Maria de les Llagues Osona i Mongraula

Maria Osona fou una d’aquelles dones emprenedores i tenaces a qui, sense risc d’excedir-me, devem la fundació d’un convent de carmelites descalces a la ciutat de Vic. Com veurem a Victòries, el camí fou ple d’espines. De fet, d’ençà de l’embrionària idea de la fundació res fou planer. No obstant això i tots els entrebancs que han tingut al llarg dels més de tres-cents vuitanta anys de la seva història, les filles de santa Teresa sempre han tingut la providència al seu costat i sempre han trobat la manera de superar les adversitats. Fins avui, data en la qual el convent de Santa Teresa vigatà gaudeix, no només d’una gran salut, sinó també d’un futur molt pròsper. En definitiva, un clar exemple del salm que assevera que «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls criden de goig a la sega».

Maria Osona no estigué sola en aquesta titànica empresa, sinó que rebé el suport imprescindible dels seus germans de consanguinitat, com també el del bisbe de la diòcesi vigatana, Gaspar Gil (1635-1638). Tanmateix, ella fou la promotora i ella fou l’oratjol que portà el vaixell a bon port. És per aquesta raó que la posem com a representació de la família Osona i Bergadà. En les pàgines del llibre intentarem desbrossar la història coneguda d’aquesta compatrícia i el seu paper en aquest cel de casa. Malauradament, molts detalls han quedat celats sota la pàtina del temps, però els que ens han arribat val la pena conèixer-los.

Abans de començar, però, ens caldrà fer una breu ressenya de l’orde del Carmel, com també de Santa Teresa de Jesús. Els carmelites tenen el seu origen en un grup d’ermitans establerts a mitjan segle XII al Mont Carmel, una muntanya d’uns sis-cents cinquanta metres d’alçada d’Israel. Allí visqueren els primers carmelites de manera eremítica i amb gran austeritat. D’acord amb el Llibre dels Reis, aquest fou l’escenari on el profeta Elies havia demostrat davant del poble d’Israel, que ell era l’únic profeta del senyor, i que aquest mateix era Déu, i no pas el déu dels sacerdots de Baal. Els ermitans demanaren a Albert de Vercelli, patriarca de Jerusalem, que els redactés una regla o manera de viure. El patriarca assentí, la redactà l’any 1206, i fou confirmada pel papa Honori III el 1226. Paral·lelament, la pressió islàmica feu que els carmelites abandonessin la Terra Santa i emigressin cap a Europa. Fou aleshores quan l’orde adoptà el tipus de vida cenobític. Amb el temps, l’orde s’anà laxant i el papa Eugeni IV va aprovar una regla menys austera. Aquesta decisió aviat va tenir conseqüències: la dualitat entre convents d’estricta observança i els convents mitigats. Es van anar produint intents de reforma fins a la de Teresa d’Àvila i Joan de la Creu. Aquesta va fer dividir l’orde en dues branques de carmelites: els descalços, i la primitiva, que aleshores va rebre el nom de Carmelites de l’Antiga Observança, o Carmelites Calçats. Vegem-ho.

Santa Teresa, en el seu afany per retornar a l’essència i a l’esperit original carmelità, va adaptar el seu gènere de vida a les condicions d’un convent de monges. A banda de l’oració i la contemplació, anhelava recuperar l’esperit ermità, la solitud, la clausura, el silenci, la pobresa absoluta, l’austeritat i la penitència. També pretenia formar comunitats d’un nombre reduït de germanes, fins a vint-i-una, volent salvaguardar així el caliu i l’ambient familiar, de coneixença recíproca i mútua, i l’esperit germanívol i fratern entre totes elles. Tot amb tot, destacant la humilitat com a fonament de tota la resta de virtuts, la senzillesa i l’alegria. Aquest desig de reforma, és el que la va determinar a fer la fundació del convent de Sant Josep d’Àvila l’any 1562 tot i les grans dificultats. L’any següent, el 1563, ocorregueren dos fets crucials. En primer lloc, va escriure les Constitucions, que foren aprovades inicialment pel bisbe d’Àvila, i posteriorment per Pius IV el 1565. L’any 1581, arran del primer capítol dels descalços a Alcalá de Henares, es van confirmar definitivament. Santa Teresa en començar la reforma es va descalçar; en comptes d’utilitzar sabates com ho feia al seu antic convent de l’Encarnació, va decidir portar unes espardenyes de cànem, com a signe i expressió de l’austeritat i pobresa que volia per als seus monestirs reformats. La resta de religioses li seguiren les passes, i és per aquest motiu que l’orde s’anomenà des d’aleshores Orde de Carmelites Descalces.

Tot amb tot, la santa estava convençuda que només els que visquessin la mateixa vida que elles podrien ajudar-les en el seu camí espiritual. Tanmateix, fruit de la regla mitigada, no hi havia pares carmelitans que la seguissin. Per aquest motiu va demanar al pare general de l’orde carmelità llicència per a fundar dues cases de frares reformats. El superior de l’orde hi accedí, però mancava trobar la persona adient que l’ajudés en aquella empresa. Va trobar aquest company de viatge en la figura de Joan de la Creu. Sant Joan de la Creu havia projectat la seva vida com a cartoixà, però santa Teresa li va treure la idea del cap i li va demanar que s’adherís a l’embrió de la nova família carmelitana. Sant Joan de la Creu hi va accedir, amb la condició que no ho demorés. No només fou un gran deixeble de santa Teresa, sinó que també fou mestre i va difondre l’ideal carmelità arreu. La materialització d’aquella promesa tingué lloc el vint-i-vuit de novembre de l’any 1568 amb la inauguració oficial del primer convent carmelità descalç.

Com hem anotat més amunt, el darrer pas es va fer l’any 1581. Aquell any, finalment, una nova família religiosa feia les seves primeres passes: els carmelites descalços, nova i fructífera branca del tronc del Carmel. Els descalços celebraven el seu primer capítol de forma independent dels calçats a Alcalá de Henares. En aquell capítol es van confirmar les constitucions de santa Teresa del 1563, conjuntament amb l’aval de sant Joan de la Creu. Actualment, el Carmel descalç reconeix com a mare i fundadora a santa Teresa. Aquest és l’únic orde que ha estat fundat per una dona, i l’únic que ha tingut la branca femenina abans que la masculina. Santa Teresa no només és pionera en aquest aspecte, sinó que fou la primera dona a rebre el títol de doctora de l’Església el 1970 conjuntament amb santa Catalina de Siena.

Vic, essent una ciutat tan santa i levítica, havia de tenir un convent de santa Teresa. No obstant, també calia la persona adient. No plogué gaire d’ençà que morí santa Teresa fins que nasqué la persona que fundà el Carmel descalç a Vic, que ho feu «confiada en la gran bondad de Dios, que nunca falta de ayudar a quien por él se determina a dejarlo todo». I el que aleshores fou «un portalito de Belén» avui «esta casa es un cielo, si lo puede haber en la tierra. Para quien se contenta de contentar a Dios y no hace caso de contento suyo, tiénese muy buena vida. En queriendo algo más se perderá todo, porque no lo puede tener». Casa on hi viuen monges amb la comissió que «ante todo busquen y amen a Dios, que nos amó a nosotros primero, y procuren con afán fomentar en todas las ocasiones la vida escondida con Cristo en Dios, de donde brota y cobra vigor el amor del prójimo en orden a la salvación del mundo y a la edificación de la Iglesia».

Trobareu en el primer capítol de Victòries la història d’aquesta vigatana, així com també part de la dels seus germans, i filles.