El temple romà, allò que hi ha darrera els contenidors
Penso que el títol ja ho diu tot. No és la primera vegada, ni segurament i tristament la darrera, que denuncio la manera que té l’ajuntament de la ciutat de tractar el patrimoni de la mateixa. No el d’ara, sinó d’antany. Ja ho he escrit en altres ocasions però hi torno perquè quedi palès que el temple romà és només un exemple més. Recordem el pont gòtic mutilat perquè hi passés la carretera de la Guixa; recordem també la torre de Sant Francesc mutilada del Portalet; recordem l’església de la Rodona; recordem les Adoberies; recordem la casa natal de Sant Miquel dels Sants; recordem la capella dedicada al mateix vora l’Hospital Universitari... Doncs el Temple.
Com us dic, no és un problema únicament i exclusiva d’aquest ajuntament, sinó que ho hereta d’ençà de fa anys i panys. No sé què deu passar dintre aquelles parets, que en entrar-hi deuen veure el patrimoni d’una altra manera. El conjunt és un emplaçament de la història del país i és un dos en un. D’una banda, és un dels tres únics temples de la Roma imperial documentats a Catalunya i l’únic que resta en peus. Quan dic l’únic és l’únic. Tarragona sembla que té el temple dedicat a l’emperador sota la catedral, mentre que del de Barcelona només se’n conserven quatre columnes. De l’altra, és una fortalesa del segle XI. Com molts sabreu, el temple es va descobrir perquè estaven desmuntant l’antiga fortalesa romànica! Així, doncs, com us dic, ve de lluny.
No obstant això, l’administració pública ha tingut molt temps per reconduir aquella actitud amb tot aquest conjunt. Ja els romans l’utilitzaven com a espai de culte. Els visigots també. Amb la vinguda dels francs i fins el 1088, fou temple-fortalesa militar. A partir dels Montcada, esdevingué el seu castell. A partir de l’any 1450 va ser la presó de la ciutat fins l’any 1880 aproximadament. Aleshores, que el castell estava deixat de la mà de Déu, s’utilitzava com a pedrera i va caure en l’abandó. L’any 1880 es va subhastar per 6205 de les antigues pessetes i va començar l’enderroc del castell. A mig fer, fou quan es va descobrir el temple romà que allotjava dintre seu. La construcció romana, tancava el pati interior del castell. Amb la fundació de la Societat Arqueològica de Vic l’any 1882 i la compra del temple per la mateixa, es va posar fi a l’enderroc. D’ençà de l‘any 1952 és propietat del Patronat d’Estudis Osonencs. Així doncs, el temple es va salvar gràcies a uns particulars. I si avui encara el podem contemplar és gràcies a ells. Si el temple es va descobrir l’any 1882 i passem pel 2020... feu números: quasi 140 anys per esmenar aquella despreocupació i menyspreu.
Bé doncs, tot aquest patrimoni està darrera uns bonics contenidors. És la postal perfecte. Un dels trenta-cinc temples romans del món, que queda eclipsat per mitja dotzena de contenidors de brossa. La imatge és dantesca. No pas d’ara, sinó de fa anys. Intolerable i inaudit en qualsevol administració que donés valor al seu patrimoni. Però la cosa no s’acaba aquí. Darrerament hem pogut veure dues coses. La primera d’elles fa referència al projecte de l’Illa de la Pietat. Unes boniques subvencions que de moment han anat totes dedicades a l’església de la Pietat i a la Capella Fonda. Llegia fa mesos un article a El 9 nou dels descobriments que havien fet a la Capella. El primer que em va venir al cap fou: «descobriran el temple romà?» Mira que és gros però... si se’m permet el paral·lelisme amb Punset, a diferència de l’espècie humana que fa poc ha descobert que hi ha vida abans que la mort, el govern municipal sembla que encara no ha descobert que hi ha un temple romà al vell mig del centre històric. La segona és l’estat del conjunt arquitectònic. Fa anys vaig assistir a una visita guiada i ja ens van dir que la pedra del temple s’estava erosionant molt. És clar, la protecció que havia tingut al llarg de molts segles ja no la té. I no està sol en aquest camí cap a la vellesa i la desaparició: l’acompanya el palau dels Montcada. Avui en dia ja es pot veure que no es pot accedir a la part del darrera per risc de despreniments. Quan aguantarà? Difícil saber-ho.
El temple i el palau estant malalts. Estan en risc. Tot plegat, una pena. Sempre he dit que tot i haver perdut molt patrimoni, Vic encara en té molt. Però caldria que el cuidés, començant per tenir més sensibilitat per part de l’administració. Un poble sense orígens deixa de ser poble.
Com us dic, no és un problema únicament i exclusiva d’aquest ajuntament, sinó que ho hereta d’ençà de fa anys i panys. No sé què deu passar dintre aquelles parets, que en entrar-hi deuen veure el patrimoni d’una altra manera. El conjunt és un emplaçament de la història del país i és un dos en un. D’una banda, és un dels tres únics temples de la Roma imperial documentats a Catalunya i l’únic que resta en peus. Quan dic l’únic és l’únic. Tarragona sembla que té el temple dedicat a l’emperador sota la catedral, mentre que del de Barcelona només se’n conserven quatre columnes. De l’altra, és una fortalesa del segle XI. Com molts sabreu, el temple es va descobrir perquè estaven desmuntant l’antiga fortalesa romànica! Així, doncs, com us dic, ve de lluny.
No obstant això, l’administració pública ha tingut molt temps per reconduir aquella actitud amb tot aquest conjunt. Ja els romans l’utilitzaven com a espai de culte. Els visigots també. Amb la vinguda dels francs i fins el 1088, fou temple-fortalesa militar. A partir dels Montcada, esdevingué el seu castell. A partir de l’any 1450 va ser la presó de la ciutat fins l’any 1880 aproximadament. Aleshores, que el castell estava deixat de la mà de Déu, s’utilitzava com a pedrera i va caure en l’abandó. L’any 1880 es va subhastar per 6205 de les antigues pessetes i va començar l’enderroc del castell. A mig fer, fou quan es va descobrir el temple romà que allotjava dintre seu. La construcció romana, tancava el pati interior del castell. Amb la fundació de la Societat Arqueològica de Vic l’any 1882 i la compra del temple per la mateixa, es va posar fi a l’enderroc. D’ençà de l‘any 1952 és propietat del Patronat d’Estudis Osonencs. Així doncs, el temple es va salvar gràcies a uns particulars. I si avui encara el podem contemplar és gràcies a ells. Si el temple es va descobrir l’any 1882 i passem pel 2020... feu números: quasi 140 anys per esmenar aquella despreocupació i menyspreu.
Bé doncs, tot aquest patrimoni està darrera uns bonics contenidors. És la postal perfecte. Un dels trenta-cinc temples romans del món, que queda eclipsat per mitja dotzena de contenidors de brossa. La imatge és dantesca. No pas d’ara, sinó de fa anys. Intolerable i inaudit en qualsevol administració que donés valor al seu patrimoni. Però la cosa no s’acaba aquí. Darrerament hem pogut veure dues coses. La primera d’elles fa referència al projecte de l’Illa de la Pietat. Unes boniques subvencions que de moment han anat totes dedicades a l’església de la Pietat i a la Capella Fonda. Llegia fa mesos un article a El 9 nou dels descobriments que havien fet a la Capella. El primer que em va venir al cap fou: «descobriran el temple romà?» Mira que és gros però... si se’m permet el paral·lelisme amb Punset, a diferència de l’espècie humana que fa poc ha descobert que hi ha vida abans que la mort, el govern municipal sembla que encara no ha descobert que hi ha un temple romà al vell mig del centre històric. La segona és l’estat del conjunt arquitectònic. Fa anys vaig assistir a una visita guiada i ja ens van dir que la pedra del temple s’estava erosionant molt. És clar, la protecció que havia tingut al llarg de molts segles ja no la té. I no està sol en aquest camí cap a la vellesa i la desaparició: l’acompanya el palau dels Montcada. Avui en dia ja es pot veure que no es pot accedir a la part del darrera per risc de despreniments. Quan aguantarà? Difícil saber-ho.
El temple i el palau estant malalts. Estan en risc. Tot plegat, una pena. Sempre he dit que tot i haver perdut molt patrimoni, Vic encara en té molt. Però caldria que el cuidés, començant per tenir més sensibilitat per part de l’administració. Un poble sense orígens deixa de ser poble.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada