artista i el bisbe Josep Torras i Bages, i un exponent magnífic de la contribució de Llimona a la renovació de l’art religiós a Catalunya durant el Modernisme. La visita permet apreciar la qualitat del conjunt, l’equilibri entre arquitectura i pintura, i el programa iconogràfic que connecta devoció, espiritualitat carmelitana i identitat catalana en un espai d’una bellesa artística excepcional.

El que ens interessa avui, però, és jugar al Qui és qui? amb en Joan Llimona. És sabut per hom qui coneix l’obra de Llimona (no dic que jo la conegui, ni molt menys...), que tendia a posar cares de coneguts a les seves pintures: allò que ara es diu ou de pasqua en les sèries de televisió (crec). Així doncs, i a mode d’exemple, el pintor va plasmar Antoni Guadí fent de sant Felip Neri en la pintura Sant Felip Neri en la consagració de la Santa Missa (1902). La semicúpula de l’església de les carmelites acabada el 1906 també tingué la mateixa fortuna. Se sap perfectament alguns dels que hi surten. El que no sabem, però, és si hi surt més gent coneguda o popular. Jo, particularment, tinc una hipòtesi i plena convicció que us comparteixo seguidament.

El mural de la semicúpula de l’església de l’Escorial diguem que el presideix d’alguna manera la protagonista, santa Joaquima de Vedruna (en el moment de pintar-se encara no era santa), al costat de sant Elies. També hi apareix Jaume I el Conqueridor. Així mateix, crec recordar que també hi apareix Antoni Guadí, i el mateix Llimona. Tanmateix, a mi se me’n va anar de seguida la vista cap una noiet vestit d’escolà. I la pregunta és simple: qui és aquest vailet, Joan Llimona? Naturalment, l’autor no ens pot respondre però podem especular de manera racional, crec bastant racional. Aquí el teniu part de la pintura (a dalt de tot podem veure al rei):

En primer lloc cal contextualitzar la història. Estem a principis del segle XX, i l’autor és àmpliament influenciat pel bisbe Torras i Bages: ja ho hem asserit més amunt. També ho és pel jesuïta Ignasi Casanovas. Així mateix, sabem que Gaudí, el 1910, va passar uns dies a Vic i fruit de la seva estada, orquestrada precisament per Torras i Bages i Casanovas, l’arquitecte va acabant dissenyant els malaurats fanals dedicats al compatrici Jaume Balmes i Urpià per commemorar el centenari del seu naixement.

Ja se’m comença a veure el llautó... del tot. Bé, Casanovas en la biografia que fa de Balmes —penso que la millor que hi ha— parla sobre el seu retrat. Fent ús de Córdoba (un altre biògraf de Balmes que publicà la seva obra el 1848, mateix any del decés del vigatà universal), escriu (jo copiaré l’original en espanyol):

Era D. Jaime Balmes de talla mas que regular, delgado y de musculatura poco desarrollada. La tez blanca y fina, la nariz bien formada, los labios algo abultados, y cuando hablaba ó reia asomaban unos dientes blanquísimos; los cabellos castaño-oscuros; la cara pálida, con alguna rubicundez en los pómulos; la frente espaciosa y lisa; los párpados muy abiertos; en sus ojos rasgados, negros y vivos brillaban la inteligencia y el genio; su mirada penetrante, con una espresion indefinible; su aspecto agradable y magestuoso con naturalidad.

Casanovas també comparteix la descripció d’un altre biògraf, Garcia de los Santos, que va publicar la seva biografia el mateix any 1848. Com abans, compartiré l’original en espanyol:

Era de alta estatura, delgado de cuerpo, de piel blanca, fina y delicada; su cara era ovalada; su frente, muy ancha aunque muy espaciosa, saliente y cortada por las caras laterales de la cabeza, presentaba la rara originalidad de formar un ángulo casi recto con cada uno de los lados y no obtuso ó en línea curva como generalmente sucede. […].

Su fisonomía era en estremo espresiva: sus labios, que espresaban toda su amable bondad, dejaban ver una hermosa dentadura. Sus ojos desmesuradamente grandes y rasgados y en extremo movible, que llenaban la espaciosa órbita á que daba lugar la conformacion de su frente, revelaban genio y penetración; y eran el claro espejo en que se manifestaba su alma en todos sus sentimientos. Cuando hablaba de sus afectos su mirada tenia una dulzura y un encanto inesplicables; […]

Si bé aquesta era la descripció dels seus contemporanis, val a dir que Jaume Balmes no només no va [poder] ser fotografiat, sinó que tenia molta reticència a que fos retratat. Així doncs, hem de fer ús tan sols dels retrats més fidedignes o més autoritzats, per dir-ho d’alguna manera.

En primer lloc, en tenim un de Gallés que, presumptament, fou poc després de la seva ordenació sacerdotal, als vint-i-quatre o vint-i-cinc anys. Aquí el teniu:

N’hi un altre del mateix autor, Gallés, de quan Balmes en tenia trenta-tres. Aquest, sembla que pintat de memòria:

Finalment, mostrem el retrat a l’oli pintat per Frederic Madrazo, el que més o menys ha passat com el retrat oficial del gran Jaume Balmes i, com qui diu, l’únic que va tenir l’autorització i beneplàcit del gran filòsof per ésser retratat. Per tant, podríem dir que és qui ha immortalitzat a Balmes de manera més fidel. Aquí, Balmes, tenia trenta-sis anys:

No em direu que no s’assemblen... ambdós retrats. O, dit d’altra manera: si aquest escolanet o sacerdot és algú, perquè la imatge té certa preeminència, qui pot ésser sinó el fill pròdig de la ciutat? L’universal Jaume Balmes, a qui llorejaven tant Torras i Bages, com Casanovas i com tot Vic a principis del segle XX? No li hauria servit (pres com a referència) a Llimona el retrat de Madrazo i les descripcions literàries per pintar-lo? Evidentment i com apuntava més amunt, no ho podem saber però penso que hi ha base sòlida per pensar-ho. Val a dir que en la visita, i crec que en els cent vint any que porta el moral, mai ningú hi havia posat atenció ni s’ho havia qüestionat.

Ja per acabar i a tall merament informatiu, ja que hem fet un breu repàs dels retrats de Jaume Balmes, no ens podem oblidar de la que segurament és l’obra més fidel al Balmes adult. Aquesta és l’escultura que hi ha sobre el seu sepulcre, avui al bell mig del claustre de la catedral, a la vista de la Biblioteca Episcopal, recés on es va recloure i es va forjar l’immortal Jaume Balmes i Urpià:

Què hi dieu? Què us sembla? Qui és o qui pot ser aquest santet o nen angelical pintant a l'oli en una església de Vic?