El cos: de fetus a cadàver (1/4)

El títol és tètric... ho sé... La mort sempre... no trobaria l’expressió. Recordo com si fos ahir que quan una professora meva va tenir una accident de trànsit i crec que es debatia entre la vida i la mort, vaig passar molt mala nit pensant en què seria de mi després de la mort. Literalment, allò em va treure la son. I no devia tenir més de deu anys, per no dir que en tenia set o vuit... Així mateix, mentiria si digués que he deixat de pensar-hi. Pensar en què hi deu haver després, cas que hi hagi alguna cosa; en el sentit de la nostra existència, etc. Però no vull pas parlar d’això, sinó de la branca, podríem dir mèdica de la mort: la medicina forense. Això sí que hi trobo paraules, i és que em fascina.

En aquest sentit, el primer terç del 2024 diverses circumstàncies han fet que hi pugui aprofundir una mica. La primera avinentesa va ser el programa de la CCMA, El forense, programa conduit per Manel Elies, en el qual el protagonista és el pediatre i metge forense, Narcís Bardalet. Lluny del que la gent podria creure, és un molt bon programa en el que es parla de la mort, i més especialment del que pot arribar explicar un mort, un cadàver. Vull dir que no ha de fer por veure’l: tracta la mort amb respecte, amb delicadesa, amb naturalitat, i sense haver-hi imatges sensibles que ens faci tirar enrere. Com deia, un cadàver és un llibre obert. Si em permeteu l’expressió, és com un joc de pistes, un escape room, de com trobar, ja no dic possibles culpables, sinó causes, moment i lloc d’on es produeix el decés d’una persona. D’alguna manera, és com tenir una bola de cristall que permet viatjar en el temps per esbrinar què, com i on ha passat alguna cosa. Programa molt recomanable que podeu veure íntegrament a la plataforma de la CCMA.

Si bé el programa em va acabar de despertar l’interès, llavors vaig llegir el llibre Todo lo que queda, de de la també forense Sue Black. I les entrades següents van sobre les notes i reflexions que vaig prendre sobre aquest interessant llibre. Per començar pel principi, cal dir que la mort, sorprenentment ens sorprèn. Jo m’incloc. Cada dos segons mor algú al món i tots sabem que en algun moment o altre ens hem de morir, però tot i així, ens sorprèn. O més que sorprendre, difícilment trobem el moment més adient per rebre-la, i mai (o quasi mai) totes aquestes certeses no fan que minvi el dolor quan algun ésser estimat ens deixa. A banda, l’estigma o la pregunta més tòpica que es fa sobre la mort és en referència a la por que si pugui tenir.

En aquest sentit, l’autora ho rebla. Diu que la por a la mort cal descompondre-la en tres nivells: morir, la mort, i estar mort. Ara que fa dies que ho vaig llegir... no recordo en quins termes ho deia però crec que el primer i l’últim eren aspectes mentals, per dir-ho d’alguna manera, mentre que la mort és la mort, valgui la redundància. Vull dir que morir sovint va lligat a la incertesa del moment, del com, del per què... La mort entenc que seria la causa. I l’estar mort, és el que a mi em preocupava (preocupa) des que era un marrec. Així mateix, segons l’autora, és l’aspecte menys problemàtic o més acceptat. A banda de les seves pròpies reflexions, l’autora també parafraseja a Isaac Asimov, que aprofito per transcriure’l perquè també em sembla encertat: «La vida és agradable, la mort és pacífica. La transició és el problemàtic».