Origen del Monestir de Santa Teresa

Ahir mateix [article publicat l'onze de juny a El 9 Nou] es complí una gran efemèride. Va fer 384 anys que es va col·locar la primera pedra del monestir de Santa Teresa de Vic, monestir sota l’advocació de Jesús, Maria, Josep i Teresa. No obstant això, la fundació de les carmelites descalces de Vic no nasqué on resideixen actualment, i és precisament l’efemèride que em permet parlar-ne.

Per allí l’abril del llunyà any 1637, el canonge Osona demanava en nom del bisbe un espai per a la nova fundació de les carmelites descalces. L’espai que sol·licitava era l’anomenat Era de Santa Eulàlia, a extramurs. Val a dir que tota aquesta zona de llevant de la ciutat es podria dir que pràcticament sempre ha estat dedicada al culte cristià d’ençà que a Vic s’hi ha fet culte. Per palesar-ho, ens cal remuntar a l’època visigòtica i parlar de l’església de Santa Eulàlia i Santa Leocàdia. La ubicació d’aquesta església era prop de l’actual convent de Santa Teresa. Més particularment, per la banda de l’antic i desaparegut portal de la muralla o al davant. Fruit de la proximitat amb aquesta capella, aquest portal que s’obria per l’est de la ciutat rebia el nom de portal de Santa Eulàlia. Durant uns quants anys, molt pocs, potser convent i església s’havien vist les façs. El 1654, a fi d’intentar salvar-la, en una memòria del capítol catedralici s’hi feia referència com a «la iglésia de Santa Eulària de Mèrida que segons tradició és la primera que en dita ciutat se edificà», i el 1666, el bisbe Jaume de Copons de Tamarit (1665-1674) feia notar que «diuse ésser estada la iglésia major de Vich». D’acord amb Ramon Ordeig, aquesta devia ser l’església catedral dels bisbes Cinidi, Aquilí, Esteve, Domní, Gueric i Guisfred, tots ells documentats entre els anys 516 i 693 i els primers que recull l’episcopologi de Vic.

El canonge Osona, a banda de la petició, advertia al Consell que com que la fundació era imminent, les monges s’haurien d’allotjar en una o dues cases a dintre la ciutat mentre duressin les obres. El quefer quedà així, i fou llavors quan el dia vint-i-set d’abril es va demanar novament el permís de la ciutat. La llicència fou concedida, però amb la condició que «quant vullen edificar se haia de demanar lo lloch per edificar a la present ciutat qui toca lo elegi lo lloch [...]». Per fer aquesta nova sol·licitud, es va presentar el mateix bisbe Gil al Consell de la ciutat el dia cinc de juny i la feu. Just l’endemà, dissabte dia sis, el bisbe, acompanyat dels consellers i altres persones, van anar a veure el lloc designat per l’erecció del convent i església, que no era cap altre que a l’Era de Santa Eulàlia.

Dos dies més tard d’aquesta inspecció, es va acordar al Consell que el convent s’emplaçaria allí: «lo present magnífic consell dona y assigna en quant li toque y en quant sie de la ciutat los vacuos son serca de dita hera del portal de Santa Eularia». Aquest mateix dia vuit fou el que el bisbe va invitar el Consell a la cerimònia de posar la primera pedra, que s’efectuaria el dimecres deu, a les sis del matí. És a dir, ahir feia els 384 anys que esmentava a l’inici.

Tot amb tot i paral·lelament, també calia cercar les monges subjectes a un prelat que fundarien la branca femenina del Carmel descalç a la ciutat. Aquesta era una exigència de la fundadora inspiradora, Esperança Pradell. Les trobaren a Saragossa i arribaren a Vic el capvespre del vint-i-tres de desembre del 1637. Naturalment, per aquelles dates encara no estava erigit el monestir actual, de manera que van iniciar la fundació a casa de la fundadora realitzadora i principal artífex, la Maria Osona i Mongraula, vídua de Francesc Bergadà, doctor en drets. La vigatana, que ja ho havia cedit tot, també va incloure la seva pròpia llar. No només això, sinó que la seva generositat havia arribat al punt de mantenir-les a costa seva: «[...] y la senyora maria bergada viuda se offerex de tenir les en casa y pagarlos los gastos demanera que no gastaran res de la azienda de la senyora Speransa Pradell fundadora [...]».

La decisió va desplaure a més d’un, però el cert és que el Consell de la ciutat ja havia donat llicència el primer d’agost d’aquell any perquè les monges es poguessin tancar a la casa de Maria Osona, i els donava un termini de sis anys per acabar el convent definitiu a l’Era de Santa Eulàlia. Curiosament, aquesta casa (o grup de cases), d’ençà d’aleshores, pràcticament sempre ha estat en mans de religioses. D’una banda, les carmelites descalces s’hi estigueren fins l’any 1646. Per l’altra, a partir del 1692 s’hi establí l’actual beateri dominic de Santa Caterina. Es pot veure l’emplaçament del beateri en un plànol de Vic de l’any 1881 i abans de la compra realitzada a Francesc Bojons. Aquesta adquisició va comportar que les religioses es quedessin amb tota l’illa:

La fundació del Carmel a Vic en aquesta casa provisional, data del primer de gener de l’any 1638. Aquella tarda es donà l’hàbit a quatre novícies: la fundadora Maria de les Llagues Osona (Maria Osona i Mongraula), que entrava per corista; Teresa de Jesús (Teresa Bergadà i Osona), filla de la Maria, d’uns disset anys; Francesca de la Creu (Francesca Llobet), de vint-i-cinc anys, i Raimunda de la Mare de Déu (Raimunda de Monrodón), de catorze anys. No fou fins a primers d’octubre del 1646 que es mudaren on avui encara són, on fa 384 anys es va posar la primera pedra: l’actual monestir de Santa Teresa. Avui en dia, i després de molts obstacles dels que n’ha sortit victoriós, es pot dir que gaudeix de salut de ferro i té el futur assegurat. Allí, humilment, silenciosament, les filles de santa Teresa fa centúries que vetllen per la ciutat.

PD: Com apuntava més amunt, aquest article es va publicar al diari El 9 Nou el passat onze de juny.