Els dies de la setmana

Ja fa tres setmanes que estem a casa, i a alguns els pot semblar que vivim el dia de la marmota. Allò que cada dia és igual a l’anterior. De fet, fa uns dies, em va semblar que cada dia era quinze d’agost... Però bé, el confinament té aquestes coses, que s’il·lustren perfectament amb la següent imatge que ens van passar en un grup del Telegram:

De seguida vaig recordar que sí que havia escrit sobre els mesos, com també sobre els números en dues ocasions, però no recordo haver escrit mai sobre els dies de la setmana. A més.. amb anglès encara es veu més que cada dia ha de ser un dia dedicat a alguna cosa. I amb això em vaig distreure una estona perquè ho ignorava.

La nostra setmana de set dies es remunta a l’època romana, i més concretament al Baix Imperi (s. III). Abans, n’havia tingut vuit. Sembla que la raó per la qual els romans van decidir que en tingués set, és perquè eren els set cossos celestes que es podien veure a ull nu al cel: el Sol, la Lluna i cinc planetes: Mart, Mercuri, Júpiter, Venus i Saturn, tots ells presents al panteó romà com a déus. Els set cossos celestes, en llatí vindrien a ser dies Solis ['dia del Sol'], dies Lunæ ['dia de la Lluna'], dies Martis ['dia de Mart'], dies Mercurii ['dia de Mercuri'], dies Iovis ['dia de Júpiter'], dies Veneris ['dia de Venus'] i dies Saturni ['dia de Saturn’]. D’aquells antics noms llatins, en deriven la majoria dels noms actuals de les llengües romàniques, a excepció de dos dies.

Dilluns prové del dies Lunæ, això és, dia de la Lluna. Di-lluns (català), lun-es (castellà), lun-edi (italià), lun-di (francès), o Mon-day (anglès).

Dimarts prové del dies Martes, això és, dia de Mart. Di-marts (català), mart-es (castellà), marte-di (italià), o mar-di (francès). En aquest cas, l’anglès pren el referent alemany i es diu Tues-day. La raó també és simple, i és que els alemanys, en comptes d’agafar els déus romans, agafaven els de la mitologia germànica. Si bé en llatí Mart era el déu de la guerra, el déu germànic de la guerra era Tiw, per tant el Tues-day prové de l’anglès antic Tīwesdæg, que significa literalment [‘dia de Tiw’].

Dimecres prové del dies Mercurii, això és, dia de Mercuri. Di-mecres (català), miércol-es (castellà), mercole-di (italià), o mercre-di (francès). Com en el cas del dimarts, l’anglès va una mica diferent per la mateixa raó. En la mitologia nòrdica, el déu equivalent a Mercuri és Wodan, o també Odín. Ambdós eren considerats guies de l’ànima després del decés. Per tant, l’anglès té el dia de Wodan, que en anglès antic és Wōdnesdæg, i va derivar cap a l’actual Wednes-day.

Dijous provés del dies Jovis, el dia consagrat a Júpiter. Di-jous (català), juev-es (castellà), giove-di (italià), o jeu-di (francès). Novament, l’anglès pren altres referents. En aquest cas, l’equivalent a la mitologia nòrdica de Júpiter és Thor, la personificació del tro. Així doncs, els anglesos tenen el dia del Thor, que no és cap altre que Thurs-day.

Divendres prové del dies Veneris, dedicat a Venus. Di-vendres (català), viern-es (castellà), vener-di (italià), o vendre-di (francès). Pel que fa a la mitologia nòrdica, el planeta Venus l’anomenaven Friggjarstjarna, que voldria dir [‘l’estrella de la deessa Frige’]. Així doncs, els anglesos converteixen el divendres en el Fri-day, el dia de l’estrella de la deessa Frige.

El dissabte ja és una altra història. Com hem dit, era el dia que feia referència a dies Saturni, en honor a Saturn. Curiosament, així es manté en la versió anglesa: Satur-day [‘dia de Saturn’]. Tanmateix, en la nostra llengua i les veïnes no és així. I no ho és a causa de la influència jueva. Els hebreus dedicaven, i ho continuen fent, el setè dia de la setmana al descans: és l’anomenat shabbat, que en hebreu significa ‘repòs’. Aleshores, els romans van copiar el costum de fer un dia de descans setmanal i van decidir que fos el mateix que els jueus. És per això que es va canviar el dies Saturni per dies Sabbati. D’aquí, di-ssabte (català), sábado (castellà), sábato (italià), o same-di (francès). Ja es desprèn que, originalment, el primer dia de la setmana no seria el dilluns, sinó el diumenge, com passa actualment en algunes contrades.

Finalment, el diumenge, que també ha tingut una influència de caire religiós. El diumenge era el dies Solis, dia del Sol. Així es manté en la seva variant anglesa: Sun-day. Tanmateix, el cristianisme va passar a anomenar aquest dia dies Dominicus, que significa ‘dia del Senyor’. Així doncs, mentre els anglesos i alemanys honoren el Sol el diumenge, els catalans i veïns honorem al déu cristià. Tot amb tot, si bé els jueus dedicaven el darrer dia de la setmana al repòs i a Déu, els catòlics també ho fem. És per aquest motiu que la setmana dels romans, absorbits pel cristianisme, va passar el darrer dia de la setmana a diumenge, i per això nosaltres comencem pel dilluns. Diumenge (català), domingo (castellà), domenica (italià) o dimanche (francès).

Per anar acabant i com a curiositat, comentar els dies en alemany, potser els més fidels: de diumenge a dilluns tenen Sonntag (‘dia del Sol’), Montag (‘el dia de la lluna’), Dienstag (‘dia de Tyr’, déu dels duels i de la glòria dels herois), Mittwoch (‘dia del mig’), Donnerstag (‘dia del tro’), Freitag (‘dia de Frige’) i Samstag (‘dia del shabbat’).

Doncs això, independentment del dia de la setmana, que passeu un bon dia! I tingueu present que no, que tots els dies no son iguals, malgrat aquests les darreres setmanes ho semblin.