Els formularis i adreces de contacte

Hi ha una cosa que d’antany sempre m’ha fascinat. Fascinar és un eufemisme... i antany és una mica exagerat. Però de seguida m’entendreu. Quan hi va començar a haver pàgines web, blocs personals, i especialment adreces de correu electrònic, es va posar molt de moda el facilitar el contacte amb la gent. Principalment hi havia dues maneres de fer-ho. O bé es publicava un enllaç directament a un info@elquesigui, o bé mitjançant un formulari explícit de contacte quan no es volia publicar l’adreça. Quan d’alguna manera es va democratitzar la història i les adreces de correu eren gratuïtes per un domini, la cosa va anar a pitjor perquè es van crear un munt d’adreces de correu electrònic. I, és clar, això va suposar un greu problema.

Va suposar-lo, bàsicament, perquè si en una adreça de correu particular el més habitual (ho dic perquè ho he vist multitud de vegades) és tenir desenes de correus pendents de llegir (he vist alguna safata amb més de mil correus pendents d’obrir), en una adreça de correu genèrica... ni us ho imagineu. En aquest cas poden passar diverses coses: 1) que contestin; 2) que no s’ho miri ningú, i 3) que ho rebi diversa gent i que un per altre quedi sense resposta. Ho dic per experiència.

Quan deia antany en realitat volia dir a partir d’escriure Glòries Vigatanes. Aleshores em vaig (intentar) posar en contacte amb un munt de gent. Gent de Califòrnia per parlar de n’Eusebi Molera (la biblioteca de l’Acadèmia de Ciències em va respondre i em vaig emportar una molt grata sorpresa) o de l’Arquebisbe Alemany; amb no recordo qui per demanar drets d’imatges per il·lustrar a n’Antoni Montserrat... Amb els cartoixans ja no ho vaig provar perquè tot i publicar un correu electrònic al seu lloc web —almenys avisen— «amb la finalitat de poder disposar de la solitud i el silenci necessaris per al desenvolupament de la nostra vocació contemplativa, generalment no mantenim correspondència epistolar, o de qualsevol altre gènere, ni usem internet».

La història va seguir amb Victòries. Per demanar informació sobre les monges que havien vingut d’allí cap a Vic per fundar el Monestir de Santa Teresa de Vic liderat per Maria de les Llagues Osona, ho vaig intentar. Aquest cas el recordo especialment perquè en el seu formulari de contacte posava quelcom literal com que la manera més fàcil de contactar amb elles era a través del corresponent formulari. Mai vaig rebre resposta.

Pel que fa a Antònia Bardolet, una estrella en l’univers vigatà, no recordo que necessités posar-me en contacte amb ningú. Bé, sí que m’hi vaig posar i realment em van arribar a contestar, tot i que no van poder —jo tinc la convicció que voler— facilitar informació. En referència a John Bux, rere la pista de l’home de goma, ho he tornat a patir. Un vol fer les coses bé però és pràcticament impossible. Em vaig posar en contacte amb diverses plataformes i mitjans de l’altra banda de l’Atlàntic per demanar drets sobre imatges, sense rebre’n cap resposta. És més, fins i tot vaig gosar posar-me en contacte amb la productora del Mago Pop, Nada es imposible¸amb el desig que fos possible rebre una resposta. Tampoc tinguí èxit, fent palès que sí que hi ha coses impossibles, paradoxalment. El motiu pel qual m’hi vaig posar en contacte ja m’hi referiré un altre dia. Tampoc he rebut mai resposta de la Filmoteca Espanyola —juraria que eren ells— tot i assegurar que no calia enviar més d’un missatge perquè els responen a tots: fals. Almenys tampoc han contestat mai d’ençà de fa mesos. En aquest cas volia saber si hi havia imatges en moviment de la pel·lícula Mercedes on hi apareix l’astre vigatà. No descarto tornar-ho a provar.

Tot amb tot em fa reflexionar si actualment tenen gaire sentit tots els formularis de contacte i adreces de correu genèriques. Per una banda queda bé que hi sigui i t’exhorta a posar-t’hi en contacte, però per l’altra, penso que si no s’ho mira ningú quedarien molt millor si no hi fossin. Tristament, en moltes de les ocasions depens de la persona x o la persona y, i, com és natural, n’hi ha de més i de menys responsables. Tanmateix, com dic, no sé si és millor no tenir possibilitat de resposta, o tenir-la i acabar-se frustrant en una gran majoria dels casos.

Comentaris