Viatge al Vic del XIX (1/2)

Les darreres setmanes he estat molt atrafegat llegint llibres d’història de Vic i de personatges nascuts a la Ciutat del Sants. Estic mirant de recollir informació sobre un personatge realment espectacular i, d’alguna manera, necessito contextualitzar el temps que va viure i amb els personatges de l’època. Amb això vull dir que, i per posar un mer exemple, ser del Barça no té excessiu mèrit, però ser del Barça al mig del Santiago Bernabéu probablement sí. És a dir, sovint, el que dona valor a la cosa, no és la cosa en si mateixa, sinó l’entorn més proper. I és per això que quan estudio diverses figures, intento plasmar l’entorn perquè sempre és més fàcil d’entendre, i també perquè la magnitud de la persona creix molt més. Per acabar-nos d’entendre, escriure en català avui dia no té excessiu mèrit. Fer-ho en ple franquisme, era una heroïcitat. El mateix acte, en funció de l’entorn és irrellevant o heroic.

Fent una cerca a l’hemeroteca d’aquell temps (val a dir que precisant, diria segona meitat del segle XIX i fins els anys vint), trobem més o menys sempre la mateixa gent: en canonge Jaume Collell, Lluís B. Nadal, els Vila d’Abadal, el Josep Gudiol, Serra i Campdelacreu, Josep Pratdesaba, els Espona, els Masferrer, els Salarich, en Narcís Verdaguer, el Martí Genís... si ja entrem en el terme vigatanisme, podríem incloure Jacint Verdaguer, el bisbe Morgades, el bisbe Torras i Bages... I si fem un breu parlant de catolicisme, doncs tenim que durant el segle XIX, Vic fou terra molt fructífera quant a fundacions i religiositat. Per posar diversos exemples, enumerarem la fundació de la congregació de les Germanes Carmelites de la Caritat-Vedruna el vint-i-sis de febrer de 1826 ; la de la congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria el setze de juliol de 1849 ; la de les Germanes Felip-Neries de la Puríssima Concepció el vint-i-sis de maig de 1850; la fundació del monestir de Perpètues Adoratrius, les sagramentàries, el primer de maig del 1856 ; la de la congregació de Germanes Dominiques de l’Anunciata el quinze d’agost de 1856 ; la de la congregació de Germanes Josefines de la Caritat el 1877; la de la congregació de Serventes de la Passió el 1886; l’establiment de les Germanetes dels Pobres el 1888, i la fundació de la congregació de les Serventes del Sagrat Cor de Jesús el dos de febrer de l’any 1891 . Tot amb tot, a banda del restabliment de la Congregació de l’Oratori de Sant Felip Neri el 1846; de la tornada dels franciscans al convent del Remei el 1878, i de l’adjudicació del convent del Carme als maristes el 1895. Si hem de posar noms a algunes d'aquestes fundacions, podríem anomenar sant Antoni Maria Claret, el sant Francesc Coll, el pare Bach, el pare Xifré, Joan Collell i Cuatrecasas... també d’aquest segle tenim a Teresa Saits, a Ramona Llimargas, santa Carme Sallés... Dit d’altra manera, viure entre els anys 40 i fins a tombar al segle XIX, Vic brillava amb llum pròpia. Dubto que cap altra municipi del país brillés tant. Si més no, segur que no tenia una ràtio de glòries tan elevada com Vic, que tenia uns 10.000 habitants com a molt.

L’afirmació no la dic en va, i avui no vull, precisament, parlar de figures religioses, tot i que bé es mereixerien una entrada particular. Del que vull parlar avui és del nivell cultural i polític que va viure Vic durant aquesta època. Ja us dic que si pogués viatjar en el temps, m’encantaria viatjar-hi per viure el que va viure la societat vigatana d’aleshores.

Amb la mort de Jaume Balmes (us imagineu topar-vos amb Jaume Balmes pel centre històric????) l’any 1848, hi ha l'opinió unànime que hi va haver un declivi cultural. No fou fins el 1854 que Salarich va publicar el seu llibre d’història de Vic, i no fou fins uns anys més enllà que es publicà El Ausonense, de la mà del mateix autor. Aquí es pot dir que va començar a renéixer la cultura a Vic, i, per què no dir-ho, el vigatanisme que hauria de portar a la ciutat als annals de la història. Perquè us en feu una idea, el 1860 es va fundar el Círcol Literari. El Círcol fou una entitat bàsicament de gent molt culta amb ànim de difondre cultura. Estava prohibit parlar de política i de religió, i és per això, entre altres motius, que un dia acabà desapareixent. Alguns dels homes que formaren part del Círcol foren els Abadal; Francesc d’Assís Aguilar (manlleuenc bisbe de Sogorb); Ramon Anglada (de la impremta); Pere Bach; els Bru de Sala; els Campà i Porta; Francesc Camprodon (dramaturg que dona nom a la ronda que porta el seu nom a Vic); el canonge Jaume Collell; Ramon Corbella (estudiós dels jueus a Vic); els Espona; Manuel Galadies (un altre historiador de Vic); Martí Genís i Aguilar (pare i referent de la novel·la psicològica en la Renaixença); Josep Giró i Torà; Josep Gudiol (ànima del que podem entendre avui per Museu Episcopal de Vic); els Masferrer (veureu una columna del Temple Romà dedicada a aquesta important nissaga): Eusebi Molera, qui va fer història a Califòrnia; Lluís B. Nadal; els Pratdesaba (astrònom i part de la família); els Salarich, pare i fill; els Serra, pare i fill (Serra i Campdelacreu i Serra i Moret); Narcís Verdaguer, pare del catalanisme possibilista; Jacint Verdaguer, cosí de l’anterior i príncep dels poetes de Catalunya, i altres. Com us podeu imaginar, és impossible dir quatre línies de cadascú, i tan sols us heu de quedar amb els noms, molts dels quals si els busqueu per Internet trobareu vida i obres.

La setmana que ve seguirem.


Comentaris