Crema de carbassa (versió Níssim)

No podria dir que amb aquesta entrada inauguro una nova secció dedicada a la gastronomia, però el cert és que sí que és la primera recepta que pujo al bloc. El motiu és molt simple. Més enllà que és una recepta fàcil, és molt sana i nutritiva. És un plat molt complet per tot el que porta. Al final em tornaré a referir a aquesta característica. En qualsevol cas, us la recomano perquè el resultat és excel·lent. No calen robots de cuina per fer bones cremes.

Dit això, aviso a navegants, mai millor dit. No trobareu en aquesta recepta pesos ni res que s’hi assembli. Soc molt del que ens dona la natura i com ens ho dona. Per posar-vos un exemple, a mi m’és indiferent com siguin unes nespres, sempre me’n menjo tres. O m’és indiferent quants grams pesa una poma... me’n menjo sempre una. Per tant, en la resta de coses, pràcticament faig el mateix. A vegades en surt més, a vegades menys. Penso que aquí també està la gràcia. I, com deia un amic meu, «tot i dona gust». Això és que, no patiu i seguiu el sentit comú.

Ingredients necessaris per la crema de carbassa versió Níssim (el meu restaurant imaginari). Òbviament, si és ecològic i de proximitat, molt millor.

• Una ceba (a mi m’agrada la de Figueres, però amb una d’aquelles blanques ja va bé).
• Una carbassa cacauet.
• Un parell de pastanagues.
• Un moniato.
• Gingebre fresc.
• Una tassa de llenties taronges
• Aigua. És clar que si en teniu d’alguna font o embotellada, perfecte. Però de l’aixeta (si és potable), ja serveix.
• Sal gruixuda. També en diuen sal bruta, em sembla... és aquesta sal grisa humida que venen.
• Oli de sèsam.
• Vinagre d’Umeboshi.
• Espècies: curri, cúrcuma, pebres variats, gingebre en pols (no en preneu més de dos grams al dia, la qual cosa ja em sembla molt), pebre vermell picant.

A banda, també us farà (o podrà fer) falta:

• Una superfície per tallar. Al Níssim tenim una taula de bambú, però fora millor de plàstic.
• Un ganivet una mica dels de veritat. El clàssic ganivet de cuina, vaja.
• Un pelador (un ganivet petit també pela).
• Un... no sé com es diu, però allò per fer boles (amb una cullera de postres també es poden fer boles).
• Olla amb vaporera i la tapa corresponent
• Túrmix.

Vinga, amb això comencem. No faré ús del vocabulari que fa aquell de les receptes de la iaia, però... a veure, com deia abans, sentit comú. Amb el meu equip ja hem fet diverses fotografies del procés que penso que us seran útils.

En primer lloc, posem aigua en una olla. L’aigua pot ser freda, tèbia o calenta... és igual. En aquest cas, no estem fent llegums (de moment). La primera pregunta és quanta? Doncs no ho sé... potser tres quartes parts plenes. Heu de tenir en compte dues coses: 1) interessa que les verdures es facin al vapor, de manera que si l’ompliu fins a dalt, no en farà i l’aigua estarà en contacte amb la vaporera i això no pot ser, i 2) si en sobre o en falta, n’hi podem posar després. Penso que millor que en sobri una mica.

Dins l’aigua hi posarem el gingebre pelat. Quant? Doncs depèn de picant que us agradi. Més enllà de les propietats del gingebre, a mi m’agrada per gust. Hi ha gent a qui no li agrada. Òbviament, si no us agrada no n’hi poseu o poseu-n’hi poc. Però queda força diluït. Atreviu-vos a posar-n’hi una mica i si us agrada, en la propera ocasió n’hi poseu més (però sense passar-se). Ja veieu el que hi poso jo.

Posem la vaporera i ja podem procedir a omplir-la. Hi posarem primer la ceba pelada i tallada (a juliana mateix). Peleu bé la ceba en el sentit de treure les capes primeres que són arrugades (podeu veure a la foto al que em refereixo). En aquest moment podeu aprofitar per encendre el foc i que l’aigua es vagi escalfant (cas que l’hàgiu posat freda o natural). Sobre el llit de ceba hi posarem la carbassa, també pelada i tallada a daus. Llavors la pastanaga, també pelada (o no... si és ecològica, generalment no ho pelava, últimament sí) i tallada a daus. Finalment, el moniato, també pelat i tallat a daus.

Quan l’aigua hagi arrencat el bull, ho deixem uns 25 minuts. L’aigua ha de bullir amb alegria perquè ha de generar vapor. No es tracte d’utilitzar el vapor per generar electricitat... però ha de bullir amb alegria. Jo, en la vitroceràmica, vull al quatre. El temps, també és més o menys orientatiu, és clar. Més o menys als 20-25 minuts, hauríem de poder aixafar carbassa, pastanaga i moniato amb una forquilla a l’estil puré. Doncs ja ho tenim fet.

Traiem la vaporera de l’olla i reservem. A l’olla hi tenim l’aigua, el gingebre i tot el que ha anat deixant la verdura. En aquesta aigua, hi farem les llenties taronges. Si les hi poséssim normals, desgraciaríem el color de la crema i, a més, es notaria que hi ha quelcom més que carbassa. Aquestes llenties són llenties que es fan molt ràpid. Les posem i les deixem bullir cinc minuts. Passats aquests cinc minuts, hi tirem la sal gruixuda. Quanta? Una mica al gust. Heu de tenir en compte dues coses: 1) generalment hi posem ceba dolça, com també el moniato ho és, 2) malgrat els ingredients dolços, llavors hi tirarem vinagre i, per tant, la dolçor tampoc es nota tant. Dit això, si ho fem dolç s’hi pot posar sal. Si ho fem salat no la podem treure. Amb la sal, ho deixem bullir cinc minuts més i ja podem apagar el foc.

En aquest moment ja ho tenim tot cuit.. Ves si és fàcil. Podríem barrejar-ho tot però jo prefereixo deixar-ho refredar una mica. El motiu és simple. Hem fet la verdura al vapor que és molt millor que fer-la bullida. I si ara la posem a l’aigua que encara bull, diguem que el pas previ no serveix de massa. Per què ho hem fet al vapor? Per conservar molt millor les propietats de les verdures. Per posar un exemple, penseu en la febre dels humans. Es pot dir que tenim febre a partir dels 37,5 graus si mal no recordo. Quan tenim febre, el nostre cos lluita contra coses enemigues i les mata. És a dir, a 38-40 graus, hi ha moltes coses que moren. Doncs ara imagineu-vos a més de 100 que bull l’aigua. El vapor és més respectuós.

Passada una estona (un quart, vint minuts... o quan vulgueu, no ve d’aquí), ja podeu posar el contingut de la vaporera a l’olla o recipient on pugueu triturar bé. Jo utilitzo la mateixa olla. Una vegada posada la verdura a l’olla, hauria de quedar més o menys l’aigua just tapant la verdura. És el moment de treure aigua si n’hi ha massa. Si n’hi ha massa o ens sembla que n’hi ha massa, la traiem (treure, no llançar). Una vegada tot triturat (darrer pas), si veiem que ha quedat massa líquid, no podrem treure aigua. Si veiem que queda massa puré, sí que n’hi podrem afegir.

En aquest moment hi afegim una cullerada sopera d’oli de sèsam i dues de vinagre d’umeboshi. Cal recordar que hem tret l’aigua sobrant. Si la traiem després de posar-hi l’oli i el vinagre, ja no estem traient aigua sobrant, sinó producte que li dona un toc especial.

Hi falta el penúltim pas: les espècies. Tema delicat. Jo hi poso curri, que com tots sabeu ja és un preparat d’espècies. Quant? A gust del consumidor. Com en el cas del gingebre, si no us agrada no n’hi poseu o no us passeu... sentit comú. A banda del curri (que té un percentatge de cada espècie concret) jo hi afegeixo pel meu compte cúrcuma. Però la cúrcuma, si no s’hi posa pebre negre, el cos no és capaç d’absorbir-ne les seves propietats. Per tant, també hi poso pebre (o preparat de pebres blanc, negre...). I a mi particularment m’agrada una mica picantet, de manera que també hi poso gingebre en pols, i també pebre vermell picant. Com en els anteriors casos, no us passeu si no us agrada, o no n’hi poseu.

Amb tot, ja podem procedir a triturar-ho. Màxima potència i anem fent. Ha de quedar una crema fina. Com deia més amunt, si queda massa puré hi podem posar aigua de la que abans havia sobrat. I això és tot. Jo, amb la que he fet, en tinc per tota la setmana (cinc dies a la nevera... però sentit comú... si fa mala olor al segon dia no us ho mengeu).

Per acabar, recapitulem una mica sobre algunes propietats dels ingredients principals o destacats d’aquesta crema de carbassa (segons el que es pot trobar a la xarxa, jo no soc nutricionista).

Carbassa: vitamina A, carotens (funció antioxidant), vitamina C, vitamina B6 (ajuda a tenir el fetge net), manganès, coure, fibra. Conté diverses substàncies amb efecte anticancerigen, protegeix el cor, i té efecte antiinflamatori (Ets el que menges).

Pastanaga: prevé l’envelliment, pel seu alt contingut en antioxidants. Gràcies als carotenoides, és anticancerigen. Estimulen l’apetit (per aquells grans i petits que no tenen mai gana). És rica en betacarotens, substància que es transforma en vitamina A i retinol. Té poques calories. Regenera els nervis gràcies al contingut de potassi i fòsfor. Combat el restrenyiment degut al seu alt contingut de fibra. Ajuda a alleujar afeccions respiratòries lleus. Cuida dents i genives (sobretot si ens la mengem en cru). Les seves vitamines protegeixen les retines dels ulls (Pànxing).

Moniato: ajuda a depurar el fetge, efecte preventiu del càncer, protegeix la salut de la vista i la pell, hidrata el sistema digestiu (Ets el que menges).

Llenties: vitamina A (en forma de betacarotè), vitamines del grup B, calci, fòsfor, ferro i zinc. Efectes beneficiosos per al es persones diabètiques. Contribueixen a regular la pressió arterial i els nivells de colesterol i sucre en sang. Contribueixen a prevenir problemes coronaris, diabetis, pressió sanguínia elevada i inflamació. Estan contraindicades en cas d’àcid úric elevat (Ets el que menges).

Gingebre: incrementa el nivell d’energia i escalfa l’organisme. Redueix l’efecte de l’àcid úric. Combat nàusees i ganes de vomitar. Antibacterià molt ponent. Ajuda a dissoldre els trombes de les artèries i disminueix els nivells de colesterol a la sang. Afavoreix la bona circulació a les extremitats. Bon antiinflamatori i analgèsic(ets el que menges).

Cúrcuma: baixa en greixos i calories. Rica en minerals (potassi, fòsfor, magnesi). Bona font de vitamina C i E. Conté fibra dietètica i compostos fenòlics. Té efecte antiinflamatori. Té funcions hepatoprotectores i de protecció gastrointestinal. Se li atribueixen efectes anticancerígens. Té una acció antimicrobiana (Ets el que menges).

Així doncs, ja ho veieu. És una simple crema de carbassa però matem diversos pardals d’un sol tret. Amb un plat d’això mengem verdures, però també llegums, sovint difícil de menjar-ne. I, no cal dir-ho però ho dic, el color que té és, simplement, espectacular.

En fi, confio que la proveu i si us ha agradat, ho digueu i/o la compartiu: la crema de carbassa del Níssim.