Incursions al món del TEA-Asperger (3/20)

En primer lloc, però, cal saber de què parlem. Parlem en termes generals del TEA, del Trastorn d’Espectre Autista. Les paraules són importants i en aquest cas val la pena remarcar que és un espectre, i com a tal, engloba multitud de casos i, sobretot, magnituds, nivells o ordres. Generalment es té concebut que una persona amb autisme és aquella que no parla, que no mira, que no interacciona, i no necessàriament és o ha de ser així. Hi ha persones amb autisme no només capaces de parlar, interaccionar, sinó també capaces de fer llibres, conferències i multitud de coses més. Tanmateix, pel que ens ocupa i resumint molt, direm que tractarem majoritàriament en aquestes entrades les persones que tenen la síndrome d’Asperger, tot i que actualment cometríem un error o una imprecisió.

Ho faríem perquè avui dia, la síndrome d’Asperger no es considera un trastorn singular sinó que forma part de tots els trastorns del neurodesenvolupament englobats dintre del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM). La versió més actualitzada, la número cinc, data del 2013. Si mal no recordo, la síndrome d’Asperger hi era reconeguda de forma singular fins la versió anterior. Així doncs, ara mateix generalment es posa dins del mateix sac que el Trastorn d’Espectre Autista.

Per fer una mica d’etimologia, direm que la paraula autista procedeix del grec autos, que significa literalment amb si mateix: així doncs, tant l’autisme clàssic com la síndrome d’Asperger impliquen una profunda dificultat per apreciar el punt de vista de l’altra persona. Perquè ens entenguem i parlant amb plata, ambdós van a la seva bola. No obstant això, no s’ha de confondre una introversió, això és, tancar-se en si mateix, amb l’autisme, que és una restricció de relacions amb l’entorn. Aclarit aquesta tema, també és important mencionar que davant d’un autisme consolidat, pateix més el seu entorn que el propi infant (o adult). Dit d’altra manera, és més fàcil que un neurotípic pregunti per la comoditat d’una persona amb autisme, que no pas que aquesta persona es preocupi el més mínim.

La síndrome d’Asperger es devia al pediatre, investigador, psiquiatre i professor de medicina austríac Hans Asperger. És ell el més destacat o qui va liderar la investigació amb infants amb autisme però que tenien un coeficient intel·lectual com la mitjana o fins i tot superior. Podríem dir que la història li ha atorgat la condició de descobridor d’aquest tret diferencial, motiu pel qual la síndrome portava el seu nom. No obstant això, com molts austríacs (i alemanys) es creu que simpatitzava amb el nazisme. Aquest factor també fou determinant perquè la síndrome d’Asperger, associat implícitament al pediatre, desaparegués del DSM com a tal.

Hans Asperger va notar amb aquests infants que tot i presentar trets de l’autisme clàssic, no hi havia retard en l’adquisició de les habilitats lingüístiques; que tenien un discurs pedant; que gaudien d’un desenvolupament precoç dels vocabulari; uns interessos i motivacions un tant obsessius; que preferien la companyia de persones adultes, així com també tenien mala relació amb els infants de la seva pròpia edat; que manaven i eren controladors; que tenien anomalies en el comportament social que podien anar des de l’aïllament social fins a una forma invasiva de relacionar-se amb la resta; que tenien l’anhel de fer les mateixes coses de manera idèntica una i altra vegada; que gaudien de gran capacitat d’atenció i excel·lent memòria, especialment pels detalls, i, com dèiem, tenien un coeficient intel·lectual igual o superior al de la mitjana. Va trencar l’estigma sobre un tipus d’autisme. Les persones amb Asperger no pensen menys, sinó de manera diferent, força diferent. Moltes d’aquestes característiques és fàcil que les veieu reflectides en els informes que en van fer les meves mestres.