L’altre temple romà de Vic (3/3)

Pel que fa a la casa o cases de Carles Forcada, més o menys al 1900 es va construir la primera a la part nord del terreny. La va projectar l’avi del Carles Forcada, anomenat també Carles Forcada. Com hem avançat en una entrada posterior, fou concebuda per instal·lar-hi el laboratori, els raigs X, i també les màquines estàtiques, sales d’espera i unes cambres al pis superior que haurien pogut ser destinades a habitatge. La façana era com la d’una casa romana, un temple, amb el seu corresponent atri cobert i fins a sis columnes acabades amb capitells corintis. Les columnes aguantaven un frontis triangular rematat amb un abillament floral. A l’atri s’hi accedia mitjançant unes escales de marbre blanc. Al bell mig del frontis hi havia una peça de pedra artificial imitant un llibre obert on hi havia gravada una inscripció en llatí extreta del llibre de Siràcida (Eclesiàstic) de l’Antic Testament: «Déu crearà els medicaments de la terra i l’home prudent no els menystindrà» (38-4). Val a dir que així ho diu el llibre, no obstant els citats versets diuen «El Senyor ha fet néixer de la terra les plantes medicinals, i l’home de seny no les menysprea». Així doncs, entenem que degueren ésser alguna adaptació, o la inscripció transcrita no és correcte. En qualsevol cas, es feia palès i notori que allí hi vivia un farmacèutic.

A la planta baixa hi havia el despatx del senyor Forcada; el laboratori d’anàlisi; la sala d’aplicacions de corrents estàtiques; els raig X, i la sala d’espera. A la primera planta hi havia habitacions destinades a habitatge, i una sala lateral força gran. A banda, hi havia una petita casa annexa pel servei de la casa.

Passat un temps, la casa es va ampliar amb un absis a la part del darrera, que englobava d’altura tota la planta baixa i la primera planta. Disposava de cinc grans finestrals amb cristalls modernistes representant motius vegetals. A la casa s’hi va instal·lar calefacció central mitjançant els primers models de radiadors de la marca Roca de Manlleu.

Aquesta primera casa va estar erigida durant setze o disset anys: entre el 1914-1918 va ser parcialment enderrocada per fer una gran ampliació per les bandes nord i sud. Es va projectar una casa més aviat per viure-hi (i no com a consultori), i finalment en va resultar un edifici distribuït en dues plantes de 534m² cadascuna, golfes i soterrani. La nova casa es va fer sense arquitecte oficial i sense gestions al Registre de la Propietat. Més endavant, això tindria conseqüències. Tenia cinquanta-tres obertures a l’exterior, entre finestres i portes. L’atri també es va ampliar. Es van substituir les columnes per sis de noves: quatre al davant, i dues a cada banda. El nou atri tenia 40m². La inscripció en llatí del frontis va desaparèixer.

La casa tenia una porta principal, a la qual s’hi accedia des de l’atri, i dues més als laterals. A l’esquerra hi havia la cuina i els serveis, mentre que a la dreta la sala de billars. A la planta baixa hi havia diverses dependències. Del rebedor en sortien tres portes, dues de fusta i una de vidre glaçat. Se sobreentén que de la porta de la dreta s’accedia a un petit saló, anomenat salonet. De la de l’esquerra, s’accedia al despatx. De la del bell mig, s’accedia a l’immens saló del mig. El salonet s’obria, quasi de manera extraordinària, els dia dels sants dels avis i dels pares per rebre les visites de compliment o quan s’esperava una visita notable; que vist amb perspectiva, no eren poques. Des d’aquest petit saló també es tenia accés al gran saló del mig. Pel que fa al despatx, era el lloc on s’hi rebien visites relacionades amb les ocupacions dels Forcada (Carles Forcada i Sors i fill). Més endavant, el fill de Carles Forcada i Sors va obrir el despatx als menuts, i l’espai es va convertir en sala de treball. Durant catorze anys, el despatx també va ser el centre neuràlgic de la Creu Roja, entitat de la qual en Carles Forcada i Sors en va ser president.

El saló del mig, amb 108m² (9 x 12 metres) exercia de peça central de la casa. Tenia una altura de vuit metres i s’alçava fins a les golfes. Totes les habitacions de la planta baixa hi tenien accés. D’entre les dependències de la planta baixa cal destacar-ne algunes que enumerarem començant per la banda dreta de l’entrada principal, és a dir, des del saló petit cap a l’est. En primer lloc, hi havia el cuarto de la Mare de Déu. En aquesta habitació hi havia una imatge de la Verge Maria i l’infant Jesús amb l’advocació de la Mercè. Per si fins ara no havia quedat clar, la família Forcada era força religiosa, amb un membre cordimarià inclòs. Durant anys fou sala d’estar, i també s’hi reberen visites d’amics o parents. Aleshores hi havia la cambra de bany, espai on la pentinadora arranjava els cabells de les dones de la casa una vegada a la setmana. També hi havia una cambra de color gris-blavós. Inicialment, fou el dormitori dels pares de l’autor (fill de Carles Forcada i Sors), tot i que posteriorment es convertí en l’habitació del mateix patriarca. Pel que fa a la banda esquerra del saló del mig, hi havia una habitació gran i allargada: sembla que anava de banda a banda de l’edifici, és a dir, des del despatx (o façana) fins a l’absis. L’espai es dividia en dos compartiments. En un primer hi havia un oratori, presidit per un altar més o menys d’estil barroc on es venerava la imatge de la Mare de Déu dels Dolors: fins i tot s’hi podia oficiar missa. Diria que cap al darrera hi havia la sala del billar, ja que l’autor indica que tenia forma d’absidiola i estava dividida en dues parts. En una de les parts d’uns 40m² hi havia un orgue. A l’altra part, d’uns 60m², també tenia forma d’absidiola i era oberta a l’exterior mitjançant cinc grans finestrals de vidres bisellats i finestrons corredors. Al bell mig de l’espai, hi havia el billar. En alguna banda que no queda del tot clara, hi havia el menjador, que el presidia una gran taula de cirerer en la qual s’hi podien asseure fins a dotze persones. Finalment, parlem de la cuina, que disposava d’una cuina econòmica amb el forn al costat.

Pel que fa al soterrani, era on hi havia la caldera. S’entén que no tenia les mesures de tot el perímetre. Era un lloc calent a l’hivern, mentre que prou fresc a l’estiu. Per unes escales es pujava a la segona planta. L’escala era ampla amb esglaons de marbre blanc, repartits en quatre trams i tres replans. Tenia baranes de fusta. A dalt hi havia dues galeries, i fins a cinc dormitoris per al servei de la casa. Finalment, hi havia les golfes, amb les seves corresponents claraboies. 

Tot aquest conjunt bucòlic, va patir els efectes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939). El mateix divuit de juliol del 1936, la família va decidir desmuntar la imatge de la Verge a fi de preservar-la i protegir-la dels insurgents. L’oratori va patir menys sort, ja que fou cremat pels mateixos propietaris. L’orgue, en canvi, fou destruït pels mateixos soldats. Amb poc temps, la casa, el llac i el jardí van ser confiscats per l’Ajuntament de Vic i la família fou foragitada. A la casa s’hi havia projectat una guardaria d’infants, però en realitat va acabar essent una caserna de soldats d’intendència, gens sensibles amb res del que hi havia. Afortunadament, acabada la Guerra, la família Forcada va poder recuperar la casa, tot i que en molt mal estat. No la van reconstruir totalment, però la imatge de la Verge Maria fou recol·locada novament. L’oratori, en canvi, mai més fou reconstruït.

El creixement econòmic de la postguerra i de la població, va obligar a urbanitzar tota la zona del carrer del Bisbe Morgades. Alhora, la circumstància feu que la casa i jardí quedés encerclat per ciment. En resum, la urbanització amenaçà la casa. Tot amb tot, es va arribar a l’any 1972. Aquest any es va decidir que tota la finca era zona verda y van voler-hi construir. També el 1972 es va fer el Pla General d’Ordenació Urbana de Vic. La comissió d’arquitectes va presentar un pla d’expropiació de tota la finca redactat pels arquitectes Bassols. El pla preveia fer un edifici de set plantes, façana a quatre vents, planta baixa, i pàrquing soterrani. Aquest edifici estava previst construir-lo en el mateix perímetre que hi havia l’altre temple romà de Vic (la casa Forcada). La possibilitat de catalogar la casa es va esvair perquè no tenia materials nobles ni era firma de cap arquitecte famós (recordem que l’havia projectat el mateix Forcada). A més, pel que apunta el llibre, sembla que la família tampoc els interessava catalogar la casa i preferien vendre-la. Com així va ser. El 1982, a causa de forçats pactes urbanístics, el jardí va passar a mans de l’Ajuntament i esdevingué públic. S’entén que és l’actual parc de Can Forcada. Així mateix, el vint-i-sis de febrer del mateix any, finalment es va enderrocar la casa, l’altre temple romà de Vic. En tan sols dotze hores, de vuit del matí a vuit de la tarda, tots els records van passar a millor vida. Vic es quedava amb l’únic i vertader temple romà.

Posats a escollir, naturalment millor quedar-se amb l’actual i verídic. Però haurien pogut arribar als nostres dies ambdós. Si bé es van preservar edificis veïns, l’exemple més clar n’és la Farinera, s’hauria pogut salvar aquest edifici, com a mínim monumental, popular i emblemàtic. Trobareu fotografies a diversos reculls de fotos de Vic, com ara al primer volum de Una finestra oberta al passat, i al primer i segon volum de Vic desaparegut. I, òbviament, al llibre que fem referència: L’altre temple romà de Vic.