Cartoixa de Montalegre

Fa uns dies escrivíem sobre els cartoixans. Al final de la llarga entrada, dèiem que tot i l’austeritat i misticisme que desperta aquest orde, avui en dia encara el trobem. I per molts anys! Al vell mig de la vall de Montalegre, al terme municipal de Tiana, perdura una comunitat masculina de monjos que segueixen fidels a la regla de sant Bru: la comunitat cartoixana de Santa Maria de Montalegre. Tot el que dèiem en l’entrada sobre els cartoixans, es plasma en aquesta cartoixa. 

Montalegre fa relativament poc que ha complert els seus sis segles d’història. Una butlla papal de Benet XIII, donada el vint-i-quatre de setembre de l’any 1415, autoritzava la unió de dues cartoixes veïnes (Sant Pol del Maresme i Vallparadís de Terrassa) amb una de sola. I, com qui diu, amb empentes i rodolons i alguns entrebancs bèl·lics i polítics, ha arribat al 2019. Actualment, hi ha una comunitat d’una dotzena de monjos: alguns catalans, com el prior, d’altres de parla catalana, i d’altres estrangers. 

Pel que fa al cas, l’interès per aquesta cartoixa el vaig descobrir, com tantes altres coses, a través d’internet. I dintre d’aquest gran univers, bàsicament, un quants programes de televisió en format d’entrevistes, i una gran i llarga pel·lícula. Pel que fa als programes, trobareu un excel·lent Signes del temps que va commemorar els sis-cents anys. També de la mateixa època, trobareu un programa de Teleb. A banda, també es pot trobar un breu reportatge dintre el programa Divendres, com també una entrevista de Josep Maria Espinàs al prior de Montalegre, Domènec Maria Cardona, de l’any 1985 al programa Identitats. Pel que fa als dos primers programes de commemoració dels sis segles, un denominador comú: Jaume Oliveras. Oliveras és un expert en la vida i història de tot el que està relacionat amb la cartoixa. Pel que fa a la pel·lícula, es pot trobar a Youtube i es poden activar els subtítols. El títol del film és El gran silenci. Per fer-vos una idea, el seu director va demanar permís per gravar a la gran cartoixa de Chartreuse, on hi ha la casa mare, l’any 1984. Li van dir que era massa d’hora... Van passar setze anys i va rebre una trucada: l’hora ja havia arribat. El fruit el podeu veure al llarg de més de dues hores i mitja. Segons com, al més pur estil Albert Serra. El nom ja fa la cosa. 

Per filar una mica més prim, també es pot fer ús de tres llibres (entre altres, naturalment). El primer, del mateix Jaume Oliveras: Montalegre. Sis segles de silenci cartoixà. El llibre es va fer en commemoració de l’efemèride i té un munt de fotografies d’Oriol Casanovas i Antonio Guillén que reflecteixen la vida dels cartoixans. La vida... i la mort, perquè n’hi ha d’un enterrament cartoixà que és digne de veure. Un altre llibre que val la pena és el del monjo exclaustrat Marcel Capellades que duu per nom el mateix que la pel·lícula mencionada més amunt. En aquest cas, parlem d’un monjo exclaustrat que havia format part tant de la comunitat de Montalegre, com també de la Gran Cartoixa. En aquest breu llibre hi recull part de les seves vivències i, especialment, opinions. Un darrer llibre és el d’una dona que es va casar amb un exmonjo cartoixà: L’eternitat de les hores, de Nancy Klein. 

No obstant tota aquesta teoria, on és la pràctica? Perquè està molt bé posar la mel als llavis i imaginar-s’ho però... què hi ha de cert o tangible? Això és quasi el millor de tot. Sí, són monjos d’un orde monàstic i de clausura, viuen pràcticament com ho feien al segle XI, i no reben visites. Però, part d’aquestes regles tenen una excepció el dia de sant Bru: el sis d’octubre. És aleshores quan la cartoixa de Montalegre obre les seves portes i convida a la comunitat masculina aliena a la celebració d’una missa a la seva església privada. Sí. Únicament als homes. No només això, sinó que llavors, si el dia acompanya i hi ha algun membre de l’Associació dels Amics de la Cartoixa, fins i tot es poden veure alguns espais de la mateixa. I és aquí on vaig acabar el passat diumenge sis d’octubre. 

L’experiència cal viure-la. No es pot explicar. Arribes per un camí a un llogaret mig perdut. Aquest camí, i després de fer-te un passadís uns xiprers, acaba a un petit pàrquing. Aleshores una reixa per on s’entra al recinte. No pas a dintre, sinó a l’avantsala, on encara hi ha els llocs públics. Més endins, sí, comença la clausura. No obstant, el dia 6 el matí, abans que comenci la missa, algú ha obert. Entres dintre i hi ha un petit pati. La primera sensació, silenci, sol·licitud... ens esperem dintre un pati interior uns quants... no sé si curiosos, fidels... o una mica de tot perquè passi alguna cosa. En el nostre cas, poc abans de l’hora de la missa, ens acompanyen més endins. Segons com, tens la sensació que no et pots fer enrere. No saps ben bé on t’has posat i ni tan sols hi ha cobertura! Memorable, alhora que inquietant. Arribem a l’església privada després de veure un petit claustre. Tots cap dintre. Allí, malgrat hi ha bancs, la majoria dels que hi som (inicialment... potser una dotzena de persones) optem per asseure’ns a una mena de cadires al darrera de tot on tothom té un llibre per cantar i un llum. Al voltant, complet silenci. L’església és sòbria, austera, sense pràcticament llum. Pràcticament ningú gosa dir res. 

Al cap d’una estona, comencen a arribar unes persones encaputxades, la majoria molt lentament. Són els monjos cartoixans que van amb l’hàbit i prenen els seus llocs a banda i banda de l’església. En són nou, si mal no recordo. A excepció d’un que està a l’equador de la vida, la resta diria que sobrepassen els setanta o vuitanta anys! S’apodera del teu cos una gran sensació de respecte, profunda admiració, pau i no sé què més. També una mica d’ai, ai, ai. El prior dona la benvinguda. En el nostre cas, aquells dies hi havia un bisbe que també hi va dir la seva. Però comença la litúrgia. Els monjos celebren la missa cantant. Imagineu-vos la situació (no cal imaginar-se-la tant si mireu la pel·lícula): una església fosca, austera, sense gaire coneguts, aquella hora ja pràcticament plena, amb nou monjos cartoixans no fent cas de res ni de ningú, com si tot els fos igual o aliè, tot cantant o recitant una missa relativament llarga. Dic relativament perquè perds la noció del temps. 

S’acaba la missa i la vida dels monjos cartoixans segueix. Se’n van, més o menys, per on arribat i pràcticament com si res no hagués passat. Tan sols en vaig veure un que saludava algú. Se’n tornaven a la seva cel·la a continuar amb el seu particular recés. Una missa més, un sant Bru més, un dia més. No pas pels que els vàrem visitar, que, almenys jo, vaig quedar profundament colpit, astorat... no trobaria l’adjectiu més adient, fins i tot tocat: vaig marxar diferent. El fet és que amb un vist i no vist els monjos que veus en pel·lícules havien aparegut i desaparegut. 

Aleshores va venir una mica la traca final. Hi havia per allí el Jaume Oliveras i amb el permís del prior ens va poder fer una mica de visita per la cartoixa. En què va consistir? Poca cosa molt gran. Podem fer dues lectures. Què vàrem veure? Només la sala on es reuneixen, el claustre i una cel·la. L’altra lectura és que vàrem tenir la sort de poder veure, no només el claustre, sinó també una cel·la on viu un cartoixà i la sala on decideixen coses! Jo em quedo amb aquesta darrera. 

Al claustre, literalment, pau i tranquil·litat, alhora que auster i molt sobri. No és trist, però sí pobre. Solitud. En tenen dos. En el principal és on hi ha el cementiri. Els cartoixans s’enterren allí. S’hi veuen un munt de creus, però no n’hi ha cap amb cap inscripció. Moren i se’ls oblida. I són enterrats sens caixa. Retornen a l’origen, a la terra, i entren al regne de Déu en complet anonimat. Allí no és important la família de la qual provinguis. Aleshores també vàrem poder veure una cel·la. D’ençà d’uns anys tenen un lavabo i dutxa a dintre. Abans no en tenien. Com tampoc tenen calefacció. Només Déu i una típica estufa de llenya escalfen aquella cel·la. Aquesta mateixa també es pot veure en algun reportatge o pel·lícula. Allí es passen la major part del dia. Quan diem cel·la no té perquè ser un espai tancat, sinó que disposen d’un jardí i d’un mirador. Al jardí hi poden plantar flors, però no pas plantes que els puguin donar aliment. Perquè els cartoixans no només són vegetarians, sinó que només se’ls dona un àpat al dia que es poden distribuir com vulguin, i dejunen tots els divendres. No és d’estranyar que la majoria arribin a edats avançades, i és que estic convençut que la dieta n’és un gran factor. 

Vist i escoltat tot el que podíem aprendre i ens podien explicar, avui, jo encara tinc moltes preguntes a falta de resposta. La primera i potser més important és, què duu a una persona allí? És només la fe? És per buscar una pau interior que no troba o no li ha donat el món de fora? Ja us ben asseguro que de pau i tranquil·litat, allí n’hi ha per tothom i més. Entrar allí és posar el pausa de la vida i tot manca d’importància. Ignorem quants en surten, però diria que passats uns anys, ja no en surten mai més. Vull dir que trobarem molts exemples de cartoixans que porten reclosos més de quaranta anys. Quaranta anys que ho van abandonar tot pel TOT. I quan dic tot, perquè us feu la idea de l’austeritat i renúncia, vull dir que si sou mare i teniu un fill cartoixà, com qui diu un cop entra ja l’heu vist prou. 

Entenc que a molta gent tot plegat no els pugui dir res tot això. No obstant, independentment de la fe de cadascú, si sabeu veure i valorar la bellesa d’un monestir, com pot ser el de Sant Pere de Casserres o el de Montserrat o Poblet, i quan veieu un monjo amb l’hàbit teniu preguntes, penso que no hi ha cap altre orde per ser estudiada com aquesta. Òbviament, potser si visités un convent de trinitaris m’afloraria molt més interès pels mateixos, però cap dels actuals poden rivalitzar (que en cap cas seria la paraula però ens permet entendre’ns) amb l’austeritat, misticitat i viatge al passat com els cartoixans. Per poc interès que us hagi despertat, mireu el vídeos.