Lloança a l’estupidesa

Tinc pendent llegir més llibres sobre l’estupidesa. De fet, en tinc més d’anotats i en la mesura que sigui possible miraré de llegir-los per veure si s’hi destil·la més o menys el mateix. El primer amb el que m’he topat és Alabanza de la estupidez. Podeu pensar que és un contrasentit després de les entrades dedicades a l’estupidesa humana. Sí i no. Podria ser-ho perquè les entrades que he escrit fins ara tenien una espècie de connotació negativa implícita. Naixem i ens tornem estúpids, i l’estupidesa regna al món. Nota: que regni al món no significa que el dirigeixi, però aquest ja és un altre tema. Tanmateix, que hi hagi estupidesa no significa que no tingui coses bones.

 Alabanza de la estupidez és el text més cèlebre  del filòsof Erasme de Rotterdam. Es va imprimir per primera vegada —agafeu-vos fort— el 1511. Dit d’altra manera, l’home porta segles filosofant sobre l’estupidesa i la seva utilitat. A mi, particularment, m’ha deixat una mica estupefacte. El filòsof, mitjançant un to burlesc i irònic, però amb gran destresa, dona veu a la pròpia estupidesa perquè sigui ella mateixa qui faci apologia de les seves utilitats, criticant alhora els usos de la raó i la saviesa. És curiós. No només ara, sinó en la seva època. En vida d’Erasme, se li van publicar trenta-sis edicions, essent la versió final un vint per cent més extensa que la primera. És a dir, fou un autèntic best-seller.

I, certament, té la seva raó. L’estupidesa, en veu pròpia, menciona en el seu relat tres principals concepcions de si mateixa: l’estupidesa com a fabricant d’il·lusions imprescindibles per a viure en aquest món; l’estupidesa com a poder efectiu en la societat i la història, i l’estupidesa del cristianisme i la mística.

Parem-nos-hi a pensar una mica en això. L’estupidesa diu que no és tan estúpida, ja que ningú pot compatir amb ella a l’hora de fer riure als déus i als mortals. Ostres... diríem que és ben cert. Només cal veure, i ho dic amb connotació positiva i defensant l’artista o actor per sobre de tot, escenes de qualsevol clown, de Mr. Bean, o de qualsevol monologuista. Si mireu una conferència sobre física difícilment us fareu un fart de riure, però si us mireu un monòleg de l’antic El Club de la Comedia, o algun capítol de Mr. Bean, l’Escurço Negre, o la molt recomanada —tant com desconeguda i ignorada— Haters Back Off!, us adonareu del poder que té l’estupidesa per fer-nos sentir bé. A banda, ironitza sobre la vida per preguntar-se: «Pero, por Júpiter, que me digan qué parte de la vida no es triste, aburrida, fea, insípida y molesta, si no se le añade el condimento del placer, o sea, de la estupidez». Com veiem, d’alguna manera mescla, combina, uneix o dissolt el plaer amb l’estupidesa.

Un altre argument a favor seu. Hom sap que de petit riem infinitament més que de grans. Tothom també coneix que a mesura que ens fem grans ens tornem —no tots òbviament— més responsables i més savis. En aquest cas, hi ha una correlació directa o podríem establir-la tot dient que la felicitat és inversament proporcional al saber. Naixem ignorants de tot i feliços. En l’edat del pavo continuem la mar de feliços i, alhora, som més estúpids que mai. Prenem l’adultesa, quan tenim més coneixement, i possiblement és quan som menys feliços. Finalment, quan ens atrapa la vellesa i comencem a oblidar-nos de coses i tornar a saber menys, tornem a ser feliços. Per alguna cosa diuen que de grans tornem a ser petits. De fet, afirma que «Si los mortales se abstuvieran radicalmente de toda relación con la sabiduría y anduvieran siempre conmigo, no se harían viejos y disfrutarían de una perpetua juventud». És possible que tingui raó.

Aleshores posa exemples de déus. Bacus, el déu del vi en la mitologia grecoromana (equivalent a Dionís en la mitologia grega), a què deu la seva jovialitat i melena? Doncs perquè es passa la vida de festa i embriagat. I Cupido? Per què sempre és un nen? Doncs perquè transita la seva existència fent insensateses i no raona mai. En canvi, si ens fixem amb altres déus avorrits, amargats... és fàcil que trobem darrere seu la saviesa.

L’estupidesa tampoc passa per alt una cosa que havíem anotat en anteriors entrades. I és curiós que s’anoti aquesta mateixes relació amb segles de diferència. Assevera que els savis són desgraciats, especialment en la descendència, i li sembla que la natura vetlla per què no s’estengui més la saviesa entre els mortals. Només (o quasi) —afirma— els estúpids es procreen, postergant l’estupidesa (això ja ho havíem vist) fins l’infinit.

En resum, i de manera generalitzada, semblaria que l’estupidesa i la felicitat van de la mà. Com dic, no li manca raó. A més, l’estupidesa no fa escarafalls, es bolca amb tothom sense manies, no filtra. Podríem dir que, a diferència de la saviesa, està democratitzada i tothom hi té accés. És gratuïta. N’hi ha prou en néixer i seguir a la resta. No costa esforç. El que és ignorant està molt més satisfet de si mateix i és possible que desperti més admiració. Admiració no sé si seria la paraula... però si en una colla hi ha un físic i un pallasso, és fàcil que l’ànima de la festa sigui aquest últim. A més, la saviesa sol convertir a la gent en més introvertida, més reservada, més tímida... més avorrida: agrada menys.

Què us sembla? Ignora i sigues feliç? Jo intentaré aprendre coses i buscar la felicitat, no només en el saber, sinó en altres plaers de la vida.