Tots estem invitats
Ahir vaig anar a veure aquesta pel•lícula. No sóc assidu al cinemes, però mira, de tant en tant, si hi ha alguna pel•lícula que em crida l’atenció, procuro anar-hi.
El cert és que ni sóc Àlex Gorina ni Jaume Figueras (conegudíssims crítics de cinema), ni tampoc Antoni Batista (llicenciat en ciències de la informació i persona que li va obtindre una matrícula d’honor en el seu treball d’investigació del doctorat amb “terror i negligència. Hipercor i la construcció periodística d’ETA”), però no per això deixaré de tenir alguna opinió al respecte de la pel•lícula.
Sincerament, em va semblar una molt bona pel•lícula. El fet és que si no vaig errat, l’Oscar Jaenada ha estat premiat amb la Biznaga de Plata al millor actor de repartiment al festival de Málaga. Tracta el conflicte d’una manera, crec, que molt fidel a la realitat. Però com amb totes les coses, sempre hi ha un però. Tots estem invitats? Noooo, per mi algú no hi va quedar del tot representat.
En la producció de la pel•lícula hi ha intervingut Tele5, que ja s’ha afanyat a publicitar-la i a dir que és un gran treball que reflexa el dia a dia dels amenaçats per la banda. Ep, ep, ep (que diria el Puyal). La meva reflexió és, si reflexa perfectament el dia a dia els amenaçats per la banda, potser no “tots estem invitats”, o estant, vaja. Vull dir que només reflecteix la realitat d’un dels dos bàndols. Primer i gravíssim error, vaja. Tot estem invitats, però l’altre bàndol millor el deixem al marge i no expliquem què passa ni com són tractats...
De fet, no vaig tardar massa a recordar una pel•lícula en la qual sí tots estaven invitats. Es titula “Euskal pilota. Larrua harriera kontra” (La pilota basca. La pell contra la pedra). Primer de tot, a tots aquells que no l’hàgiu vist, us aconsello que la veieu perquè val la pena. Segonament, en aquesta pel•lícula-documental de Júlio Medem, dóna veu i protagonisme a gent d’ambdós bàndols del conflicte. Tant aquells que viuen amenaçats i atemorits, com aquells que han estat torturats i demés. Tot, d’un extrem a l’altre. I és evident que al grandíssim treball no li van faltar crítiques, amenaces i no sé pas què més.
Total, un signe més de com funciona l’Estat. Mentre al nord d’Europa, més concretament a Alemanya, s’avergonyeixen de l’Holocaust i tot el que va comportar i fins i tot en fan pel•lícules (de les darreres us aconsellaria “el último tren a Auschwitz” i “los falsificadores”), aquí per obtenir bona crítica i no ser mal vist, no pots mostrar les dues cares de la moneda d’una manera neutral sinó que t’has de posicionar al bàndol. És un dels problemes de la societat de l’Estat; no es vol arribar a acords, hi ha d’haver el bàndol vencedor i el derrotat; i fixeu-vos que no dic un bàndol, sinó el bàndol.
No tracto de defensar res ni a ningú, senzillament dic que hi hauria d’haver llibertat d’expressió independentment de les idees, i que hom tingués el dret a rebre informació de manera neutral. Exposades totes les idees, reflexions i ideals, que cadascú valori, triï i es quedi amb la que vulgui.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada