Montserrat

Un dels llocs màgics del món és Montserrat. Tot ell està amarat de misticisme. Només cal escoltar el professor Sebastià d’Arbó per conèixer-ho. Jo, particularment, hi tinc un afecte especial, no pas per aquest atribut, però tot suma. No es pot dir que hi hagi anat molt ni hi vagi sovint, però això no significa que no hi pensi sovint. I hi penso per diverses causes. Ja sigui perquè empara la patrona de Catalunya, la verge de Montserrat; perquè des de fa segles hi viu una comunitat de monjos benedictins i m’atrau molt tot el que fa referència a la vida monàstica; per l’entorn; per l’escolania, o perquè un bon amic que ens va deixar el dinou d’octubre del 2018 també li fascinava. D’alguna manera, recordar Montserrat em recorda al Xavier, l’amic al que de manera molt afectiva li deia enciclopèdia amb potes.

No obstant això, darrerament he llegit una cosa que m’ha cridat l’atenció. Tots sabrem la grandesa històrica del bisbat de Vic, que abastava bona part del país, i en algun moment, fins i tot va ser seu metropolitana i arquebisbat, en detriment de l’ocupada Tarragona. Això és, que tots els bisbats de Catalunya, Aragó, València, Navarra i part de Castella, depenien del metropolità resident a Vic: en aquest cas, el gran bisbe Ató. Tanmateix, relacionat amb Montserrat, no és d’ell de qui volem parlar, sinó del primer bisbe després del restabliment de la diòcesi vigatana: Gotmar, que fou bisbe de Vic entre els anys 886 i 899. Però dic això de la grandesa, perquè durant anys, tota aquella zona estava sota la tutela i jurisdicció del bisbe vigatà.

Llegia fa uns dies en el primer volum de l’Episcopologio de Vich, del degà Joan Lluís de Montcada, com es va descobrir Montserrat, o l’origen del monestir. Escrivia a mitjans del segle XVII:

Tiénese por tradicion firme en esta tierra haberse desgajado estos riscos en la ocasion que, muriendo Christo Nuestro Señor, dicen los Evangelistas que se quebrantaron las peñas. En la parte Oriental de esta montaña, guardando ganado unos Pastores de un lugar vecino que quieren unos sea Monistrol y otros Aulesa, advirtieron que cada sábado por la noche bajaba del Cielo una gran claridad como de resplandecientes antorchas, y se oia luego una música acordada y suavísima que seguia el mismo camino que el resplandor. Dieron razon de esta maravilla los pastores á los naturales de su pueblo, y estos al Rector ó Cura; el qual, habieno averiguado ocularmente lo referido, se fué á Manresa á donde se hallaba en aquella sazon su obispo y le contó lo que pasaba. Deseoso el Obispo de averiguar esta maravilla, acompañado del Rector dicho y de otra gente Ecclesiástica y secular, llegó al Monte, y experimentando infalible lo que se le habia referido, ordenó para el domingo siguiente una devotísima procesion en que fuese todo su Clero y pueblo al risco donde se mostraba el maravilloso resplandor. En llegando al puesto que era algo levantado, quedando bajo el Obispo con los demás en oración, subieron algunos por aquella aspereza para descubrir lo que en ella habia; y encontrando con una Cueva y entrando dentro de ella, hallaron un bulto de una Imágen de Nuestra Señora con el niño Jesús en los brazoa, á quien los antepasados, á lo que se cree, habian encerrado y encubierto allí por miedo de los Saracenos. Avisaron luego al Obispo, el qual trepando aquella fragosidad, en un instante acompañado de la Clerecía entró en la Cueva, y lleno de devoción y alegres lágrimas, tomó en sus manos la Santa Imágen, y caminando con ella así á la parte de Manresa, en llegando al puesto á dónde está edificada hoy la Iglesia, no fué posible, ni al Obispo ni á los demás que le acompañaban en procesion, el pasar adelante. Viendo esto el Obispo y movido con impulso interior, reconoció que Nuestra Señora queria perseverar en aquella montaña eternamente y hasta que hubiese otra mejor arca; de prestado se hizo allí una Iglesia pequeña y encargó al Cura ó Rector de aquel distrito que tuviese cuidado en servirla.

Semblaria, doncs, que un bisbe de la seu vigatana (que no ens consta que fos vigatà) va tenir un paper destacat en la història del monestir de Montserrat. Parlem de Gotmar. El cert és que hi ha una mica de ball d’anys però, amb les manipulacions que hi ha hagut de calendaris, possibles errors i història, en podem estar ben segurs. Dic això perquè arreu es pot llegir que la llegenda situa l’efemèride en l’any 880, quan uns nens pastors van trobar la imatge de la Verge en una cova després de veure una llum que els la localitzava. Aleshores, és quan la van intentar traslladar a Manresa, sense èxit, i el bisbe manà que s’erigís una ermita, la de Santa Maria, que és l’origen del monestir actual. Un cop aixecada, fou quan l’any 888, Guifré el Pilós la va donar al monestir de Ripoll. Ja al segle XI, el 1025, el gran bisbe Oliba (també abat de Ripoll), va fundar un nou monestir al costat del de Santa Maria. Finalment, el 1409, el monestir es va convertir en abadia independent. Fins avui i per molts anys.

Tot amb tot, el que sí sabem és que Manresa no ha tingut mai bisbat. Vic, en canvi, n’ha tingut des de com a mínim el 516. És cert que entre el 693 i 886 no trobem bisbes vigatans arran de la invasió sarraïna, però tan cert com això és que l’única autoritat episcopal de la zona ha estat la vigatana durant més de mil anys. Per tant, la llegenda ha de parlar del bisbe vigatà sí o sí... malgrat hi hagi una diferència d’anys. Montcada, situa aquesta troballa vora l’any 888.

Per cert, aquesta Santa Cova avui és visitable. Hi ha un camí que hi porta. Al final del mateix, mig penjada a la roca, hi ha la capella on la llegenda situa la troballa de la Imatge de la Mare de Déu. No obstant això, l’edifici que hi ha és del segle XVII i reconstruït. Té unes dependències destinades a habitatge del monjo que hi acull els pelegrins, amb un petit claustre. D’acord amb el lloc web de l’Abadia, la petita capella està adossada a una balma de la muntanya, on hi ha una reproducció de la imatge autèntica de la basílica. Caldrà tornar-hi.

Per acabar, més enllà de la participació vigatana i per retornar a l’inici del misticisme, el que també crida l’atenció és la frase de Montcada «advirtieron que cada sábado por la noche bajaba del Cielo una gran claridad como de resplandecientes antorchas, y se oia luego una música acordada y suavísima que seguia el mismo camino que el resplandor». I és que encara actualment, trobareu molta gent que hi veu llums que venen del cel. De fet, Montserrat també és la capital mundial de la ufologia. A banda també dels que opinen que hi ha portals a altres móns, o que en el seu interior alberga el sant grial (tesi defensada per Heinrich Himmler, cap de les SS del règim nazi).

Tot això per parlar de manera original sobre Montserrat. Ahir n’era la festivitat. Tot i que amb un dia de retard, felicitats a totes elles.