El bisbat de Vic

Just ahir mateix apareixia la notícia que el bisbe de Solsona, Xavier Novell, renunciava al càrrec per motius estrictament personals. Avui mateix, Vilaweb en fa una radiografia. Resumint, bisbe molt jove, amb un gran pervenir, que fruit d’una estada a Roma es va posar molt en contra de l’homosexualitat. D’altra banda, fou un bisbe declaradament independentista. Des del punt de vista religiós, cap de les dues coses haurien de ser notícia, sinó que hauria de passar a la història per altres fets. Dit d’altra manera, la feina d’un bisbe no és ficar-se amb la llibertat de ningú (en aquest cas sexual), com tampoc en política. A partir d’ahir, doncs, la diòcesi de Solsona l’administrarà interinament el bisbe de Vic, Romà Casanova. Això em dona peu a parlar del bisbat de Vic.

El bisbat de Vic, fins l’any 1957, va comprendre poblacions de les quatre províncies catalanes. Actualment només s’estén per les províncies de Barcelona i Girona. Té una extensió de 4184 km2, 10 arxiprestats i 250 parròquies. Hi viuen 444.021 habitants, té 405.520 batejats, 172 sacerdots, 12 diaques, i 85 comunitats religioses (27 de masculines i 58 de femenines). Aquestes darreres xifres són del 2018. Naturalment, arribar fins aquí ha costat molt.

Els orígens del bisbat es perden en la llunyania del final de l’època romana i principis de la visigòtica. Tanmateix, es reconeix oficialment el punt de partida l’any 516. Aquest any, Cinidi va assistir a un concili que va tenir lloc a Tarragona. És el nostre primer bisbe documentat. La primitiva catedral no m’aventuro a dir on es trobava. Històricament sempre s’ha dit que es trobava en l’àmbit de l’actual església de La Pietat, però particularment no ho tinc clar. El fet és que on ara hi ha La Pietat, al segle X i anteriorment hi havia l’església de Sant Sadurní. Aquesta seria la catedral primitiva, a no ser que ho fos la desapareguda església de Santa Eulàlia i Santa Leocàdia situada pràcticament al davant de l’actual monestir de Santa Teresa. Existeix un document que s’hi refereix abans que cap altre de la de Sant Sadurní. A més, també hi ha textos que li atorguen la primitivitat. El 1654, a fi d’intentar salvar-la, en una memòria del capítol catedralici s’hi feia referència com a «la iglésia de Santa Eulària de Mèrida que segons tradició és la primera que en dita ciutat se edificà»; i el 1666, el bisbe Jaume de Copons de Tamarit (1665-1674) feia notar que «diuse ésser estada la iglésia major de Vich». Fos com fos, la vida de la diòcesi es va estroncar fruit de la invasió sarraïna dels anys 713-717.

Ja a finals del segle VIII i fins la revolta d’Aissó (826), es va intentar restaurar Vic. Tanmateix, la iniciativa era bàsicament militar. L’embranzida definitiva va venir de la mà del comte Guifré el Pilós l’any 879. I acte seguit a la restauració, es va emprendre la restauració religiosa. La diòcesi vigatana va quedar sota la cura i protecció de la metròpoli de Narbona, que fou la metròpoli de les diòcesis catalanes o de la Marca Hispànica fins a la restauració de la metròpoli de Tarragona. L’arquebisbe de Narbona, sant Teodard, l’any 881 ja havia nomenat com arxipreste (i no pas com a bisbe perquè la seu no tenia prou categoria encara) a Gotmar. Uns anys més tard, fou definitivament consagrat bisbe de Vic. Gotmar ja va erigir la nova catedral a la falda del turó. Aquell nou enclavament rebé el nom de Vicus Ausonensis, que ha acabat donant-nos el nom de la ciutat. Aquest primer bisbat s’estenia només per les comarques de Vic i de Manresa, tenint com a primera frontera una línia que anava de Montserrat a Cardona, seguint les serralades de Castellfollit, Aguilar i Castelltallat.

La dependència de Narbona fou mirada amb recel per la majoria de bisbes de la Marca Hispànica. Així doncs, el bisbe Idalguer (899-914), successor de Gotmar, va demanar l’exempció del tribut anyal d’una lliura de plata a Narbona que li havia sigut imposat en temps de la restauració. De fet, podem entendre aquell moment com l’origen de la independència. Idalguer, aprofitant el concili provincial que es va celebrar a Barcelona a principis del mateix segle, davant la presència del compte Guifré II i del nou arquebisbe de Tolosa, va posar en tela de judici la subjecció tributària imposada a Vic. La proposta va ser ben rebuda i, al cap d’un any, els bisbes van fallar a favor de la seu vigatana i aquesta quedava deslliurada de pagar el tribut.

Amb la nova empenta restauradora donada pel comte Sunyer (911-947), la frontera va traspassar el Montserrat fent una nova línia defensiva que anava de la frontera del comtat de Barcelona vers Olèrdola i Mediona cap a Montbui, Tous, Clariana i Calaf. Així doncs, incloïa la conca d’Òdena o Igualada i part de la Segarra calafina. Paral·lelament, va arribar Ató (957-971). Aquest gran matemàtic, mestre del que havia de ser el papa Silvestre II (Gerbert d’Orlhac), va anar a Roma a demanar al papa Joan XIII el restabliment de la província de Tarragona, prenent com a seu arquebisbal la de Vic. El nou metropolità havia de ser el mateix Ató. El papa, després de consultar-ho hi va accedir i és quan Vic va quedar deslliurada de Narbona. Diguem que la cosa no va acabar bé per Ató, que fou assassinat.

L’empenta definitiva per consolidar la frontera del bisbat fins a Santa Coloma de Queralt i al sud de Calaf vers Argençola i Montmaneu, la va donar els bisbes Borrell (1010-1017) i el gran Oliba (1018-1046). Entre els anys 1030 i 1150 es van recuperar les terres del Pla d’Urgell i foren adscrites al bisbat de Vic fins a finals del segle XVI. L’any 1079 la restauració militar ja havia arribat a Anglesola. La restauració de parròquies i centres religiosos, en canvi, no va acabar fins el 1150. Tot amb tot, quan es va reconquerir el bisbat de Lleida i es va estructurar definitivament l’arquebisbat de Tarragona, vers el 1150, el bisbat de Vic es trobava del tot reconquerit i estructurat comprenent pobles més tard passats a Tarragona. A partir d’aquest moment, es pot dir que comencen el canvis que van portar al bisbat de Vic on és ara.

Aquest seria el territori del bisbat de Vic d’acord amb Junyent:



La primera mutilació de parròquies del bisbat de Vic fou entre el 1146 i 1154 quan l’arquebisbe Bernat de Tort va organitzar definitivament l’arquebisbat de Tarragona. Vic va perdre les parròquies de Maldà, Nalec, Rocafort, Sant Martí, Guimerà, Belianes, Llorenç, Arbeca, Els Omellons, Tarrés, Forés, Rocafort de Queralt, Conesa, Piles i Biure.

La segona gran amputació, i que per això avui en parlem, fou l’any 1594 amb la creació del bisbat de Solsona. Bona part dels deganats d’Urgell i de la Segarra, des de Sidamon, que es troba a 16 km a l’est de Lleida i que era la parròquia més extrema del bisbat de Vic, fins a la línia fronterera que va tenir el bisbat fins el 1957, que seguia per Vallfogona de Riucorb, l’Ametlla, Montoliu, Agramuntell, els Arquells i Montpalau. Passaren al nou bisbat de Solsona 21 parròquies, entre les quals les de Cervera, Tàrrega, Verdú, Bellpuig, Anglesola i Mollerussa.

Posteriorment, es va perdre Sant Marçal del Montseny, unida a la parròquia del Montseny (1624), i s’ha guanyat Borredà i Aranyonet ja que estaven lligades als monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses (principis del XIX). Cap al 1880, Vic també perdia la subjecció territorial del monestir de Montserrat amb les seves parròquies de Marganell i Monistrol.

Finalment, l’any 1957, se separava del bisbat de Vic la part de la província de Tarragona centrada a Santa Coloma de Queralt i la part de la província de Lleida que pertanyia als arxiprestats de Santa Coloma de Queralt i de Calaf. Això és, un total de 28 parròquies a les quals cal afegir les mutilacions de La Molsosa, Súria i Balsareny. Per compensar-ho, la diòcesi de Vic rebia les parròquies de Sant Llorenç Savall, Gallifa, Sant Feliu de Codines, Riells, Montmany i Figaró, Palmerola (propera a Borredà), Boadella, tot l’arxiprestat de Camprodon (parròquies de Llanars, Molló, Vilallonga, Tragurà i Setcases), i les parròquies de Vilanova del Camí i La Pobla de Claramunt, veïnes d’Igualada.

Al lloc web del bisbat de Vic es pot veure l’evolució del mateix:



Així doncs, 427 anys més tard, les parròquies de Solsona tornen a estar sota jurisdicció del bisbe vigatà. Com és la vida... Tanmateix, val a dir que hi seran de manera interina fins que es proclami un nou bisbe per a Solsona.

PD: després de publicar aquesta entrada vaig ser saber que hi va haver un altre moment de la història en el qual un bisbe de Vic es va fer càrrec de la diòcesi de Solsona. El 1891, Josep Morgades va convertir-se en administrador apostòlic del bisbat de Solsona. Per tant, si bé és cert que després de més de 400 anys les parròquies de Solsona tornen a estar sota jurisdicció d'un prelat vigatà, no és l'única vegada que ha passat.

Comentaris