La cançó de l'estiu

No hi ha estiu sense cançó de l'estiu. I si en aquest hi ha hagut una cançó més present que d'altres al cap de molts catalans, aquesta ha estat Com el Far West, no hi ha res, de la La Trinca. Val a dir que és una cançó de fa 28 anys i que molts de nosaltres no l'havíem escoltat ni sentit des de llavors, però creieu-me, està de moda.

Passats 28 anys, i passada també en teoria la transició democràtica, a molts joves ens sembla que no hem avançat gaire. I dic sembla perquè molta gent que va passar aquella etapa tan dura  no hi estarà d'acord i la situació de Catalunya els deu semblar el paradís, però per als que no la vàrem viure, el que estem vivint avui ens sembla poca cosa. No és una obligació i  un deure, evolucionar com a poble, com a país, com a cultura, i voler més en tots els sentits? Jo crec que sí.

Sortint d'aquella etapa –que alguns potser recordaran amb nostàlgia– el fet de poder votar,  parlar català, deixar-nos manifestar cada any i fins i tot formar organitzacions polítiques i sindicals, ja els va semblar el màxim. I en aquell context ho era, però no pas ara, quan la democràcia regna – o hauria de fer-ho – a tot Europa. Jo ja no en tinc prou amb el que tenim, i en vull més.

És el moment de madurar, espavilar-se i marxar de casa com qualsevol adolescent que ja s'emancipa i ha de començar a prendre decisions. El jove s'ha de començar a administrar les companyies, les relacions laborals i també, entre moltes altres coses i molt important, els seus propis diners, perquè el noi ja s'ha fet gran i no vol que els pares li controlin les coses o li passin la setmanada. A quants de vosaltres us agradaria que els pares encara us gestionessin tot això?

La independència de Catalunya és possible, només fa falta creure'ns-ho. I ja no només és possible, sinó necessària, perquè a més a més de voler-nos gestionar els diners com l'adolescent que s'emancipa, som el més espavilat de la família (que en som per adopció forçada, i no pas biològica) i el que més hi aporta, i mentre veiem que  a altres companys els deixen créixer i fer-se grans (Groenlàndia n'és l'últim exemple), a nosaltres no tan sols no ens ho permeten, sinó que ens posen pals a les rodes per intentar-ho.

Us imagineu què seríem o podríem tenir amb 22.000 milions d'euros més a la butxaca? Amb l'equivalent al dèficit fiscal que tenim, segons un estudi recent, tindríem deu hospitals més, l'eix transversal desdoblat, l'eix transversal ferroviari, una partida de 4.000 milions per a recerca i innovació, un tren de mercaderies del port de Barcelona a França, quatre sincrotrons Alba, podríem treure tots els barracots de les nostres escoles, fer quatre campus universitaris, tres aeroports regionals, una paga més per als pensionistes... Tot això, en un sol any!

Arribats a aquesta conclusió la pregunta és com. Com l'assolim? La desafecció és màxima i fins i tot, en les darreres enquestes del CIS, el polítics hi consten com una de les màximes preocupacions de la ciutadania. Al mateix temps que nosaltres hi perdem la confiança, ells van perdent la credibilitat dia rere dia. Al país li cal una regeneració política, gent amb credibilitat, que no necessiti la política per viure, persones amb conviccions, ideals i, sobretot, una bona massa social al darrere que empenyi, animi i treballi insaciablement fins aconseguir el nostre objectiu. I sembla que això ho engloba Reagrupament Independentista, associació encapçalada per una persona que va ser capaç de sortir de la Generalitat per tornar a la seva feina de metge a Puigcerdà. Però no n'hi ha prou. Tots sabem que la unió fa la força, de manera que animem a la gent a unir-se a aquest projecte per treballar per una Catalunya molt millor a partir del 2010. Nosaltres marxarem algun dia, però els descendents es quedaran i es mereixen un futur millor.

Per cert, un tros de la cançó feia: “I per asserenar els ànims d'aquest poble tan tossut es firmà un tractat de pau que li diuen l´Estatut. Però com sempre passa al cine, a l´hora de la veritat els tractats amb rostres pàl•lids només són paper mullat. I ara es volen tirar enrere perquè diu que som un cas i quan se'ns dóna un ditet ens agafem tot el braç”.

D'això en fa 28 anys. Aleshores era l'Estatut de Sau del 1979, i ara és el del 2006, però igual i tristament com aleshores, sembla que els “tractats amb rostres pàl•lids només són paper mullat”. De tots nosaltres depèn que d'aquí a uns anys deixi de ser la cançó de l'estiu i aviat puguem sentir melodies més agradables.

Comentaris