Els drets fonamentals

No puc negar que l’entrada és fruit dels darrers esdeveniments polítics. Malgrat ja vaig manifestar que en la tornada al bloc no volia perdre gaire temps amb temes polítics, en aquest cas és ineludible. No obstant, no és explícitament de política del que parlem, sinó de drets fonamentals. Amb això vull dir que el detonant ha estat una cosa, però el problema és fruit d’una altra.

Fa dies ens pensàvem que Europa començava a ser justa. Simplement. No justa amb els catalans, sinó simplement justa. Que ningú cregui que els quèiem bé, sinó que simplement aplicava la justícia. Malgrat aquestes petites victòries, hem pogut comprovar com no eren més que petites visions. No significa que tanqui la possibilitat a que acabem guanyant, però serà molt costós i tot plegat ha estat una gerra d’aigua freda. No és res nou que la justícia espanyola no sigui res més que un oxímoron. Són termes que no poden anar units mai a la vida perquè són conceptes antagònics en la seva naturalesa. El problema ha vingut ara quan hem vist que per sobre de la justícia europea, hi torna a haver la (in)justícia espanyola.

És ben cert que no hem de confondre justícia amb política, malgrat alguns estats no democràtics (entenent democràcia de forma molt diferent a com ho entenen aquests estats) ho barregen com dos líquids de la mateixa densitat. Amb això vull dir que la suposada Unió Europea no és més que una espècie de festa dels súpers però on els assistents són estats, i no pas infants que no tenen un bri de maldat i encara els governa la innocència. Per tant, per sobre de tot no hi ha la defensa de les llibertats i drets humans, sinó únicament i exclusiva, els interessos polítics. El fet que la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) hagi estat ignorada per Espanya palesa dues coses: en primer lloc, que Espanya forma part de la Unió Europea perquè no pot no ser-hi; en segon lloc, que la Unió Europea no té força per fer quadrar un estat membre en defensa dels drets fonamentals dels seus habitants: altrament dit, és incompetent i ineficaç per defensar el que conformen els estats membres, les persones.

Això per si sol ja és molt perillós perquè estableix un precedent. On és el límit? On queda la legitimitat d’una institució superior? Sembla ser que enlloc? Si els estats membre no han d’acatar les resolucions d’un òrgan superior, quin sentit té que hi sigui? Si un altre estat membre no li agrada una resolució presa pel TJUE, per quina raó l’hauria de complir si un estat membre ja ha establert un precedent de no complir-la? I si un ho fa, per què ho han de fer la resta? I si tots fan el mateix, quin sentit té un òrgan superior? O on se situa un estat que incompleix una llei d’un òrgan superior? En la no legalitat?

Això des del punt de vista institucional però, com quedem els ciutadans de minories nacionals o ètniques que, malgrat ens pugui pesar, formem part de la UE? Ja ho he expressat en altres ocasions que mai he defensat formar part de la UE. No arran d’això, sinó de moltes altres coses, la UE és una completa vergonya. No pel cas català, sinó per altres patricis, per la immigració, pel canvi climàtic... Precisament perquè posa per davant els interessos polítics per sobre dels interessos de les persones. Ja ho vaig expressar en Qui vol ser a Europa? És clar que jo no, i suposo que cada vegada som més. Un exemple claríssim el trobem amb el Regne Unit, que tindrà les seves raons per no formar-ne part.

Tanmateix, tornem a posar el focus al regne d’Espanya. Podem donar per suposades tres coses. Espanya continua enclavada al segle XV, en temps de Pizarro i Cortès, en el “por mis huevos”. Posteriorment va venir el temps de Cánovas de Castillo al que se li atribueix la frase «gastar su última peseta y dar la última gota de sangre de sus hijos» en referència al que estava disposat a aportar Espanya en la defensa de les colònies americanes que finalment va acabar perdent. En segon lloc, que no vivim en una democràcia en el benentès de sistema en el qual la gent siguem completament lliures. No només hi ha presos polítics i una censura evident, sinó que la gent és perseguida per les seves idees. La darrera censura l’he viscut aquest cap de setmana passat quan algú va penjar una pancarta a una grua de la plaça Major i per ordre de la fiscalia espanyola els mossos l’han despenjat.

Per fer aquestes afirmacions i per si les mosques, m’emparo amb l’article 20.1 de la constitució espanyola:
Se reconocen y protegen los derechos:

a) A expresar y difundir libremente los pensamientos, ideas y opiniones mediante la palabra, el escrito o cualquier otro medio de reproducción.

b) A la producción y creación literaria, artística, científica y técnica.

c) A la libertad de cátedra.

d) A comunicar o recibir libremente información veraz por cualquier medio de difusión. La ley regulará el derecho a la cláusula de conciencia y al secreto profesional en el ejercicio de estas libertades.
Val a dir que el 20.1.d s’incompleix cada dia, però per ara no ve al cas.

Tot amb tot, penso que venen temps difícils. Els catalans ens trobem per una banda atrapats en un estat que flirteja amb la dictadura, i per l’altra un òrgan superior que el que l’interessa és mantenir relacions cordials i no fer lletjos als estats membres, malgrat el mateix estat membre el desacrediti i es trepitgin els drets fonamentals. Per tant, no només és i serà un problema dels catalans, sinó que si segueixen així, potser és la fi de la UE i palesa el fracàs, ja no de la inexistent unió monetària, sinó la unió per la defensa dels drets fonamentals de les persones.

És molt trist. Però tampoc no és nou. Crèiem que teníem recorregut a Europa però veiem que no gaire. La (in)justícia espanyola s’imposa a la justícia europea de moment. Esperem com evoluciona tot plegat. Vull creure que només venent corbes, però el panorama internacional és decebedor. Insisteixo, no només pels catalans, sinó perquè el màxim òrgan al que un ciutadà podia acudir, s’ha refós en l’aigua com un terròs de sucre.

Comentaris