L’estupidesa humana 5/10

Hi ha més problemes evolutius sobre la intel·ligència humana. Quan algú intel·ligent posa a disposició de la resta de la comunitat el seu intel·lecte, indefugiblement, l’empobreix intel·lectualment. Involuntàriament, però passa. No em direu que no.... Si hi ha una comunitat de cent persones que tenen diversos problemes i els va resolent sempre el mateix savi, la resta no té cap necessitat de pensar ni reflexionar sobre la qüestió perquè ho tindran tot mastegat. Per què? Perquè a partir d’aleshores es limitaran a copiar i no crear, inventar, innovar. Quina necessitat en tenen? Si no hi ha aigua al poble i algú se li ocórrer com fer un pou, creieu que buscaran més alternatives la resta mentre hi hagi aigua? Això em recorda a les lògiques japoneses i llatines que volten per la xarxa.

Lògica japonesa: si algú pot fer-ho, significa que jo també puc fer-ho. Si ningú pot fer-ho, significa que haig de ser el primer en aconseguir-ho. Lògica llatina: si algú pot fer-ho, que ho faci ell. Si ningú pot fer-ho, per quina raó ho haig de fer jo? Estarem d’acord que, en termes generals, la intel·ligència promou més aviat la lògica llatina. Almenys és el que veiem cada dia on vivim...

Aquesta mena de corol·lari permet a l’autor afirmar una nova llei: la intel·ligència treballa en benefici de l’estupidesa i contribueix a expandir-la. Segurament, som l’única espècie que els èxits dels millors són un avantatge per la resta. És a dir, de ben segur que som els únics capaços de proporcionar als exemplars menys aptes tot un reguitzell d’eines que els permetin portar una vida fàcil i segura, i els garanteixen la supervivència. En aquest cas, no s’ha de confondre altruisme, bondat, generositat, amb morro de segons qui. Parlem d’aquells casos que l’individu pot o podria, però per ganduleria i comoditat, ja ho fa un altre. Ep! Aquí incloem tot el que fa referència a la IA. Com vaig enunciar en el seu dia a Frases Meves: «No sé si la IA ens aniquilarà com a espècie, però sí com a éssers pensadors». 

I, del mateix apartat, hi puc afegir la següent reflexió personal (val a dir que prèvia a la lectura del llibre):

El creixement de la intel·ligència artificial és inversament proporcional al creixement de la intel·ligència de l’espècie humana: a mesura que es van fent més intel·ligents, nosaltres ens anem fent més rucs. Per ésser més explícit: si estiguéssim fa uns quatre milions d’anys, en l’època dels australopitecs, aleshores compartiríem cromosomes i ja ens començaríem a diferenciar en dues espècies. Elles, evolucionarien en quatre dies per esdevenir homo sapiens, mentre que nosaltres, involucionaríem per esdevenir cucs de dues neurones.

Tot això és obra de la intel·ligència. Tanmateix, una vegada s’ha assolit l’objectiu, aquesta deixa de ser necessària. L’autor diu que la major i més genial de les seves proeses (de la intel·ligència) és superar la seva pròpia raó de ser i tornar-se supèrflua.

Si ens posem en el terreny laboral, també hi ha diversos clàssics en la matèria. Quantes vegades ens hem trobat a gent que està per sobre d’un mateix que tenen menys capacitats que els que estan per sota? I quantes vegades hem sentit allò de «l’han ascendit perquè no molesti». Molt sovint també és així. Segons l’autor, l’estupidesa d’un individu pot fer que se’l consideri poc perillós i més apte per a ocupar càrrecs que una persona amb talent gestionaria amb més autoritat. 

En aquest sentit existeix el conegut principi de Peter, nom que es deu a la persona que el va formular, un tal Lawrence Peter l’any 1969. Del principi n’hi ha diverses versions però conceptualment afirma quelcom semblant a que «en una organització les persones que fan bé la seva feina són promocionades a llocs de més responsabilitat una vegada i una altra fins que arriben al seu nivell d’incompetència». L’autor (o alguna versió que ell utilitza) hi afegeix: «per tant, tots els llocs estan predestinats a que els ocupi un inepte». Continua essent una fal·làcia o que se n’ha fet una regla de les excepcions, però no em direu que no li manca raó! Vaja... si fins i tot existeix formalment el seu principi!

La idea és simple: com que vas fent bé les coses, et van ascendint (noti el lector que això es contradiu una mica amb la idea anterior... és a dir, no sempre t’ascendeixen perquè no molestis). Fins aquí no hi ha problema. El problema arriba quan has arribat al màxim que podies arribar perquè no en saps més. I és un problema perquè si demostres que pots més, l’ascendència continua, però si demostres que s’han equivocat, difícilment descendeixes (et tornen d’on vens) i acabes ocupant un càrrec lleugerament (o a bastament) superior pel que estàs preparat. En paraules de l’autor: «seguirà ocupant el càrrec que ha revelat la seva condició d’inútil i pel que ha demostrat no valdre».