Naixement, puixança i declivi del vigatanisme (4/10)

Amb la fornada dels il·lustres que nasqueren durant el segle XIX, és lícit preguntar-se què va passar per què d’una societat que mai va superar els tretze o catorze mil habitants sortissin gent tan extremadament important i amb tanta vàlua. En aquest vell i bell municipi, es va gestar un gran estol de persones, que aleshores van escampar la seva bondat i bon saber arreu del món. Literalment. Humilment, penso que té una explicació relativament senzilla, i la té partint de dues premisses. Durant el segle XIX, Vic va gaudir del seminari més important de tot l’Estat espanyol: molts dels enumerats anteriorment hi van anar. No obstant això, ni tots els estudiants ni durant tots els cursos que estudiaven estaven interns al Seminari. Molts d’ells, i aquesta és la segona premissa, s’allotjaven a cases de Vic o de municipis limítrofs. Naturalment, no és el cas dels vigatans, però tot ajudava a que es respirés un ambient diferent. Levític? Sí, però també de profunda erudició. Tot amb tot, va aparèixer una simbiosi extremadament simple. Les famílies oferien allotjament, i els estudiants oferien coneixement als menuts de la casa. Així doncs, l’erudició dels seminaristes es va estendre més enllà del vell edifici, i bona part de la societat vigatana, o de la plana de Vic, va aprofitar-se d’aquest vast saber. El resultat d’aquell caldo de cultiu es demostra i es palesa avui, a la Galeria de Vigatans Il·lustres i arreu del país i món.

Val a dir que els integrants de la Galeria de Vigatans Il·lustres nascuts el XIX només són una petita mostra de tota la societat política-cultural vigatana que va confeccionar, convençudament, la societat més daurada i l’època més esplendorosa que Vic mai ha vist. N’hi ha forces representant-la, però n’hi podria haver més. Segurament, a diferència del que podran afirmar d’aquí a cent anys si res no canvia. És per això que hauríem de preocupar-nos per aquest llegat, tristament oblidat. Perquè les noves generacions sàpiguen que vàrem tenir un passat i, aquest, no passi mai a la història i el tinguem sempre present com a model. Tot amb tot, pràcticament amb un únic propòsit, que no és altre que no manquin referents a cada generació de nous vigatans a fi que en puguin aparèixer més i millors (si és possible) en un futur: els models d’ahir han de guiar els models del demà. D’igual manera com va passar antany. Avui, sense tenir present aquella societat, difícilment n’hi pugui haver una altra tan il·lustre. Si bé avui ja ens manquen referents, què serà de la societat vigatana d’aquí a cinquanta anys? Com serà? Podrà esdevenir tan pròspera com la del XIX i XX sense els referents que ells tingueren, o com ells mateixos? Aquesta és una de les meves temences: la pèrdua del vigatanisme.

Així doncs, per tal d’entendre aquest sentiment és imprescindible tractar d’aproximar la societat vigatana del segle XIX: més concretament, a partir de la segona meitat. Malauradament, sembla que hem oblidat aquests orígens, que avui tan bé ens aniria tenir presents. Tinc la convicció que, si molts d’aquells que visqueren —o gestaren— aquella època daurada aixequessin el cap, de ben segur que se’n tornarien d’on vindrien amb profunda decepció. Per aconseguir el nostre propòsit, farem un petit viatge històric i cultural des de la mort de Jaume Balmes fins entrat el segle passat. 

Molts autors coincideixen que amb la mort de l’il·lustre filòsof, ocorreguda el nou de juliol de 1848, s’afigurava que la tradició cultural i literària, especialment en l’àmbit local, també havia finat. Molts d’aquests mateixos també apunten que Balmes es va endur amb ell bona part del talent local. Sembla que d’ençà de la seva mort, tan sols es publicaren tres obres importants: el Nuevo almacén de frutos literarios, de Manuel Galadies (1807-1884) l’any 1849; El censo de Vich (1852) de Joaquim Salarich, que es va acabar publicant l’any 1857 sota el nom de Memoria sobre el censo de Vich, i el Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias del mateix autor l’any 1854. Per dir quatre paraules de Manuel Galadies, direm que va néixer a Ripoll i va morir a Vic. Fou assessor del vicariat de Vic i jutge de primera instància en diverses ocasions. També va ser gran amic de Jaume Balmes. De fet, la plaça Balmes (avui parc Balmes) es deu a la seva iniciativa com alcalde de la ciutat. També obrí una subscripció per erigir un panteó en honor seu.

Pel que fa a l’activitat estrictament periodística, a Vic tan sols havia tingut una vida molt efímera el diari El Montañés, de Miquel Bach . D’altra banda, a Barcelona, l’any 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals, certamen literari que tingué els seus orígens al segle XIV a fi de premiar el gènere poètic en llengua provençal. Ho mencionem ara perquè serà necessari recuperar-ho més endavant.