Arcàngela de Ferreras i Bosch

Sor Arcàngela de Ferreras és una d’aquelles dones que segurament havia tingut una gran aurèola fins al tombant del segle XIX però ha passat a l’oblit. Si més no, és a la conclusió que un pot arribar després de llegir-ne quatre paraules del gran doctor i primer cronista de la ciutat, Joaquim Salarich i Verdaguer, i dels versos dedicats de l’excels poeta Jacint Verdaguer. Curiosament, aquests primers versos els trobem en un poema dedicat al bisbe de la diòcesi vigatana, Josep Morgades (1882-1899). Naturalment, anys abans d’esclatar el seu conflicte. També hi apareix la jove Teresa Bergadà, filla de Maria Osona:

[...]De les flors que s’hi esbadellan [a Vic] / s’en pot fer l’Esglesia un ram, / hon no hi mancant roses veres / totes vermelles de sanch, / com la mártir Celeriana, / com Lluciá y Marciá. / Entre aqueixes roses veres / Hi poncellan lliris blanchs, / Sor Arcángela Ferreras, / Teresa Bergadá; / Com sant Just humils violes, / girassols com san Bernat. / Claret allí s’fèu apóstol, / Miquel Argemí‘s fèu sant, / allí Balmes‘s fèu sabi / com al mon no n’hi ha cap [...]. 

Excusem el desencert de Verdaguer pel que fa a la pàtria de Celeriana i els sants màrtirs Llucià i Marcià: la primera no va existir, els segons no són vigatans. No obstant això, en el moment d’escriure’s aquesta dedicatòria, encara hi havia estesa la creença que sí. El cas de sant Just també és semblant. Durant anys fou el patró de la ciutat, tot i que no sembla que hi hagi prou evidències per afirmar que nasqués a la ciutat.

Sis anys més tard d’aquesta glossa, Verdaguer hi tornava a fer referència. En aquest cas, arran de l’arribada de les relíquies del màrtir del Tunkin, el dominic de Sant Feliu Sasserra, Pere Almató i Ribera:

[...]Ciutat de Vich, mare de sants y sabis, / Óbreli bé les portes y ton pit, / Brote de gloria’l víctor en tos llavis / vole ab un cántich nou ton esperit.

Surt á rébrel, oh pléyade ausetana, / angélichs compatricis de Miquel, / vérgens y sants, poncelles d’esta Plana / que per estrelles ha volgut lo cel.

Surt a rébre’l, Claret, tu que sentires / los aleteigs de son novici cor, / y en son ulls blaus vegeres les guspires / que trahian l’incendi interior.

Lluciá y Marciá, tendres roselles, / altra n’arriba á vostre ram gentil, / de sanch també ses fulles son vermelles, / com á vosaltres lo segá l’abril.

Surt del convent, oh Arcángela Ferreras, / Deixa l’urna d’argent, Bernat Calvó; / Balmes, deixa les céliques esferes / y ajúntat á la santa processó [...].

Salarich havia fet referència a Arcàngela de Ferreras quasi trenta anys abans que ho fes el seu cosí Jacint Verdaguer. Cronològicament parlant, primer fou en el seu imprescindible Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias del 1854. En el capítol dedicat a vigatans sants, venerables i bisbes, deixava constància del registre. No obstant això, el cronista ja es lamentava per la poca informació que podia aportar. Lament al qual no puc fer més que sumar-me: «sentimos no poder estendernos en los permenores de la vida, tan admirable como desconocida, de esta santa muger, en la que hubiéramos quizá admirado una Sta. Teresa catalana, si hubiese escrito las emociones que la inspiraba la elevación de su espíritu en la oración […]». De fet, Arcàngela de Ferreras forma part del recull de Victòries perquè la trobem en el recull de Salarich, així com també per la confiança que li fem. El cert, però, és que no hem sabut trobar informació sobre la seva naixença: la pàtria vigatana li atorga el primer cronista de la ciutat. El poc que resol Salarich ho fa gràcies a la carta que va escriure el pare Lassus, de la qual també en farem referència extensament durant el capítol del llibre dedicat a ella.

Salarich, a l’any 1860, publicava un parell més de treballs sobre la història de la Ciutat dels Sants: Compendio de la Historia de Vich i Epítome de la Historia de Vich. Les dues obres estaven adreçades als alumnes avantatjats i als menors respectivament. Fos com fos, en ambdues hi tornava a fer referència: «Sor Teresa Calvet y Sor Arcángela Ferreras, monjas dominicas en el convento de Santa Clara, fueron favorecidas con visiones celestiales y merecieron por sus virtudes el honroso título de Venerables» i «Sor Teresa Calvet y Sor Arcángela Ferreras, muertas en olor de santidad». La darrera publicació en la qual l’historiador vigatà hi fa esment, és a l’any 1882 en el seu Efemèrides vigatanas. Mesos abans ja anava desglossant aquestes efemèrides a La Veu del Montserrat. És allí, on sembla que és la primera vegada on s’afirma la pàtria vigatana de la monja: «Mor en lo convent de Santa Clara la Vble. Sor Arcángela Ferreras y Bosch, filla d’aquesta ciutat, després d’haber edificat á sas germanas ab lo exemple de sas virtuts». Així doncs, partim de la premissa que durant anys, a Vic es va venerar a una filla de la ciutat a l’antic convent de Santa Clara. Per la resta de les seves notícies haurem de fer ús del que va deixar escrit el pare Lassus.

Abans, però, de fer memòria del que va deixar anotat el pare Lassus, convindria dir algunes paraules sobre aquest antic convent de Santa Clara. D’acord amb Eduard Junyent, els framenors es van establir a Vic l’any 1225, un any abans que morís el seu fundador, sant Francesc d’Assís. Ho van fer prop del raval de Santa Eulàlia, al capdamunt d’un camí que desembocava al davant de la torre de la muralla, enderrocada l’any 1896. Avui dia encara s’hi pot veure el relleu de sant Francesc, en el mur que va substituir l’enderrocada torre. Després d’aquesta primera fundació van construir un convent a l’actual carrer de Sant Francesc, on van edificar posteriorment l’església. Sembla que tot el conjunt del convent, claustre i església s’hauria acabat prop del 1386, quan es va enllestir la darrera capella. 

No obstant aquesta bona acollida dels framenors, la branca femenina de les monges clarisses es feu esperar més. Aquesta la va impulsar el rei Pere III el Cerimoniós, quan l’any 1343 va cedir a la ciutat dos prats a Pratnarbones, entre Vic i Sentfores, perquè hi establissin el convent. El projecte no va prosperar ja que hauria quedat massa allunyat de la ciutat. Es va preferir l’indret situat prop del mas Coromina, anomenat en aquells temps Puig de Reig, conegut actualment com a Santa Clara Vella. Vindria a ser l’espai entre la carretera de Roda i l’avinguda de Sant Bernat Calbó. S’hi va posar la primera pedra el divuit de desembre de l’any 1383. Sembla que les monges hi pogueren entrar l’any 1415, i pogueren abandonar el recolliment que tenien en una casa prop del portal de Santa Eulàlia des del 1360. Les obres continuaren fins a la finalització del claustre, l’any 1441.

L’any 1563, amb la reforma franciscana, el convent va passar a dependre directament del bisbat de Vic. Tanmateix, la comunitat vivia temps de crisi, aguditzada pel fet que ja només quedaven dues monges i l’edifici amenaçava ruïna. S’intentaren fusionar amb altres comunitats clarisses, però l’assumpte no va arribar a bon port i una butlla papal l’any 1582 en determinava la supressió formal. No obstant, s’acabaren fent gestions amb les dominiques del convent dels Àngels de Barcelona per una nova fundació l’any 1588. La nova comunitat es va fer efectiva el primer de setembre de l’any 1596. Entre els dos anys, donem testimoni al doctor Salarich per posar de manifest els obstacles que es devien trobar per la ubicació del nou convent:

Algun tiempo despues de la mitad del siglo XVI., se trataria ya de la traslacion de este convento; pues vemos que en Enero de 1589, habia acordado nuestro Consejo, construir el convento de Sta. Clara en el lugar que ocupa hoy la iglesia de la Piedad y el castillo de Moncada, plan que tendria gravísimos inconvenientes, cuando á los cuatro dias, (9 del mismo mes), se acordó construirlo frente la puerta de Manlleu, que es lugar que hoy ocupa.

Aquell nou convent va conservar l’advocació de santa Clara. D’acord amb Junyent novament, es va posar la primera pedra el catorze de setembre de l’any 1590. Aquest convent i església, però, es va començar a enderrocar l’onze de setembre de l’any 1936 fruit de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). Uns anys més tard, ja al 1945, les monges dominiques es van establir a l’antic casal Espona. S’hi estigueren fins l’any 2008, quan es veieren obligades a marxar-ne per falta de vocacions. Avui dia, aquell antic casal dels Espona i renovat convent de Santa Clara, s’ha convertit en hotel i restaurant. Pel que fa a nosaltres, hem de situar sor Arcàngela de Ferreras al desaparegut convent de Santa Clara que hi havia en l’actual plaça que du el seu nom.

Trobareu en el segon capítol de Victòries la història d’aquesta vigatana amb una història força cruent, tal i com la va redactar el pare Lassus.