L’estupidesa humana 8/10

Arribats a aquest punt, aquell que afirmàvem que perquè l’espècie humana continuï desenvolupant-se (per dir-ho d’alguna manera) necessita més mà d’obra que no pas ments pensants, l’autor fa palès que qualsevol organització ha de poder sobreviure sense el talent del seu pare fundador. Com ens és habitual, anem al cas pràctic quan ens és possible. Per fer-ho, tornem a enllaçar amb la cuina i el gran Ferran Adrià, el Sòcrates del darrer mil·lenni. 

Ell explica en moltes entrevistes que hi ha mils o milions de restaurants al món. Alguns fan o intenten fer cuina creativa (podríem resumir-ho amb els que tenen tres estrelles Michelin? N’hi ha menys de dos-cents), i d’aquests, alguns innoven a l’estil El Bulli: no més de cinc o deu en tot el món. Com es fa palès, és impossible sostenir l’hostaleria si aquesta necessités Ferrans Adrià. És més, el mateix establiment, organització mateixa, si depèn únicament i exclusiva del seu fundador, està condemnada a la desaparició. Novament, observem que el que importa per viure és l’estupidesa. —Carles ets un demagog! Certament... ho canviaré. Novament, observem que la intel·ligència i la creativitat és innecessària per sobreviure.

Vinculat amb això hi ha una altra cara de la moneda. No només per sobreviure la gran intel·ligència és innecessària, sinó que per no dependre del fundador, el que ha de fer l’organització és rebaixar l’exigència intel·lectual a l’altura, diu l’autor, de l’imbècil, a fi que no li costi trobar mà d’obra per dur a terme la seva comesa.

Voleu que fem el salt a l’escola? D’una línia, un curs, una classe, anomeneu-ho com voleu. Com s’aplica aquella mena de principi dels vasos comunicants? S’adapten els continguts perquè tothom estigui a l’altura del més intel·ligent de la classe, o se sol arraconar al més llest i es rebaixen els continguts perquè tothom pugui arribar a un llindar? (és una pregunta retòrica, naturalment). Conclusió de l’autor: «si una organització social funciona, no hi ha dubte: està feta a mesura de l’imbècil (i qui la dirigeix, o és imbècil o s’ho fa)». Entenent organització social com a organització basada en les persones, comparteixo a bastament la primera sentència, no tant la segona. En referència a l’escola, Aprile categoritza: «l’escola, així, en comptes d’estimular la intel·ligència, mata al geni». Crec que en termes generals hi podem estar d’acord.

Seguint amb aquest raonament, l’autor formula un nou corol·lari: la jerarquia que necessiti, no ja a genis o savants, sinó simplement gent molt capacitada per duu a terme la seva missió, s’extingirà per manca de mà d’obra. Ergo, les estructures socials més estúpides prosperen i les més intel·ligents moren. Finalment, d’aquestes premisses dedueix que: «la imbecil·litat, tan sols pot augmentar». I només pot augmentar perquè ens estem adaptant a ella per poder subsistir. Com hem dit més amunt, un galliner no pot sobreviure si hi ha més d’un gall.