Ja m'avisareu

Molt il·lustrativa la vinyeta de fa uns dies al diari Ara. La subscric perfectament. Sí senyor, “quan us poseu d’acord, ja m’avisareu”. I és que, particularment, estic cansat de tota aquesta història. Entenc perfectament que hi hagi gent que puguem anar a ritmes diferents. Entenc perfectament també que hi hagi gent més polititzada i menys. Malgrat tot, però, em cansa. 

Del proper dia 11 de setembre, em cansa bona part del que l’envolta. Com escric en el meu llibre Construint la meva Catalunya ideal, l’actitud independentista cansa molt; tant pel que ho és, com pels que no ho són i ens han d’aguantar. Perquè, realment, algú sap què coi vol el catalanet? Crec que val la pena recordar diverses coses; algunes ja les he escrit en aquest bloc fa temps però, com que en ple mes d’agost em costa innovar amb els escrits i crec que convé recordar-ho, hi torno a fer esment. Fem una mica d’història. 

1 de desembre de 2007. Entre 200.000 i 700.000 persones (cosa que mai entendrem), es manifesten per Barcelona en contra de la ministra de foment Magdalena Álvarez. Aleshores, era per tot el tema d’infraestructures. És important recalcar, per aquells que no ho recordin, que la ministra ho era pel govern socialista de Zapatero. Bé, doncs, passat un temps, al març de 2008, Catalunya atorga els millors resultats electorals al PSOE de Catalunya de la història amb 25 diputats. #unAplaus. 

10 de juliol de 2010. 1 milió -diuen- es va manifestar per... algú ho sap? Depèn amb qui parlis, oi? Els independentistes diuen que només se sentia independència. Molt bé. Uns mesos més tard, al novembre , eleccions al Parlament de Catalunya. Resultat: Reagrupament no entra, E(RC) perd diputats i Solidaritat Catalana per la Independència entra amb 4; avui tres gràcies a la gran tàctica de president del millor Barça de la història. 

La cosa no s’atura aquí. Ara cal que anem a una altra manifestació. Per què? Evidentment, tothom és lliure de fer el que vulgui però, cal? Jo, sincerament, continuo pensant que no hi aniré. Ja ho vaig explicar en la darrera entrada referent al tema: el proper 11 de setembre. 

Com deia abans i insisteixo, en primer lloc, tothom en traurà les conclusions que li convinguin i, el que té delicte, és aprofitar el clam popular de la gent per dir que es manifesta a favor del pacte fiscal. Perdó! Ara hisenda pròpia! No només això, sinó que, sense cap vergonya, els senyors de CiU demanen que la gent hi mostri un gran suport. Perdonin vostès, senyors de CiU però, ens (no pas a mi, parlo de la majoria) van entabanar amb el pacte fiscal a les eleccions del Parlament del 2010, i a les següents espanyoles i fins i tot municipals. Primer era el concert econòmic, llavors pacte fiscal, ara hisenda pròpia... La qüestió és canviar-li el nom i que la gent vagi picant. Doncs, saben una cosa senyors de CiU, ja han demanat suport per aquesta martingala de l’engany fiscal (jo he mantingut aquest nom des del primer dia) com a mínim en dues eleccions de manera que, tornar-lo a demanar em sembla força insultant a la intel·ligència. 

Però, és clar, com deia el principi, què coi vol el catalanet? Jo ho tinc claríssim. El catalanet no vol la independència, sinó que vol que CiU la vulgui i hi treballi. A mi, francament, em costa d’entendre. Això dista molt de la política. Jo, em caso amb un país, un projecte i una ideologia, i no pas amb un partit. La gent -pura utopia- hauria de ser capaç de canviar de vot si el polític de torn o el mateix partit no satisfà les seves expectatives. Tristament, a Catalunya, passa molt poc per no dir gens. És una mostra més de la immaduresa dels catalans. Encara no hem après que a la vida, no es pot tenir tot. CiU -ho han dit ells i no m’ho invento pas jo- no és un partit independentista. Vaja, pensant-ho bé... alguns d’ells diuen una cosa i d’altres una altra... Vull dir, ja mostra les seves cartes/producte i, si el seu producte ven, no veig per quin motiu l’ha de canviar. 

Tristament (o no), l’ideari de CiU només canviaria si veiés en risc part de la seva massa electoral. No trobo correcte ni moral fer canviar l’ideari d’un partit des dels votants. La gent critica que no es pot catalanitzar el PSOE de Catalunya però s’entossudeix a fer independentista CiU... És com si algú volgués nacionalitzar Messi perquè pogués jugar amb Catalunya o, més senzill encara, que en un partit hipotètic entre Argentina i Catalunya, la gent volgués que guanyés Messi i Catalunya alhora. No pot ser. Tot plegat un xic incomprensible. Catalananet, madura. Si CiU no es declara independentista, o bé no el votis, o bé no et queixis. Que d’ofertes electorals n’hi ha més. Veurem què passa. Potser CiU em sorprèn. Desitjo haver-me d’empassar-m’ho tot. 

Per cert, me la deixava, la vinyeta: 

Com l’estel, quan el que calgui i qui valgui hagi arribat on hagi d’arribar i es convoquin a les urnes per mostrar el suport a la independència en forma de nombre de vots/diputats/representants al Parlament, ja m'avisareu.