La Covid-19 (6)
Seguim amb la col·lecció d’entrades dedicades a la Covid-19. Encara —confiem perquè significarà que tenim salut— en queden moltes. De ben segur. Ignorem encara quan s’arribarà al pic de la corba, però ja es poden començar a treure algunes conclusions o repercussions de tot plegat. La primera d’elles, continua essent política. No és que torni a escriure sobre política, sinó que —i ja ho havia escrit en algun lloc— moltes coses acaben essent política.
El que m’empeny a escriure aquesta entrada és la situació a Espanya. Ho he escrit en repetides ocasions, Spain is different. Però no diferent que no és ni millor ni pitjor... sinó que es pot dir que és pitjor. Aquesta crisis sanitària ha posat al descobert diverses mancances del regne. Més que posar al descobert... simplement s’han fet més evidents. La primera d’elles ja l’avançava en l’anterior entrada, i és que Espanya s’acosta més a un règim militar que no pas a un estat democràtic. No parlo de deixar votar, d’independència, de presos polítics... no. Parlo de la imatge del comitè de crisis espanyol, on prenen important rellevància els cossos uniformats. No cal tornar-hi a entrar.
La segona cosa a posar sobre la taula, és que no aprenen dels errors, ni de la història, ni de res. Ejpaña... qui coi els hi ha de dir com fer les coses? Doncs ningú, perquè son ejpañoles. Amb això vull recordar que pràcticament totes i cadascuna de les mesures preses, o bé s’ha pres fora de temps, o malament. Començant per la declaració de l’estat de l’alarma, seguint pel no confinament, per traslladar el problema laboral a les petites i mitjanes empreses... tot passant per la mala planificació, i els fiascos de compres de material. Englobaríem dintre la mala planificació, tant el fet de no tenir material quan es veia a venir, com també les constants retallades en sanitat que ara es posen de manifest. Falten llits, falten sanitaris... segurament sobra material armamentista i/o militar. Això també els passa als EUA, dignes també d’un anàlisi, que es pensen que tot se soluciona disposant de pressupost il·limitat per segons quines coses (bàsicament marcar paquet).
La tercera, que no sé si és causa i conseqüència de les anteriors, és que Espanya, possiblement, ha entrat en bancarrota. Només cal veure el president del regne en les seves aparicions. Allò que se’n diu saber estar... no el té. No pot... Se’ls ha escapat de les mans. Entenc perfectament la complexitat de l’assumpte, però, penso que poden estar passant dues coses. O bé ell particularment no té la capacitat, ja no dic de resoldre-ho, sinó d’afrontar-ho. O bé les té però li manquen recursos. Jo crec que són les dues coses.
D’una banda, hi ha la incompetència política dels que estan a dalt. Vull dir que les mesures que s’han pres tard o que han acabat fallides, entenc que únicament depenia d’ells. És a dir... pots tenir o no la capacitat de fer confinar la gent. Si la tens, pren la decisió, sinó, no la prenguis. Si l’han pres, entenc que és perquè podien; però ho han fet tard. Un altre exemple: tu pots comprar o no comprar material (pot no dependre de tu); però si el compres, compra’l bé. Per això dic que hi ha una clara incompetència política per a gestionar-ho.
Però també hi ha l’altra, i és que penso que Espanya està en bancarrota. Segurament, mesures com les de traslladar el problema a les empreses i autònoms o el demanar ajuda a Europa respondrien a aquesta circumstància. Ja sabeu que no hi entenc d’economia i empresa però, al meu entendre, si van prendre la mesura que tothom es quedés a casa, a càrrec de permisos retribuïts a compte de les empreses, suposo que va ser perquè es van disparar els ERTO i això, Espanya no ho pot assumir. Lluny de dir que no pot, simplement es treu les puces de sobre i que ho arreglin els altres. Com tampoc pot assumir la resta de despeses, especialment les de sanitat, i per això demana ajuda a Europa... perquè —entenc— que no hi ha ni un euro al calaix. Finalment, aquesta mania en centrar el focus en la unitat. Quina necessitat tindrien de parlar tant de la unitat i la nació i fer tanta propaganda, si no fos perquè està realment en risc? (només especulo).
Això, i ja acabo, són dues cares d’una mateixa moneda. D’una banda, si Espanya s’enfonsa, és una oportunitat per acabar marxant-ne. Bé... de fet, si desapareix, diguem que finalment no n’haurem de marxar sinó que n’estarem fora. Aquesta fou l’avinentesa que van aprofitar tots els novells estats de l’est, quan es va desmembrar l’URSS. Per tant, és una oportunitat. Per l’altra, però, també és una oportunitat pels més populistes. En aquestes crisis, és quan els més populistes i nacionalistes surten. Va passar a Alemanya i pot passar en la història recent. Mots propagandistes s’excusen en aquesta situació per fer un cop d’autoritat, literalment. I, malgrat ho desitgin, és al que ens hem d’anticipar i resguardar-nos.
El que m’empeny a escriure aquesta entrada és la situació a Espanya. Ho he escrit en repetides ocasions, Spain is different. Però no diferent que no és ni millor ni pitjor... sinó que es pot dir que és pitjor. Aquesta crisis sanitària ha posat al descobert diverses mancances del regne. Més que posar al descobert... simplement s’han fet més evidents. La primera d’elles ja l’avançava en l’anterior entrada, i és que Espanya s’acosta més a un règim militar que no pas a un estat democràtic. No parlo de deixar votar, d’independència, de presos polítics... no. Parlo de la imatge del comitè de crisis espanyol, on prenen important rellevància els cossos uniformats. No cal tornar-hi a entrar.
La segona cosa a posar sobre la taula, és que no aprenen dels errors, ni de la història, ni de res. Ejpaña... qui coi els hi ha de dir com fer les coses? Doncs ningú, perquè son ejpañoles. Amb això vull recordar que pràcticament totes i cadascuna de les mesures preses, o bé s’ha pres fora de temps, o malament. Començant per la declaració de l’estat de l’alarma, seguint pel no confinament, per traslladar el problema laboral a les petites i mitjanes empreses... tot passant per la mala planificació, i els fiascos de compres de material. Englobaríem dintre la mala planificació, tant el fet de no tenir material quan es veia a venir, com també les constants retallades en sanitat que ara es posen de manifest. Falten llits, falten sanitaris... segurament sobra material armamentista i/o militar. Això també els passa als EUA, dignes també d’un anàlisi, que es pensen que tot se soluciona disposant de pressupost il·limitat per segons quines coses (bàsicament marcar paquet).
La tercera, que no sé si és causa i conseqüència de les anteriors, és que Espanya, possiblement, ha entrat en bancarrota. Només cal veure el president del regne en les seves aparicions. Allò que se’n diu saber estar... no el té. No pot... Se’ls ha escapat de les mans. Entenc perfectament la complexitat de l’assumpte, però, penso que poden estar passant dues coses. O bé ell particularment no té la capacitat, ja no dic de resoldre-ho, sinó d’afrontar-ho. O bé les té però li manquen recursos. Jo crec que són les dues coses.
D’una banda, hi ha la incompetència política dels que estan a dalt. Vull dir que les mesures que s’han pres tard o que han acabat fallides, entenc que únicament depenia d’ells. És a dir... pots tenir o no la capacitat de fer confinar la gent. Si la tens, pren la decisió, sinó, no la prenguis. Si l’han pres, entenc que és perquè podien; però ho han fet tard. Un altre exemple: tu pots comprar o no comprar material (pot no dependre de tu); però si el compres, compra’l bé. Per això dic que hi ha una clara incompetència política per a gestionar-ho.
Però també hi ha l’altra, i és que penso que Espanya està en bancarrota. Segurament, mesures com les de traslladar el problema a les empreses i autònoms o el demanar ajuda a Europa respondrien a aquesta circumstància. Ja sabeu que no hi entenc d’economia i empresa però, al meu entendre, si van prendre la mesura que tothom es quedés a casa, a càrrec de permisos retribuïts a compte de les empreses, suposo que va ser perquè es van disparar els ERTO i això, Espanya no ho pot assumir. Lluny de dir que no pot, simplement es treu les puces de sobre i que ho arreglin els altres. Com tampoc pot assumir la resta de despeses, especialment les de sanitat, i per això demana ajuda a Europa... perquè —entenc— que no hi ha ni un euro al calaix. Finalment, aquesta mania en centrar el focus en la unitat. Quina necessitat tindrien de parlar tant de la unitat i la nació i fer tanta propaganda, si no fos perquè està realment en risc? (només especulo).
Això, i ja acabo, són dues cares d’una mateixa moneda. D’una banda, si Espanya s’enfonsa, és una oportunitat per acabar marxant-ne. Bé... de fet, si desapareix, diguem que finalment no n’haurem de marxar sinó que n’estarem fora. Aquesta fou l’avinentesa que van aprofitar tots els novells estats de l’est, quan es va desmembrar l’URSS. Per tant, és una oportunitat. Per l’altra, però, també és una oportunitat pels més populistes. En aquestes crisis, és quan els més populistes i nacionalistes surten. Va passar a Alemanya i pot passar en la història recent. Mots propagandistes s’excusen en aquesta situació per fer un cop d’autoritat, literalment. I, malgrat ho desitgin, és al que ens hem d’anticipar i resguardar-nos.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada