Condemnats a ser lliures

No sé si heu sentit mai aquesta expressió. Suposo que sí. Sembla pura contradicció i/o paradoxa però si entrem a analitzar-la mínimament, veurem que té molt sentit. Ja sé que vaig dir que estava intentant despolititzar-me però, deixant de banda que tot és política, aquesta reflexió va molt més enllà que la pura política. 

Així, doncs, condemnats, obligats a ser lliures. Com es pot condemnar o obligar a algú o algun col·lectiu a ser lliure? És bo o és dolent? Com passa amb a majoria de les coses, depèn. Alguna de les coses que ens caracteritza com a catalans, és que generalment tendim a donar la culpa als altres; a fer responsables a la resta del món de les coses que ens passen. Ho hem vist en motes coses; la més recent, tot el tema de la immersió lingüística. 

Però, bé, què comporta ser lliures? Per posar-vos un exemple contrari, imagineu-vos una màquina o un autòmat totalment determinista que es limita a fer el que li manen (programen en aquest cas). És evident, que aquest autòmat no pren cap decisió, no és lliure. Evidentment, no té cap mena de responsabilitat i, per la mateixa regla de tres, no es pot equivocar i, tot i ser una màquina, mai tindrà cap responsabilitat moral ni ètica ni tampoc remordiments de consciència. Veieu per on vaig? 

Ara ho podem aplicar a les persones. Qui és lliure, decideix tot el que depèn d’ell. Quan més lliure ets, més decideixes i, com és normal, més responsabilitat tens sobre tu mateix o sobre el que t’afecta. Evidentment, quantes més decisions prenguis, més risc tens d’equivocar-se i, de la mateixa manera, més possibilitats de sentir-te bé o malament, i tenir més remordiments de consciència o menys. Imagineu-vos dos treballadors d’una empresa. El gerent i un treballador ras. L’un, donada la seva condició, gaudeix de llibertat de moviments, té gran responsabilitat (millor remunerada, és clar) i pateix molt més estrès que l’altre. Pel treballador ras, just al contrari, es limita a anar a treballar les seves 8 hores i “si t’he vist no me’n recordo”. Té una feina determinada i d’allà no surt. És menys lliure que el seu superior però té menys problemes. 

A escala global, hi ha dos tipus de persones: els gerents i els treballadors rasos. Quina majoria hi ha a Catalunya? Em temo que més aviat treballadors rasos. Ser lliures significa prendre decisions. I aquí és on hi ha la clau i la importància cabdal. Obliga a prendre decisions i que no ho faci un altre per a tu. Llibertat. Condemnats a ser lliures. Per alguns (els treballadors rasos), donar-los llibertat és condemnar-los en majúscules i en el sentit més literal possible. Aquesta mena de persones, prefereixen no ser lliures per tal que algú els digui que s’ha de fer i com. Que algú els mostri el camí, els hi aplani i els empenyi. Són gent que sacrifiquen la llibertat a favor de la comoditat i la no responsabilitat ni obligatorietat de prendre decisions. També, com és normal, són els que més es queixen. Deriven la responsabilitat de les coses a la resta però obvien la pròpia. 

I aquí ve el sentit de tot plegat. Fins quan ha de durà això? És a dir, a nivell personal i nacional, es pot tirar endavant quan una majoria no vol ser lliure? Cadascú, a la seva manera, vol ser lliure? Vol tenir la responsabilitat de fer alguna cosa o prefereix que ho facin la resta i queixar-se si no surt bé? Són preguntes que deixo a l’aire. 

Un altre concepte referit a la llibertat és analitzar en què som lliures. Això, ja em perdonareu però, se m’escapa una mica. Vindria a dir que sovint som esclaus de les nostres decisions (motiu més per no voler se lliures(?)) o per exemple que som lliures d’escollir entre algunes opcions però on som lliures de definir les opcions. És a dir, som lliures de triar entre la pel·lícula x o la pel·lícula y al cinema però, no podem decidir la cartellera. Evidentment, no parlo d’aquestes coses sinó de més filosòfiques. Per no entendre’ns (o sí): escollir entre què desitjar o desitjar que desitgin.