Quanta raó tenia Reagrupament

Nacions com Escòcia i el Quebec han aconseguit en el passat, i molt probablement ho tornaran a aconseguir a curt o a mig termini, convocar referèndums d’autodeterminació, com a expressió del “dret a decidir”, malgrat que l’ordenament jurídic dels seus estats respectius (el Regne Unit i el Canadà) no preveu explícitament aquest dret. D'acord amb aquest principi, es pot convocar un referèndum perquè aquests ciutadans expressin la seva voluntat vinculant sobre constituir o no un Estat propi. La Constitució Espanyola de 1978 només reconeix l’existència d’una única nació sobirana que pot exercir el dret a decidir: el “poble espanyol”. Aquesta negativa de l’Estat espanyol a reconèixer el poble català com a subjecte amb sobirania pròpia, no permet plantejar els nostres drets històrics com un afer intern espanyol. Per tant, és impossible resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya de manera gradual. En un moment donat cal trencar amb la legalitat espanyola, acollint-nos a la legalitat internacional. 

De manera esquemàtica l'estratègia unilateral per assolir la independència consisteix a aconseguir en unes eleccions al Parlament de Catalunya una majoria decidida a proclamar l’Estat català. Aquesta proclamació ha de desencadenar la convocatòria d'un referèndum vinculant perquè els ciutadans ratifiquin la proclamació de Catalunya com a Estat català dins la Unió Europea. Aquest referèndum, amb supervisió internacional, s'haurà de guanyar. Per aconseguir que l'Estat Espanyol accepti aquesta celebració caldrà la pressió de la diplomàcia internacional, a més de la pressió popular catalana. 

El text que acabeu de llegir, no és meu. Són els punts 3.1 i 3.2 titulats “El “dret a decidir” a països de tradició democràtica” i “La proclamació unilateral d’independència pel Parlament de Catalunya” respectivament. Per ser més genèrics, ambdós punts són dins del punt 3 que porta per nom “L’estratègia de proclamació unilateral d’independència”. Alguns potser us preguntareu d’on... És la Ponència Política aprovada a la primera Assemblea Nacional de Reagrupament celebrada el 3 d’octubre de 2009. Aviat farà 3 anys. Molt abans que tot el que està passant; molt abans que l’ANC, l’AMI, enganyifes fiscals, Democràcia Catalana i Solidaritat Catalana per la Independència. 

Alguns aleshores ens van prendre per bojos però, mira com són les coses. Avui veiem que anàvem sobrats de raó i vàrem contribuir a mostrar el camí a seguir. Sovint el temps acaba posant les coses al seu lloc. Possiblement sóc dels pocs que recordi aquell Reagrupament i aquesta ponència, així com els estatuts però, és el que teníem aleshores, el que ens van copiar, han fet créixer i avui és el que la gent demana i defensa. Encara ara, continuo pensant el que vaig pensar a partir del dia 29 de novembre després de no entrar al Parlament de Catalunya en la celebració de les eleccions del 2010. Contraposant la gran majoria que titllava l’aventura de fracàs, jo vaig defensar i continuo defensant d’aquella època que 1) si Reagrupament era una eina per fer créixer l’independentisme, ho vam fer de manera sublim i 2) res, res de res del que està passant, s’entendria sense l’aparició de Reagrupament. 

No és que m’hagi agafat un atac d’egocentrisme ni de nostàlgia però, les coses són com són. Com ja vaig apuntar en una ocasió quan comparava Google amb RCat, a vegades no es pot ser el millor. Per triomfar cal saber estar en el lloc precís en l’instant adequat. Aquest fou uns dels principals problemes de l'associació RCat: anar un parell de passos per davant de la immadura societat catalana. No només dèiem tot el que he apuntat sinó que, si tirem d’hemeroteca veurem com eren de lúcides, clares, dilapidàries i premonitòries les paraules del Doctor Carretero. Diria que la majoria de coses s’estan complint a la perfecció. Aleshores però, només ens van donar suport 40.000 persones i ara s’espera que més d’un milió de persones assisteixi a la manifestació del proper 11 de setembre. Com són les coses...

Per què dic tot això? No només perquè, com us deia, el temps sol donar la raó sinó que avui segons llegeixo al singulardigital.cat “Barroso ha recordat que, tal com estableix el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, “en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un Estat membre, la solució hauria de trobar-se i negociar-se dins de l'ordenament legal internacional"”. Curiosament, com avançava Reagrupament, el president de la CE va en la mateixa línia. 

Malgrat tot, encara sento gent de tant en tant a dir coses com les de “no ens deixaran”, “és anticonstitucional” o “perdrem un referèndum”. Tots aquests, ja estaven equivocats al 2009 i hi continuen. Si ara la gent ja es creu que l’únic camí és la independència i que ens hem d’emparar sota legalitat internacional, el següent pas és fer entendre a la gent que no s’ha de fer un referèndum perquè, aquest sí, està sota legalitat espanyola i no es podria fer, sinó que s’ha de declarar la independència i posar-se sota jurisdicció internacional. Si bé a veure els primers passos hem tardat (com a catalans) a veure-ho quasi tres anys, esperem que l’altre pas trigui menys. Com molt bé ha apuntat en diverses ocasions Salvador Garcia al  seu recomaníssim bloc, si d’alguna cosa no disposem, a banda de diners, és de temps. #TenimPressa.