Glòries Vigatanes: John Bux

He deixat pel darrer el que em sembla que trenca més amb la imatge clàssica del vigatà. També és possible que sigui el qui ha escampat més el nom de Vic pel món. Àdhuc sigui un dels més desconeguts. Acabo amb ell també per aprofitar fer una crida. Si algú l’havia conegut o en té informació, que m’ho faci saber. Vaig començar a teixir la seva història ja fa molt temps i més o menys l’he traçada. Però resten molts buits i interrogants. Perquè us en feu la idea, he localitzat anuncis dels seus espectacles, cròniques i notícies d’ell, en més de mil cent retalls diaris.

Bux era fill de Ca la Neus de les voltes de baix de la plaça Major: pel que he pogut deduir, era una sabateria o merceria. Respon al nom de Josep Buxó Coma. Com tants altres, va marxar de Vic jove, als vint anys, i se’n va anar a Barcelona. D’allí, i amb un afany terrible per triomfar als escenaris i alliberant el ritme que portava dintre, se’n va anar a París. A la capital francesa no només va poder aprendre danses americanes (xarleston, Black-bottom...), sinó que de manera casual fins i tot va poder treballar al mític Moulin Rouge.


Retornat a Barcelona, va guanyar un campionat de xarleston al Teatre Principal de Gràcia. Pel maig del 1927 debutava al Teatre Còmic. L’empresari del teatre es quedava sense artistes i va animar a Josep Buxó a guanyar-se la plaça. Així fou. En aquell mateix moment va néixer John Bux, que portaria el seu nom arreu del món de cabaret en cabaret.

De Barcelona se’n va anar a Madrid i a les espanyes.

El 1930 torna a París. En aquesta ocasió ho fa de la mà de dos referents: l’artista Raquel Meller i el compositor Jacinto Guerrero. Allí va acabar d’explotar. Els crítics van començar a citar-lo als mitjans francesos. Malauradament, aviat li va venir un contratemps: un accident d’automòbil o involucrat amb un automòbil que li va trencar el nas. Fos com fos, el fet és que s’estigué dos mesos a la clínica i a resultes de l’infortuni va acabar perdent el gran contracte amb el Palace que havia anat a satisfer conjuntament amb Meller. Després d’algunes penúries, va aparèixer un amic seu establert a París. El va portar a casa seva i el posà en condicions per tornar a pujar al ring. Aviat li va arribar un contracte del Teatre Olympia de París: dansava ell sol enmig d’una orquestra americana amb vint-i-quatre músics i trenta-sis ballarines. D’aquesta època també és el seu títol de campió del món de ball o de balls excèntrics. Almenys, així ho fan notar els mitjans.

De París va passar per tot Europa: Itàlia, Àustria, Bèlgica, Holanda, Oslo... pràcticament tot menys Rússia. D’aquesta gira internacional, en destacarem dues anècdotes. La primera li va passar a Itàlia. L’endemà d’arribar-hi, se’n va haver d’entornar a París perquè els d’immigració no li van trobar uns documents en regla. D’Oslo, el voler donar gat per llebre als espectadors però que n’hi va haver un que se’n va adonar i li va retreure. Bux parodiava diferents nacionalitats i al torn d’Alemanya exclamava en un perfecte alemany «elàstics blaus mullats fan fàstic». Un català li va retreure que allò no era alemany!

El 1931 ja era un artista consagradíssim. Tornava a París com a primera vedet al Folies Bergère. A casa seva hi tenia un munt de fotos dedicades. A destacar la de la Raquel Meller, o la del mateix Charles Chaplin. Com a curiositat, també mencionarem la del Niño de la Brocha, popular torero vigatà.

Imatge que acompanya l’entrevista realitzada a Bux al Diari de Vich el tres de febrer del 1931

El 1933 debuta al cine amb la pel·lícula Mercedes, realitzada el 1932, dirigida i muntada per Josep Maria Castellví, amb guió de Francesc Elias, i produïda per Barcelona Films. D’acord amb la premsa de l’època, era una espècie de Romeu i Julieta. Aquest film fou la primera comèdia musical espanyola i la primera del cine sonor. Entre altres artistes, va compartir pantalla amb Josep Santpere, pare de la Mary Santpere.

Els anys posteriors el trobem a Portugal (1934); Marroc, Algèria i París (1935); París, Londres i Berlín (1936) i Mèxic (1937). De Mèxic hem pogut recuperar la seva targeta d’immigració, però potser el més espectacular d’allí és que va coincidir amb Mario Moreno Cantinflas: treballaren junts en més d’una ocasió i coincidiren encara més. Algú, molt més agosarat, va arribar a afirmar que l’oportunitat de Cantinflas li va arribar després que Bux es posés malalt en un rodatge i li cedís el testimoni. Val a dir que personalment crec que és del tot inversemblant.

Llavors el trobem a Cuba (1938), i a Puerto Rico (1939). Aquest mateix 1939, una nova pel·lícula rodada a Cuba filmada en només dues setmanes: Una aventura peligrosa, amb el debut de la gran artista cubana Rosita Fornés. D’acord amb la crítica, és una pel·lícula que se l’haurien pogut estalviar. Són les dues úniques pel·lícules que li sabem, malgrat des de molt jove sempre parlava (ell i els mitjans) que estava en tracte amb la Paramount d’Amèrica.

Llavors tenim constància d’ell a Brasil (1942 i 1943) on actuava amb una Carmen Rodrigues; a Montevideo (1950); Lima (1951); Bogotà (1952), i Veneçuela (1954).

Fins l’any 1972 que vàrem trobar un article a La Vanguardia on deien que tornava. Tornava a on? A fer què? Va tornar a Barcelona o va tornar a la seva pàtria natal, terra enyorada després d’una dilatada carrera? Va tornar sol o acompanyat? I va tornar per actuar o bé per quedar-se definitivament? Preguntes sense resposta. El darrer article que hem trobat que parla d’ell és de l’any 1990. En aquest escrit s’afirma que ha mort fa poc essent octogenari després d’una dilatada carrera arreu del món. Per cert, val a dir que de la multitud d’escenaris que va trepitjar (tot el Paral·lel, París...) no es va oblidar de Vic! Hem comptat fins a tres ocasions al Teatre Vigatà, i una al Teatre Canigó.

Però, com us deia, queden moltes incògnites sobre Bux i per això aprofito l’avinentesa.

Coses que personalment m’agradaria contestar o confirmar és si és certa l’anècdota que conten sobre Chaplin. Diuen que un dia, al Folies Bergère de París, després de l’actuació el va anar a felicitar i es van fondre en una abraçada. També conten que va contraure matrimoni a Santiago de Xile amb una celebrada artista de televisió. Potser era la Carmen Rodrigues? El cert és que van compartir escenaris, contractes, i fins i tot sol·licitud de permanència a Río de Janeiro. I quant a les pel·lícules? Només n’hem trobat dues però diuen que va actuar en els millors teatres de Nova York i en va rodar diverses. Finalment, també m’agradaria escatir si va tenir descendència. D’acord amb el que he trobat, va tenir una filla que l’any 1956 tenia setze anys.

Testimoniatge de John Bux:
© Thunderforest © OpenStreetMap contributors


Comentaris