L’estupidesa humana 7/10

L’autor Aprile segueix reflexionant sobre el tema, i especialment en l’àmbit social. Partint de la premissa que apuntàvem sobre la teoria de l’evolució de les espècies, com és que la societat segueixi el seu curs tot i l’augment de l’estupidesa? Es pregunta l’autor. I es respon ell mateix categòricament: «la intel·ligència (ja) no és necessària perquè el món tiri endavant: la imbecil·litat pot fer-ho igual de bé, o fins i tot millor». Fent novament ús de la fal·làcia (o no) especula que si la imbecil·litat, l’estupidesa, fos nociva o negativa per la nostra espècie, haurien d’haver ocorregut una de les dues coses següents: o ens hauríem extingit, o no hi hauria imbècils. Com que hi continua havent estúpids arreu i no ens hem extingit... ergo, l’espècie necessita l’estupidesa per la supervivència. Uau!

Canviem de paràgraf perquè la cosa és important. El que estem dient és que la naturalesa és sàvia. També diem que l’espècie s’adapta. Si hi ha alguna cosa que és nociva per una espècie, o s’hi adapta pel seu bé o bé l’acaba empenyent a l’extinció. Podem posar com a exemple la multitud d’espècies que han desaparegut o desapareixeran, malauradament, per culpa del canvi climàtic. El cas de l’espècie humana és, com a mínim, rar. La naturalesa ens estaria traient intel·ligència per poder evolucionar. O hauríem de dir involucionar? Si no ens extingeix sinó que ens estem adaptant a l’estupidesa, deu ser perquè en realitat no és negativa? Finalment, l’autor formula: «la supervivència de la nostra espècie necessita de l’estupidesa, per molt que molesti als intel·ligents que queden». Com deia aquell, reflexionem-hi.

Des del punt de vista social, la intel·ligència també comporta molts maldecaps. És una trava que amenaça d’encallar els mecanismes. Vegem-ho tal i com ho planteja l’autor, i veurem que té molta raó. El geni, la persona intel·ligent, és subversiu perquè, en lloc d’aplicar la norma establerta, la discuteix, i perquè, al discutir-la, altera la bona marxa de tot el sistema: fa nosa. Anem a l’exemple pràctic. Si sou els líders d’alguna cosa, us interessarà més tenir al vostre entorn persones que debatin, confrontin, discuteixin, i simplement vagin assentint tot el que digueu?

Ja és fàcil desprendre que si el que convé és estabilitat, més val tenir borregos al costat. Allò que no es poden tenir dos galls en un galliner. Ho podem veure als països que tenen un règim comunista: un lidera, els altres assenteixen i segueixen. És la manera de no pertorbar la pau. Tanmateix, també és la manera de no moure’s mai d’on és. En aquest punt val la pena recuperar aquella frase atribuïda a Albert Einstein que il·lustra el que volem dir: «bogeria és fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents». Dit això, també és cert que hi ha excepcions, afortunadament: hi ha gent que entén que la manera d’evolucionar, és envoltar-se dels millors.

Seguint amb la lògica de les persones que es qüestionen coses, que són disruptives, l’autor apunta que cometen el mateix error. Bé... no hauria de ser-ho, però acaba essent-ho: intenten posar-hi remei. I és aleshores quan es posen en un jardí perquè generen por als més estúpids, especialment els que tenen per sobre, a banda d’infringir-se una frustració de cavall. Literalment, l’autor afirma que s’acaben arruïnant la vida. Personalment, m’ha costat molt entendre-ho al llarg dels anys però sí... «D’on no n’hi ha no en raja, per molt que un s’hi esforci». Dit això pel particular, hi ha una altra màxima pel cas genèric. A mode d’exemple: si cuinar, per exemple fer verdura al vapor, requerís tres doctorats i uns quants màsters, aleshores sí que moriríem de fam. Pel dia a dia de les coses, l’espècie necessita mà d’obra, i no pas gent més intel·ligent que la mitjana.