Viatge al Vic del XIX (2/2)

La setmana passada ho havíem deixat amb la fundació del Círcol Literari en ple viatge al Vic del XIX.

Això no és tot, sinó que el 1867 va néixer l’Esbart de Vic, en el si de la Casa Masferrer. Aleshores el català, com ara, passava per hores baixes i va néixer a nivell nacional La Renaixença literària. El 1859 s’havien restaurat els Jocs Florals però qui va donar una gran empenta al moviment i, és  clar, al català, fou l’anomenada per molts Escola Vigatana. Un bon dia, es van reunir una colla d’amics a davant de Santa Teresa per anar a recitar poesia. Entre ells, novament el canonge Collell, Josep Masferrer, Marian Campà, Antoni d’Espona, Francesc Masferrer, Martí Genís, Josep Salarich, Pere Andreu i Josep Serra i Campdelacreu. De camí cap a l’actual Font del Desmai, varen passar a buscar a mossèn Cinto Verdaguer. A tall informatiu, els vigatans van triomfar durant diverses edicions del certamen. Algun dia potser hi entro però tres dels esbartaires aconseguiren ser mestres en Gai Saber, que vol dir que van guanyar els tres premis del certamen. El primer a fer-ho fou el canonge Collell, que amb tres edicions ja s’hi convertí.

Tan sols un any més tard, el 1868, obria les portes l’Exposició Arqueològica-Artística de Vic. Hem d’anar a cercar aquí el germen de l’actual Museu Episcopal. Aleshores, però, fou l’empenta d’uns quants joves, el canonge Collell entre ells, que es van dedicar a recopilar obres, catalogar-les i exposar-les al convent de Sant Domènec. El camí del museu tindria altres parades abans d’arribar al que és avui, però el seu inici és aquest. Primer fou a sant Domènec, llavors vingué l’exposició permanent al Círcol Literari, la Societat Arqueològica amb motiu del descobriment del Temple Romà el 1882, i, finalment, la fundació del Museu Episcopal per part del bisbe Morgades el 1891. Insisteixo, algú es pot imaginar viure tot això? I en qüestió de vint anys? Per cert, d’aquell llunyà 1868 m’oblidava d’una efemèride important: la posada de la primera pedra del Teatre Ausonense, el vell Teatre Cremat de la Rambla. S’inaugurà, si mal no recordo, un tretze de desembre de 1869.

He deixat una pregunta una mica a l’aire dient si algú es pot imaginar viure tot això. Un dels que ho va viure fou el canonge Collell. I més que viure, partícip del tot directe. El compatrici és una de les figures més importants d’aquell segle a nivell nacional. Per fer-se’n càrrec, a banda del Círcol Literari i de l’Esbart de Vic, cal llegir les campanyes patriòtico-religioses que va liderar. Corria més o menys el 1878, quan se li va ocórrer que Catalunya necessitava una patrona. Avui dia tothom reconeix la importància de la Moreneta i hom sap que és la nostra patrona. Doncs us haig de dir que fou una iniciativa bonament seva. També tothom fa referència a Ripoll com el cor de Catalunya. L’associació ve d’aleshores, quan va liderar el mil·lenari de la seva fundació. A banda d’aquestes campanyes patriòtico-religioses, no hem d’oblidar les seves aportacions polítiques. Fundador de La Veu del Montserrat i més tard participant en la de La Veu de Catalunya, fou una opinió escoltada i respectada arreu del país en qualsevol dels passos nacionalistes (memorial de greuges, estatut de Núria...). Collell, es pot considerar tranquil·lament un dels pares del catalanisme polític. Ell, conjuntament amb el bisbe Torras i Bages, bisbe de Vic al tombar de segle.

Tot amb tot, i no les enumerarem pas totes, acabo amb dues entitats més. La primera d’elles, Catalunya Vella. Hereva del Círcol Literari, en aquest cas sí que fou una entitat política. Catalanista i regionalista. De ben segur, avui seria independentista a causa de l'evolució natural. Nasqué el 1902 i la Guerra Civil espanyola (1936-1939) se la va emportar per sempre. La segona, el Casino de Vic. Si bé és cert que no va néixer ben bé com una entitat cultural, el cert és que ha acabat derivant més aviat com una ateneu. Va néixer el 1848, i és el segon més antic de Catalunya.

Tornant al principi, no us sembla que havia de ser un període digne de viure? Sempre he dit que la cuina del país és Vic, però havent llegint tots aquest llibres, la frase encara té més força i sentit. Ja no dic Vic, sinó que Catalunya no seria la mateixa sinó hi hagués hagut el Círcol Literari, el canonge Collell, Narcís Verdaguer... i tota la societat vigatana del segle XIX.

Per acabar i per si algú li interessa, tan sols recollir un seguit de llibres amb els quals et pots fer una idea del que era Vic aleshores des del punt de vista cultural i també patriòtic:

• Memòries d’un noi de Vic. Són memòries del canonge Collell. Relats en primera persona del naixement de tantes iniciatives.
• Del meu fadrinatge. També són memòries del canonge Collell.
• Jaume Collell i Bancells: les campanyes patriòtico-religioses (1878-1888). Com Montserrat es va convertir en patrona de Catalunya, i com Ripoll en el cor del país.
• Història del Círcol Literari de Vich. Allí es trobaren els homes i algunes dones més eminents del segle XIX.
• Catalunya Vella. 1902-1936. La primera entitat política catalanista de Vic que va deixar petge.
• El Casino de Vic. 1848-2008. Una bona manera d’entendre la societat d’aquella època.
• La poesia vuitcentista a Osona. Com va influir la poesia de l’Escola Vigatana en La Renaixença literària del país.

A banda, també hi podeu afegir la Bibliografia del Ilm. Dr. Torras i Bages; Jaume Collell, periodista; la correspondència entre els dos anteriors, sota el títol Dulcis Amicitia, i les Estampes de l’Esbart de Martí Genís i Aguilar.

La última reflexió després d’aquest bell viatge, és pensar què haurien fet o dit tots aquests vigatans de naixement o d’acollida si la travessia hagués estat al revés. És a dir, que ells haguessin pogut viatjar al futur, al Vic del segle XXI. No tinc cap dubte que tots, sense excepció, s’haurien posat les mans al cap i retornat al segle XIX ràpidament. Ja fos per veure l’estat de la cultura i del país, o per veure el nivell de civisme, cas de trobar-lo en alguna banda, que es viu a la ciutat.