L’estupidesa humana 6/10

De l’entorn laboral l’autor també apunta altres circumstàncies. Una que solem veure sovint és que els incompetents tendeixen a ocultar la seva incompetència augmentant les seves competències. Sí, sembla un embarbussament, però no. La idea que hi ha darrere aquesta sentència és que si un fa una cosa malament, no té excusa. Si en fa deu, sempre es pot excusar en que fa masses coses. Per tant, si en fa una de malament, per buscar-se l’excusa de la quantitat, es busca noves competències per incomplir-les totes. No s’ha de negar que és un raonament força brillant per part de l’incompetent.

En aquest precís moment m’agradaria introduir dos conceptes curiosos. Un dels quals n’he tingut constància gràcies al llibre que estem comentant. El biòleg Iain Couzin, expert en comportament col·lectiu, va realitzar experiments amb bancs de peixos per veure com es prenien les decisions en grup. Agafeu-vos fort. El procediment fou el següent. En primer lloc va agafar un peix i li va practicar una lobotomia, és a dir, li va extirpar la part del cervell anterior que gestiona la por i el comportament social. Al meu entendre, bàsicament, el va convertir en un temerari. El peix, al no tenir la capacitat de sentir el perill ni de reaccionar als estímuls socials de la resta, es movia de manera absolutament decidida i rectilínia: un kamikaze, vaja... No es preocupava pel que deien els altres, simplement avançava cap a una direcció. Quina? Ni idea, però avançava amb fermesa.

Aleshores el va tornar a posar amb els seus amics, el va tornar a posar al grup. El resultat és sorprenent... el que va passar és que la resta del banc de peixos, aquells que tenien el cervell intacte, van començar a seguir al temerari, el que li faltava, literalment, una part de cervell. Conclusió fàcil: els intel·ligents segueixen els que els falta una part de cervell. O, el que es va convertir en líder absolut fou el que li mancava una part de cervell... Agafeu-vos-ho com vulgueu.

De totes maneres, l’autor torna a tirar de fal·làcia, que l’explicarem. Que l’experiment va anar com hem contat és cert, però diguem que té una altra explicació científica. Així i tot, l’explicació no desmenteix el fet. En el món animal, la indecisió és un senyal de perill. Un peix que dubta és un peix que està vigilant si ve un depredador. Per contra, un peix que neda amb seguretat i sense dubtes transmet la idea que sap on va o que ha trobat menjar. Naturalment, una cosa no implica l’altra... això sí que també és una fal·làcia com una casa de pagès. No obstant, el transmetre que saps on vas, dona seguretat al grup i hi va. Potser vas decididament a l’infern, però pel fet d’anar-hi decididament, et segueixen. Ben curiós.

L’experiment d’Iain Couzin ens duu a comentar el concepte del pensament grupal o de grup. El terme fou emprat pel psicòleg Irving Janis el 1972 per descriure el procés pel qual un grup pot prendre males decisions o irracionals. En una situació de grup, cada membre del mateix intenta conformar la seva opinió a la que creu que és el consens del grup. Això aparentment sembla una manera molt racional d’afrontar la situació. Tanmateix, s’acaba convertint en una situació en la qual el grup es posa d’acord de manera unànime per duu a terme una determinada acció, tot i que cada membre de manera individual la considera desaconsellable. No us sembla brillant?

Cas pràctic. Imagineu-vos que feu una sortida tres persones i heu de decidir on dinareu. En Miquel pensa que el més lògic, és cercar un bon restaurant per la zona i assegurar el tir. Tanmateix, sap que l’Abril té certes reticències a gastar-se diners i la sortida ja ha estat una mica cara. També sap que l’Ona és molt de carmanyola quan fa sortides. Així doncs, proposa fer entrepans. L’Abril considera que fer entrepans al matí i menjar-se’ls al migdia, és una mala idea: estaran tots fets un nyap. Així doncs, assenteix el que diu en Miquel. L’Ona és un cas semblant, considera que tot i que ella es fan de la carmanyola en sortides d’escoltes, la situació és diferent i tots tres es mereixen anar a un bon restaurant. Però com que en Miquel ha proposat fer entrepans i a l’Abril també li ha semblat bé... doncs ho accepta. Per tant, conclouen de manera unànime que faran entrepans quan cap dels tres volen entrepans. No només això, sinó que a l’hora de treure’ls, el sol els ha deixat com xiclets, no valen res, i per més inri, quan intenten trobar un lloc per anar a dinar, com que no han reservat no troben res.

En qualsevol dels dos casos mencionats, l’estupidesa passa per davant de la intel·ligència. Novament.