La dependència de la independència

Sona paradoxal o contradictori, oi? Ho és. De fet, no és la primera vegada que plantejo aquest tema perquè a mi, personalment, m’és un gran dilema. Molt sovint, per no dir mai, la gent interpreta que hi estic en contra però, no és del tot cert; senzillament, tinc un dilema moral i no sóc capaç de concloure si hi estic d’acord o no. Es tracta de tots els articles i coses que acompanyen tot el tema independentista.

Fa uns dies, es va a celebrar a Palafrugell la desena fira d’estelània; pel que he pogut veure, no és una fira anual (vaja, que porta 10 edicions i no pas 10 anys) sinó que van acumulant edicions al mateix any i és una fira itinerant. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana de les festes de Gràcia, també hi seran i serà l’onzena. Com el seu nom indica, és una fira que té a veure i relació amb tot el que fa referència a les estelades i la independència. També, aquesta setmana, hem conegut la notícia que a Vic, s’hi instal·larà quinzenalment un mercat independentista a la Plaça del Màrtirs. Fins aquí, tot prefecte, cap problema però, sí dilema.

No descobrirem ara que els catalans som comerciants. D’ençà que el català és català, sempre ha fet tractes i, realment, el que li interessa, és tot el tema econòmic. Res de nou fins aquí, tampoc... Ho diu perfectament el CEO quan ens il·lustra que la primera raó per la qual els catalans volen la independència, és pel tema econòmic; vaja, que molts catalans, ignorant que un possible engany/parany/martingala fiscal no resol el problema, s’hi vendrien a les primeres de canvi. I és una mica on tinc el dilema moral de tot plegat.

Una de les coses que m’interessa i no he trobat, és quan diners mou tot el tema independentista. Quan jo era un adolescent, trobar una estelada era del tot complicat; tot i viure a Vic. Per no dir, evidentment, que trobar altra mena d’artefacte per la causa... era pràcticament impossible. Just el contrari del que passa avui en dia. Estelades? A qualsevol lloc patriòtic o botiga de xinesos sense ni tan sols saber què significa. Artefactes i andròmines? Sí, ui tant! Des de pins, obrellaunes, tirabuixons, sofàs, ratolins, fundes, collarets, rellotges, tangues, corbates, pilotes... fins a piroletes, roba, esportives... Vaja, el volum econòmic deu ser tal, que dóna per fer 13 edicions de fires des de... l’abril 2013 (ho he hagut de mirar diverses vegades i encara no m’ho crec!) i plantejar-se un mercat quinzenal.

Aleshores, la pregunta és, fins a quin punt és patriòtic fer negoci del patriotisme? No ho sé. Si un dia tot això acaba -perquè ja sigui bé o malament, algun dia acabarà- què passarà amb tota aquesta gent que viuen d’això? En certa manera, part del seu pa de cada dia, depèn de la independència; més concretament, de la persecució però no assoliment de la independència. El dia que això s’acabi, com diria el Jaume Barberà, “the brokil is over”. Fins un cert punt, m’atreviria a dir que fins i tot més d’un deu desitjar que tot plegat s’eternitzi per treure’n el màxim profit. O, què us penseu, que tots els que fan negoci d’això són patriòtics o independentistes? No, home no! Quelcom es deia sobre la deriva que va prendre E(RC) quan semblava que no els interessés la independència perquè se’ls hi acabaria la raó per viure o quan s’ha dit que la fi d’ETA tampoc interessava a segons qui perquè era la màxima raó per viure d’altres. 

Jo tinc el convenciment que, amb la crisi que hi ha, més d’un i de dos han vist negoci amb el tema i, molt ben fet, aprofiten l’avinentesa; jo també ho hauria fet. Aprofitant que era l’any Espriu, tenia una idea i avui la llenço per si algú la vol dur a terme ja que jo no ho faré. Es tracta de la galeta catalana. Semblant a les galetes xineses que quan els trenques et surt un bonic proverbi, la galeta catalana seria una galeta feta, per exemple, a Camprodon, que en trencar-la ens sortiria una bonica frase patriòtica o d’algun filòsof/autor català. Estic segur que triomfaria. Imagineu trencar una galeta i que sortís “tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer”; o “tot està per fer i tot és possible”. Això agrada molt a data d’avui i seria un diner més o menys fàcil.

Amb tot però, com us deia, és un dilema moral. Si bé no estic massa d’acord que es faci negoci a costa del patriotisme (ho trobo francament lleig; en el fons sóc un romàntic), sí que estic molt d’acord que tot el tema sigui visible i arreli. Això, sens dubte, ajuda. Si hi ha negoci, és perquè la gent compra i, si la gent compra, és perquè interessa. I si a la gent li interessa, valgui la redundància, és interessant i bo per Catalunya. No estaria de menys però, que tota la gent que fa negoci del patriotisme, lliurés voluntàriament algun percentatge del que guanya a la causa (pregunta: tota aquesta gent paga o pagarà els impostos a l’agència catalana, per exemple?). Ja no només que fes visible totes les andròmines, sinó que ajudés a l’IEC, Òmnium o campanyes de conscienciació per acabar amb el seu negoci l’abans possible; paradoxalment.