Sorprès que estiguem sorpresos

No puc evitar seguir parlant (escrivint) del tema que vaig encetar en l’entrada anterior titulada La corrupció vista diferent. Sí, corrupció. Però, com en l’altra ocasió, no vull parlar-ne directament, sinó del que hi va relacionat; de l’entorn. I és que amb els darrers escàndols destapats sembla que, com a societat, baixem de la muntanya o vinguem de l’hort. No literalment, sinó com a frase feta.

Suposo que me’n deixaré alguns però, amb pocs dies, hem vist el tema de Lloret i la màfia russa, el de Sant Hilari, les escoltes a dirigents... Ara sembla que fins i tot els de CDC s’escoltaven entre ells mateixos i els d’uns partits a uns altres ... L’exparella del fill de l’expresident Pujol i les pèrdues de memòria de la dirigent del PP... Ara també sembla que el Rei espanyol estava al cas del cas Nóos... Cas Bárcenas i altres martingales a nivell espanyol... Tot, presumptament.  En fi... I, encara que sembla mentida, aquí, tots ens ha agafat a contrapeu i ens ha sorprès.

I, particularment, l’únic que em sorprèn, és precisament això, que sorprengui. Podem, com a societat, ser tant ingènua i innocent? De veritat? Tant? De veritat que em costa d’entendre i em sorprèn molt que tot just ara ens comencem a adonar que Espanya és un país corrupte i que Catalunya, al llarg de 300 anys, hem après alguna mala cosa de l’estat que ens oprimeix. Tant trist com cert. I, és per això que no em sorprèn però, mereix algunes reflexions.

El primer lloc, això tant … espanyol (?) de morir matant. A la meva manera d’entendre, han trobat un fil, som a la punta de l’iceberg i per dins hi deuen córrer les amenaces, odis i revenges com les neurones dins del cap. Que tu em treus això, jo et trec allò. Ah sí? Doncs ja veuràs quan jo tregui a la llum allò que tenia tan ben guardat en un calaixet per si un dia em feia falta.... Ja però, llavors això tocarà aquell de més enllà i aquell destaparà l’altre... I és un no parar. Morir matant. Ep! I jo, particularment, ho celebro. Encara que sigui així, per odi, rancor i venjança, si uns i altres es van destapant, benvingut sigui. Es comença a veure (popularment; alguns fa temps que ho tenim clar), que els polítics (no confondre amb política, si us plau!) d’aquest país, com d’altres països, són com un floronco infectat i ple de pus. I, ara que sembla que rebenta, més val fer-lo drenar i que surti tota la porqueria; netejar-lo i desinfectar-lo com cal.

Això però, és una arma de doble tall. Si bé celebro que es faci net i surti tota la porqueria, si tot plegat ha d’acabar com el cas Millet o el del president Núñez o tants d’altres, no sé fins a quin punt val la pena que ho treguin tot... No sé si m’explico. És a dir, si han d’assenyalar amb el dit els culpables i criminals per llavors no fer-los res, em sembla força insultant; una mica més del que ja ens insulten habitualment, vull dir. Que tot això serveixi perquè a ulls de la societat, qui la fa la paga, i no pas qui la fa, en funció de qui és no la paga i a més ho ostenta davant de la societat. Seria un atemptat (l’enèsim) a la democràcia.

Perquè, com us deia, Espanya -i Catalunya- és un país corrupte. No és motiu per alegrar-se'n. Personalment, desconfio de qualsevol polític que porti en aquest món més de 8 anys. 2 legislatures. Antigament, hi havia una associació que volia vetllar per la regeneració democràtica però, entre el que li van fer i els no menyspreables i destacables mèrits propis, els han portat a no sé on; de veritat, fa temps que no en sé res. No sé si continuen reagrupats, desagrupats o reunits.

Com apunto al meu llibre Construint la meva Catalunya ideal, Espanya no té remei. Catalunya però, sí. Construir un estat des de zero. Això però, comporta dos petits contratemps. En primer lloc, cal regenerar la política; en dos sentits. Al contrari del que va aprovar el govern espanyol la setmana passada, els polítics han de cobrar més. Sí, més. Haurien d’anivellar els sous amb els executis d’empreses per tal que els que han sabut crear i fer créixer una empresa privada, tinguessin una motivació per posar-se en política i que gestionessin l’ens públic com els ha fet portar a l’èxit la pròpia empresa. Però, és clar, un directiu que cobri 15.000 o 20.000 euros al mes (per dir una xifra), i que sap com fer que les coses rutllin, per quina raó hauria de deixar aquesta feina per entrar al món polític i cobrar una misèria? L’altre contratemps, és amb quina generació de polítics ho fem? Com deia La Trinca a El Farwest, ho han “canviat tot perquè tot seguís igual”, de manera que potser trauran els mediàtics però hi posaran alguns dels seus. Ja se sap, qui es mou no surt a la foto i si vols fer carrera política en un partit, no cal ser bo, sinó amic del qui té el comandament. No importa els ideals ni els projectes, sinó la fidelitat i la passivitat.

Veurem com evoluciona però, com diria el poeta, “tot està per fer, i tot és possible”. Tranquils, que no està tot vist. No cal que ens fem els sorpresos. La legislació espanyola es va fer per poder ser interpretada cadascú a la seva manera i per incomplir-la impunement en funció de qui siguis. Ho veiem cada dia. I ho seguirem veient. Des de l’incivisme de saltar-se un semàfor en vermell, fins a la corrupció que estem veient dia a dia; tot passant per les feines amb B i el clàssic de no fer factures. No siguem tant demagogs i falsos. Senzillament, posem-hi remei amb les armes que tenim.

Comentaris