Exigim un Ferrari i no sabem portar un vespino

On anem no és només el títol d'una bonica cançó que canta Gerard Quintana en l'àlbum “T'escric des de Granada”, sinó que també és el que tots, com a societat, ens hauríem d'anar preguntant. Malgrat tingui el desig que la gent ho faci, com que no sóc ningú per demanar-los-hi, començaré per mi mateix.

El fet és que quedo atònit pels esdeveniments que estan succeint darrerament al nostre país. Si bé la capacitat per sorprendre'm fa temps que l'he perduda, sí que em continua sorprenent la forma d'aquesta. És a dir, sé que em sorprendran però no sé com. I ara toca ser un indignat. Paraula que, si m'ho permeteu, també trobo mal utilitzada en aquest cas. Som molts els que estem indignats –i no pas d'ara- i que fa temps que lluitem per viure en un món o, tampoc cal ser presumptuosos, en una Catalunya millor, però tenim poc a veure amb d'altres que aquests dies prenen el carrer. 

Una de les coses que més es parla i es reclama, és democràcia. Democràcia real. Fantàstic. Cada vegada que passo per la Plaça Major i veig tot aquest jovent, penso en què devien anar a votar a les passades eleccions autonòmiques que, des d'aquest àmbit i no pas des del municipal, és d'on es podia canviar alguna cosa. Quasi una trentena de butlletes tenia a la meva disposició per votar dins la circumscripció de Barcelona. Això pel que fa a Barcelona; si hi sumem les altres circumscripcions, si no m'erro el nombre s'elevava a una cinquantena.

I es podia votar diverses opcions. N'hi havia per triar, remenar i per totes les ideologies. Segons la viquipedia, des de grups anticapitalistes com els “Des de baix”, fins a partits ultradretans i antinacionalistes. Sense oblidar també pels que defensaven el lliure accés a la cultura, coneixement i informació com els “Pirates de Catalunya” o els  “Escons en blanc”. També es podia votar a partits que tradicionalment han cobert l'hemicicle. Finalment, hi havia un partit que abanderava la regeneració democràtica i ho va explicar arreu del país amb més de 1000 actes. Si cap de les opcions convencien, sempre es podia fer un vestit a mida i crear un partit. A la pàgina web del Ministerio del Interior del Gobierno de España n'hi ha registrats quasi 4000; vull dir que no deu pas ser tant difícil. Perquè és a les urnes on s'han de canviar les coses. Sí que és cert que la democràcia que tenim és molt minsa; per això alguns dediquem temps i esforç per millorar-la. Però és el que tenim. Agradi o no agradi, és una opció molt millor que la que tenien els nostres pares i avis durant el règim. No hi ha altre sistema més òptim que el democràtic i, és des d'aquest que hem de treballar per canviar les coses.

Alguns s'esmercen en comparar les mobilitzacions d'aquí amb les que hi van haver al món àrab. I és un error. Ells partien d'una base diferent a la d'aquí. Allí ni tant sols podien expressar amb llibertat el seu vot. És a dir, no és que tinguessin una democràcia minsa com la nostra, sinó que no disposaven d'ella. I aquí ens permetem el luxe d'exigir democràcia quan ja tenim el dret d'expressar la nostra intenció de vot i sovint errem en la decisió. Si no és així no m'explico coses com les que hem pogut veure a les darreres municipals. Ens donen una eina que, val a dir i insisteixo, pateix greus mancances, però tampoc la sabem utilitzar. Només cal veure els grans resultats d'aquest partit que darrerament tothom té en boca, ningú el vota i tothom se n'avergonyeix. També cal veure com la presumpte corrupció, en aquest país, es premia amb majories absolutes o com, amb trenta anys, els polítics que hem posat al Parlament no han sigut capaços de fer una llei electoral catalana. 

Durant anys ens van donar la màniga i ens vàrem prendre tot el braç. No només això, sinó que, il•lusos de nosaltres, mentre preníem el braç, aquells que se'l deixaven prendre s'anaven fent vestits a mida. I tot plegat, mirat fredament, perquè els que hi són des de fa anys, per sort, els podem posar nosaltres. Resumint. Exigim un Ferrari i, pobres de nosaltres, no sabem portar un vespino.