Carles Costa i Muntadas

El tema de les xarxes socials, és curiós. No descobreixo res si dic que existeixen un munt de perfils falsos pel núvol . Hi ha un munt de gent que es fa passar per qui no és perjudicant d’aquesta manera (o no) al famós/popular de torn. No és el meu cas i m’esforço perquè així no sigui. Vaig introduir-me en les xarxes socials amb el Facebook . No puc dir que hi tingui massa amics però em pregunto quants es pensen que sóc una persona que realment no sóc... Si bé el perfil de gent que em té al Facebook és generalment de caire polític, no sé si passa el mateix amb el Twitter. Per cert, tot i que Twitter és un altre món, tinc el mateix dubte quant als followers . Crec que en moltes definicions de perfil solia posar: “ni tenista ni periodista. Persona Humana”. Posant de relleu la filosofia que transmetia un dels millors programes de TV3 que s’ha fet mai i amb la qual m’hi sentia reflectit. Però, n’hi així...

Nacions com Escòcia i el Quebec han aconseguit en el passat, i molt probablement ho tornaran a aconseguir a curt o a mig termini, convocar referèndums d’autodeterminació, com a expressió del “dret a decidir”, malgrat que l’ordenament jurídic dels seus estats respectius (el Regne Unit i el Canadà) no preveu explícitament aquest dret. D'acord amb aquest principi, es pot convocar un referèndum perquè aquests ciutadans expressin la seva voluntat vinculant sobre constituir o no un Estat propi. La Constitució Espanyola de 1978 només reconeix l’existència d’una única nació sobirana que pot exercir el dret a decidir: el “poble espanyol”. Aquesta negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el poble català com a subjecte amb sobirania pròpia, no permet plantejar els nostres drets històrics com un afer intern espanyol. Per tant, és impossible resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya de manera gradual. En un moment donat cal trencar amb la legalitat espanyola, acollint-nos a la legalitat...

Encara queden dies per parlar-ne i, com és evident, encara no s’ha dit tot. Fa un parell de dies es va fer pública la més o menys llista dels convergents que assistiran a la manifestació de l’onze de setembre. Des del meu punt de vista, lamentable i insultant. Segons llegeixo al singulardigital.cat, la delegació del partit estarà encapçalada per Jordi Pujol, Xavier Trias, Oriol Pujol i Josep Rull. També hi haurà consellers que hi aniran "a títol individual". La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, el conseller de Benestar Social i Família, Josep Lluís Cleries, el titulat de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, el d'Empresa i Ocupació, Francesc Xavier Mena i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, han confirmat la seva assistència.  Diverses coses sobre això. En primer lloc, el que apuntava en una de les darreres entrades titulada En Mas no va a la mani . És a dir, com es pot ser tant ruc, cínic o tant hàbil per anar a una manifestació contra un mateix?...

L’esperada notícia ja ha arribat. La Generalitat demanarà poc més de 5.000 milions d’euros per fer front als deutes. Entre aquests deutes, hi ha els interessos d’aquells bons patriòtics. Sí home! Aquells que primerament els van fer els socialistes i eren dolents i llavors es va fer un nova tongada per part del govern convergent i eren la repera de bons. Aquella història que es van inventar ambdós governs per resoldre el problema de liquiditat imminent però, que ajornava el problema de fons i l’agonia un determinat temps... Vaja, fins avui. En fi, no crec que calgui l’explicació que faré pels que llegeixen habitualment el bloc però, cas que ho vulgueu compartir o enviar algú que li costi una mica... Vinga. Us imagineu algú anant al banc a demanar un crèdit de... 3.000 euros (per fer-ho rodó) a un interès d’x per tal que se’n benefici un tercer que ni us donarà les gràcies, us insultarà i us maltractarà? Si un amic us expliqués que ho ha fet, què li diríeu? De veritat... Jo no ho vu...

Vagi per endavant que, seguint amb la ironia que em caracteritza sovint, m’hauria agradat posar quelcom semblant a “Teo va a la mani” però, donades les circumstàncies, no puc i haig de titular l’entrada com es veu. Certament ho celebro que no hi vagi. Almenys una mica de coherència; una mica. Per més coherència, fora d’agrair que cap membre del govern / conseller / convergent directament, hi anés. Per què?  Interessant un dels paràgrafs del darrer article de Ricard Biel i que trobareu a la xarxa. Es titula La independència? Demà, demà... Crec que no va mancat de raó en moltes de les coses que diu però, el que em sembla més interessant és, com us dic, un dels darrers paràgrafs.  Us imagineu el govern de CiU manifestant-se contra les retallades? O els d’Iniciativa a manifestar-se a favor de no tancar una central nuclear? Seria difícil, oi? Us imagineu manifestar-se contra un mateix? S’hauria de ser... no sé si molt ruc, cínic o molt hàbil però, si més no, no deixaria d...

Molt il·lustrativa la vinyeta de fa uns dies al diari Ara. La subscric perfectament. Sí senyor, “quan us poseu d’acord, ja m’avisareu”. I és que, particularment, estic cansat de tota aquesta història. Entenc perfectament que hi hagi gent que puguem anar a ritmes diferents. Entenc perfectament també que hi hagi gent més polititzada i menys. Malgrat tot, però, em cansa.  Del proper dia 11 de setembre, em cansa bona part del que l’envolta. Com escric en el meu llibre Construint la meva Catalunya ideal , l’actitud independentista cansa molt; tant pel que ho és, com pels que no ho són i ens han d’aguantar. Perquè, realment, algú sap què coi vol el catalanet? Crec que val la pena recordar diverses coses; algunes ja les he escrit en aquest bloc fa temps però, com que en ple mes d’agost em costa innovar amb els escrits i crec que convé recordar-ho, hi torno a fer esment. Fem una mica d’història. 

He acabat de llegir alguns llibres sobre la intuïció, consciència, inconsciència, racionalitat i irracionalitat de les persones. En llegir part d’un llibre, he recordat part del que vaig escriure en un altre “llibre”. Fa així:  “ La filosofia, doncs, li va canviar la vida. Per primera vegada en la seva vida, per sort o per desgràcia, va treure profit d’una cosa que li havien ensenyat a l’escola, en aquest cas a l’institut, hi ho va poder aplicar a la mateixa vida real. Es tractava de l’estudi de l’inconscient de les persones i la lògica. Tot, de manera progressiva i, llavors, fins i tot potser perillosa, ho va anar aplicant a la mateixa vida quotidiana i a les persones que l’envoltaven. A en Miquel li semblava del tot fascinant la manera de fer de la gent, el que feia, com actuava i, sobretot, per quina raó ho feia. En Miquel es preguntava si de tot el que feia la gent, n’era realment conscient mentre ho feia. De mica en mica va anar descobrint i coneixent com la gent, v...