Origen de la independència

Intentaré fer un exercici que alguns interpretaran com a molt provincià, però tiro de la història, com sempre en aquests casos. La independència no només no és una cosa nova, sinó que els que vivim a Vic podem dir que el desig de llibertat l’hem respirat sempre. Ja sabem que (sense desmerèixer Ripoll), vivim al cor de Catalunya, i/o que la comarca i Vic representa el sentiment independentista del país. En alguna altra ocasió suposo que he afirmat que Vic és la cuina del país, malgrat mai a la vida ens ho hagin reconegut i ens menystinguin contínuament. És més, abans que C’s es presentés a les eleccions, en tota la comarca no hi havia cap regidor del PP. Aquest oasi ha canviat lleugerament a les darreres eleccions municipals del 2019, en les quals C’s va obtenir l’11.51% dels vots de tot Osona i PP el 1.82%. Això, extrapolat en regidors, al capdavall venen a ser 0 per ambdós partits. Els socialistes, en canvi, tenen alguns regidors i fins i tot alguna alcaldia, però també són clarament minoritaris, afortunadament. El que vinc a dir és que Osona és territori independentista. Però, des de quan? 

Deia Salarich en el seu llibre Memoria sobre el censo de Vich de l’any 1857: 

Ausa y Atanagria fueron desde entonces ciudades romanas; pero el corazon de sus hijos suspiraba por la libertad é independencia; sus fuertes y belicosos brazos no podian sufrir las pesadas cadenas con que trataban de sujetarlos su enemiga Roma; y no tardaron en rebelarse. 

Ens remuntem a l’època dels romans quan lluitaven contra els cartaginesos, i Auso (que és el nom correcte del que era l’antiga ciutat romana, i no Ausa), ja no volia ser ni d’uns ni d’altres. Va acabar sucumbint sempre, però sempre va respirar afany de llibertat. Perquè us feu una idea, parlem dels primers segles de l’era cristiana. Aleshores, Espanya com a tal ni tan sols existia, sinó possiblement la província Hispania. Però això ja són figues d’un altre perer. 

Al cap d’uns segles van arribar els sarraïns (el 711 van travessar l'estret de Gibraltar i entre el 713 i 718 ja havien ocupat tot el territori català, Afrany d'acord amb la seva nomenclatura), però aquesta va ser terra d’ells durant pocs anys i pràcticament irrellevant si ho mirem al llarg de la història. Ja coneixeu aquella terminologia de la Catalunya Nova i la Catalunya Vella. La Vella, de la qual van formar part Vic i Osona, va ser terra musulmana menys de cent anys. No es pot dir el mateix de la Catalunya Nova, que va estar en mans seves uns quatre-cents. Havent-hi aquesta jurisdicció definida, és quan es va dur a terme la repoblació liderada per Guifré el Pilós a la zona de la comarca d’Osona. D’alguna manera, és quan va néixer Vic, entre els anys 878 i 880. 

No obstant això, Vic no era prou important ni tenia prou mitjans per tenir bisbe propi, de manera que fou comandada directament per Narbona, on hi regnaven els carolingis, i com era habitual en altres petites seus episcopals. Val a dir que Vic sí que havia sigut prou important abans de la invasió sarraïna, ja que hi ha documentats bisbes des de l’any 516 amb Cinidi. Tanmateix, després del restabliment de la diòcesi, la cosa va anar lleugerament diferent. 

El primer bisbe a partir del nou Vicus Ausonensis va ser Gotmar (886-899) l’any 886. Arxipreste fins aleshores, gràcies als esforços de Guifré el Pilós, la seu de Vic havia crescut considerablement i es podia permetre el luxe o requeriment de gaudir de bisbe propi. És per aquest motiu que el comte Guifré, amb el suport del clergat i del poble osonenc, va fer la petició a l’arquebisbe de Narbona. L’arquebisbe hi accedí, malgrat conservar alguns drets sobre la diòcesi osonenca, a la qual va imposar un tribut anual. Aquest es pot assenyalar com el precedent o primer pas per a independitzar-se de Narbona i acabar gaudint de seu arquebisbal pròpia. Molts pensaran que era una estratègia purament eclesiàstica, però pràcticament tots els entesos vinculen la decisió com una resolució política, per començar-se a desfer dels lligams francs i començar una nova història amb els comtes catalans. El següent bisbe fou Idalguer (899-914). Aquest, aprofitant el concili provincial que es va celebrar a Barcelona a principis del mateix segle, davant la presència del compte Guifré II i del nou arquebisbe de Tolosa, va posar en tela de judici la subjecció tributària imposada a Vic. La proposta va ser ben rebuda i, al cap d’un any, els bisbes van fallar a favor de la seu vigatana i aquesta quedava deslliurada de pagar el tribut. Més endavant va arribar Ató (957-971). Aquest gran matemàtic, mestre del que havia de ser el papa Silvestre II (Gerbert d’Orlhac), va anar a Roma a demanar al papa Joan XIII el restabliment de la província de Tarragona, prenent com a seu arquebisbal la de Vic. El nou metropolità havia de ser el mateix Ató. El papa, després de consultar-ho hi va accedir i és quan Vic va quedar deslliurada de Narbona. També és aleshores quan van néixer els independentistes i els unionistes. Diguem que la cosa no va acabar bé per Ató, que fou assassinat. 

Més endavant, molt més, ja van venir la Guerra de Remences (1460), quan la pagesia de la Catalunya Vella va reivindicar els seus drets; la Guerra dels Segadors (1640), en la qual vàrem perdre part del territori mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659); la Guerra dels Nou Anys (1688-1697), en la qual va destacar el compatrici Ramon Sala i Saçala lluitant per les llibertats; la Guerra de Successió (1701-1713/15), de la qual entenc que no cal dir res; la Guerra del Francès (1808-1814), o de la Independència [espanyola], en la qual vàrem tornar a estar al mig i no podien perdre els dos bàndols i guanyar nosaltres, i fins l’actualitat. 

Si bé la primera consulta per la independència es va fer a Arenys de Munt, el cert és que el primer gran referèndum es va fer novament a Osona, el tretze de desembre de l’any 2009. No fa gaire se’n van celebrar els deu anys. Posteriorment, ja va venir la consulta/botifarrada d’Artur Mas del 9N, i més darrerament l’1O, tatuat perennement en la retina i memòria de molts de nosaltres. De tot plegat el que n’hem de treure vindrien a ser algunes coses: Vic, Osona, sempre ha tingut desig de llibertat, i sempre ha lluitat per la mateixa. No volem ser esclaus de ningú, i per poc que puguem no ho serem. Hem sigut sempre pioners i defensors de la llibertat, i continuarem sempre. Mai hem defallit, i mai defallirem mentre lluitem. I confio que seguirem lluitant. I ja, per escombrar més cap a casa, podem dir ufanament que l’embrió independentista va néixer aquí. I, també podem dir orgullosament, que l’embrió segueix essent-hi. Només cal que ens fem grans d’una vegada.