Carles Costa i Muntadas

Fa molts dies que no escric absolutament res al blog. No és que el tingui abandonat però... sí, certament he deixat d’escriure-hi; escriure en general. Motiu o motius? Cap i/o molts... Suposo que em noteu filosòfic... El cert és que, políticament, ja ho vaig escriure una darrera vegada que, fins que no passi quelcom d’interessant, no val la pena escriure sobre el tema . Ja m’avisaran quan s’hagi de fer alguna cosa que es tradueixi tangiblement i legalment.. Recordo quan era molt menut i ens cuidava la mare d’un amic que -diria que és l’únic que conservo d’aleshores i hi mantinc el contacte- jo tenia la mania de fer bola amb el menjar. Per raons laborals, els meus pares no em podien atendre tot el que desitjaven i sovint em quedava a casa d’aquest meu amic. També sovint, quan m’hi quedava i es feia tard, em donaven el sopar. No sé si era cosa meva o passa a altres criatures però, jo, depenent del tall que em donaven, mastegava i mastegava i no hi havia manera d’empassar-me’l. “No f...

Fer valoracions de coses passades, potser pot se interpretat com fer trampes però, sigui dit per endavant que, per la causa independentista, des d’un primer moment no em va semblar bé el Concert per la llibertat. El concert, com tothom sap, es va celebrar el dissabte el vespre al Camp Nou. Fins aquí cap novetat. Sense entrar en desqualificacions com han fet d’altres, permeteu-me reflexionar-hi una mica i sobretot, argumentar les meves reflexions. Tanmateix, sóc conscient que puc caure en el parany de ser titllat de pessimista -cosa habitual- o derrotista. Com sempre dic, fets. I, els fets, per si sols no són bons ni dolents; són fets. D’altra banda, també us demano un esforç com el que he fet jo; aquest no és cap altre que posar-vos en la pell d’un indecís. En primer lloc, permeteu-me dir-vos que molts em van dir que m’equivocava quan no vaig votar a favor de la constitució europea. També em van dir que m’equivocava con em vaig posicionar totalment en contra de l’estatut(et); “ets...

Molts haureu sentit en alguna ocasió, l’expressió “obrir la caixa de pandora” o, en altres versions, “obrir la caixa dels trons”. Dit així, em permeto afirmar que la majoria, en sentir aquesta frase feta, sap de què es tracte. Cert, significa que en algun moment, alguna acció, alguns cosa, fa que comenci a anar tot malament. Semblant a la cançó de Manel que diu “I, a vegades, una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”, però just el contrari. A vegades, una tonteria, obre la caixa de pandora i no ens sortim; o costa molt, o tot són calamitats. Però, quin origen té tot plegat? Novament, cal cercar-lo en la mitologia grega. Tot comença amb Prometeu. Prometeu, que significa ‘previsor’, era un tità, fill de Jàpet i de Temis (o Clímine). Va ser el mític rebel i defensor dels humans contra l’hostilitat dels déus; era amic dels mortals. Prometeu, doncs, roba el foc que Zeus tenia al seu carro i aquest vol venjar-se. Per fer-ho, va manar als déus que fabriquessin una dona capaç de...

Fa uns dies comentava amb un recent pare sobre els avenços de la ciència. Debatíem -jo en la més completa ignorància, doncs no he estat pare i desconec tot el que fa referència a la paternitat i educació dels nounats- en quin món es trobaria el menut. Dèiem que néixer, en cap cas ha de ser fàcil. Ni per la mare ni, com s’ha de suposar, per la criatura. Per a ella, perquè no deixa de ser un risc i durant tota la gestació tampoc pot fer una vida completament normal; ni que fos per la dieta i, ja no dic res sobre alcohol i/o tabac. Per la criatura, perquè, deixant de banda que d’on ve hi deu estar com els àngels, per molt que se li tracti d’explicar què i com ho ha de fer per sortir d’allí, el pobre menut no entén res. Només néixer, ja es troba en una situació d’incomprensió i, com us deia, tampoc se’l pot animar ni ajudar moralment. D’alguna manera, està sol davant del perill. Tot plegat venia arran que segons uns i altres pediatres diuen que se’ls ha d’estar a sobre i mimar durant ...

Fa uns dies em van explicar una història colpidora que m’agradaria compartir amb tots vosaltres. La història és d’un adolescent que, per no incomodar-lo i protegir la seva identitat, l’anomenarem Jordi. En Jordi, com tots els adolescents, és un jove que no arriba a la maduresa però, es creu que és un homenàs que poques coses pot aprendre dels demés i que ho vol inventar tot; és un rebel, un antisistema, un desobedient... D’alguna manera, el típic que sempre vol tocar el que no sona o un nano mal criat. És com us deia una història un xic colpidora. En Jordi és adoptat. No va tenir una infància gens fàcil. Nasqué en territori espanyol però era de mare anglesa i pare francès. Ell sempre explica que estava molt millor quan encara no tenia ús de raó; vaja, quan abans que els seus pares fossin els seus pares, encara deambulava com a espermatozoide. El fet és que entre pitos i flautes, en una crisi d’infància, quan necessitava els seus pares, aquests el van abandonar a la seva sort. I és...

La setmana passada llegia la notícia que gent cega podria arribar a veure a través de l’eco. Com sabreu, no és un cas únic, sinó que es dóna en algunes espècies. El cas més conegut, possiblement, és el dels ratpenats, que sovint se senten quan xisclen. En funció del que els tarda a arribar la resposta, saben on són les coses del seu entorn i així van volant sense estavellar-se a les primeres de canvi. Un cas semblant però, no igual, és el dels dofins. Dic que no és igual perquè de ben segur que tenen una vista molt millor que la dels ratpenats però, també fan ús d’aquesta tecnologia punta per poder-se orientar. És un cas curiós.  Tots tenim al cap com és un cap (valgui la redundància) d’un dofí. I, si no, aquí en teniu una foto; per fer-ho més tendre, n’hi posem una d’una cria... Però, com és un crani d’un dofí? També adjunto una foto.  Com podeu comprovar, hi ha alguna cosa que falla... La protuberància que es veu en la primera foto, no és a la segona. Què passa, qu...

Sóc fan de Google. No sé si ho havia afirmat mai... No incondicional, però sí fan; crec en Google. Entre altres coses per la seva filosofia que pot quedar perfectament reflectida en una frase de Larry Page fa uns dies al Google I/O 2013 (una espècie de congrés on Google es posa de llarg i presenta les seves novetats) quan, referint-se a les seves ulleres Google Glass, afirmava “cada cop que hem fet quelcom surrealista, hem après alguna cosa. No totes les vegades, però la majoria. [...] El nostre objectiu principal és tenir a usuaris feliços utilitzant Glass. Volem assegurar-nos que estem construint experiències que facin felices a les persones”. Senzillament, sublim.  Però, què va donar de si Google en el Google I/O 2013? Doncs un munt de coses. I això que, segons Page, tot just estan a l’1% del que poden fer. Anem a pams. En primer lloc, Google unifica l’emmagatzematge per a Drive (lloc on guardar coses i on podem gaudir d’eines ofimàtiques al núvol), Gmail y Google+ (la xarx...