L’altre temple romà de Vic (2/3)

Seguint amb les notes de L’altre temple romà de Vic, la família de Carles Forcada era descendent dels propietaris de Filatures Forcada de Ripoll. Com a Farmacèutic, tenia previst fer un laboratori en els terrenys adquirits. De fet, en aquesta ubicació s’hi va establir el primer laboratori i els primers raigs X de Vic. I, quan es diu Vic, es vol dir Vic, Osona, el Ripollès, la Cerdanya, el Berguedà, i la Garrotxa. Dit d’altra manera, era un autèntic pioner i home avançat al seu temps, com ho era també Josep Pratdesaba. Quasi d’entrada, en aquesta casa no hi solien viure habitualment, sinó que vivien a Barcelona i els estius els passaven a la seva ciutat natal. No obstant això, aviat va tornar a Vic.

Forcada fou nomenat titular del primer laboratori municipal, i també farmacèutic de l’Hospital de la Santa Creu, càrrec, aquest, que va exercir fins a la seva mort. Com a vigatà compromès, va impulsar la creació de la primera escola d’Arts i Oficis i la Biblioteca Pública Jaume Balmes (enderrocada el 1962, però d’antany ubicada a l’actual plaça del Bisbe Oliba). Forcada també va fundar la Cambra de la Propietat Urbana de Vic, així com també en va ser president. A banda, els últims trenta anys de la seva vida va ser president de la Creu Roja, i també exercí de tresorer de la junta del Museu Episcopal de Vic. Per acabar, era un home de ciència i apassionat de l’astronomia, afició que compartia amb Josep Pratdesaba. Hem d’entendre que la seva amistat venia fruit de la disciplina compartida.

Posant el focus en el vast terreny, hi havia una sínia que donava aigua per a les verdures que hi havia a l’horta. Carles Forcada, no obstant, va excavar més avall i va fer-hi un llac arrodonit d’uns 600m² i de poc més d’un metre de fondària. No cal dir-ho, el llac era artificial totalment. El seu fons era de paviment, i les parets d’obra de totxana arrebossada i cimentada. Per si no fos prou notable, al bell mig hi va construir fins a tres illes. A la més petita hi havia només plantes. A la mitjana hi havia una taula amb cadires. També estava voltada d’arbres i plantes, i hi havia una figura d’una filadora treballant, motiu pel qual l’illa s’anomenava Illa de la filadora. La darrera de les illes i la més gran, s’alçava tres metres sobre el fons del llac. Hi havia roques fixades amb filat de ferro, ciment i grava fina. A la part alta hi havia uns merlets de totxana que donaven la imatge de castell. Al centre de l’illa hi havia un monument a la Verge Maria. Aquest tenia forma d’altar i tenia una línia neogòtica. A cada costat del davant hi havia dues grans faroles d’estil barroc de ferro forjat, de les que hi penjaven dues llànties. També hi havia un banc, en aquest cas d’obra. El lloc, com és d’imaginar, estava destinat al repòs i a la pregària. L’illa es completava amb una llotgeta de guaita i una gran torre. En aquesta última, fins i tot hi havia hagut un orgue. Guarnien l’espai arbres, plantes i flors. Guardava tot el conjunt un lleó de pedra. Per acabar, direm que s’hi accedia tant pel punt d’embarcament que hi havia, com també per un pont. Tot plegat ho va beneir el bisbe Torras i Bages el 1913 (31/08/1913).

Tot i la poca profunditat del llac, fins i tot s’hi podia navegar. Els que s’hi atrevien ho feien amb la barca Maria. En aquesta petita embarcació de rems hi cabien cinc o sis persones. Entre remada i remada, calia anar en compte de no malmetre els peixos que hi vivien, especialment carpes. Així mateix, els encara més agosarats fins i tot es tiraven a l’aigua i nedaven per sota la barca. L’autor del llibre, fa notar expressament el cas de Pepet Pradesaba, que era un dels que hi nedava. I també dic Pepet i no Josep, per fer notar l’amistat que els unia amb tota la família i la complicitat que es tenien.