Ramona Llimargas Solé

La història de Ramona Llimargas és singular. Totes les de les dones que confeccionen Victòries ho són, però la de la mare Ramona Maria del Remei potser encara ho és més. Dintre del llibre m’hi referiré expressament i entendreu per què ho dic. Al meu entendre, la mare Ramona té virtuts i feu mèrits per merèixer tenir un lloc a la història no pas com l’hi té, sinó destacant altres aspectes. És, com tantes altres, una vida reblerta de dificultats des de la seva infància, atapeïda de lluites, fins una guerra civil pel mig, i d’esperit fundador. Ella posà la llavor d’un nou institut religiós. Tanmateix, seguint l’exemple de la seva vida, la seva fundació va néixer amb moltes dificultats, va sobreviure amb molta arduïtat, i actualment ja s’ha dissolt.

Ramona Llimargas Solé va veure la primera llum a les quatre de la tarda del vint-i-quatre de març de l’any 1892. La veié en una casa de dues plantes al carrer del Remei número trenta: a jutjar pels padrons del 1899 i 1895, nasquí a casa del seu oncle. El confort d’aquest habitatge era com el clàssic clima d’hivern de Vic: fred i humit. Li posaren Ramona, Maria del Remei i Teresa. El 1895 ja trobem la família Llimargas Solé en el número trenta-set del mateix carrer. Posteriorment, també visqueren als números vint-i-quatre (1900) i trenta (1905 i 1910). En qualsevol cas, la família era veïna dels pares franciscans, establerts aleshores al convent del Remei des de feia relativament poc, i que sempre es localitzà al número cinquanta.

El seu pare, Andreu Llimargas Caralt, era un pagès natural de Moià que es va establir a Vic als vint-i-quatre anys com a peó especialitzat. Durant els primers anys de vida de la Ramona, era horticultor dels convents del Saits, de la Maria Teresa Saits i Vilardebò, i de les monges sagramentàries. Pel que fa a la seva mare, Rosa Solé Subirachs, era natural de la capital osonenca i es dedicava als quefers de la casa. Ambdós progenitors eren analfabets i no van poder dispensar una bona educació a la seva filla. Ja des de ben petita, la Nona, motiu amb què era coneguda, es va veure obligada a seguir la trajectòria de la seva mare, això és, ajudar-la en les diferents tasques de la llar. No obstant això, la menuda Ramona va tenir l’encert d’aprendre a llegir i escriure. Va arribar a dominar força bé lectura. De fet, durant la seva infància i adolescència era assídua a la lectura de vides de sants que li oferien els religiosos de confiança. No es pot dir el mateix de l’escriptura, ja que mai va practicar-la, com tampoc la llengua espanyola.

Els seus biògrafs destaquen que la seva mare no li destil·lava tot l’afecte i sentiment que es mereixen les persones, i més encara les criatures. La renyava sovint i en alguna ocasió fins i tot li havia alçat la mà. Tot i que no se’n coneix cap motiu, una possible explicació, que en cap cas ho justifica, podria ser que Déu es va emportar al cel fins el seu darrer germà i va deixar sola la seva mare. Fos com fos, a la Rosa se li atribueixen les paraules de «me has dejado una y peluda», dirigint-se a Déu i fent referència a la seva única filla. El tret característic de peluda al·ludiria al pèl facial que li creixia a la Ramona. Pel que fa al seu pare, la feina el mantenia bona part del jornal fora de casa i es desprèn que preferia no enfrontar-se a la mare. Ell, simplement, callava. Tanmateix, sentia un gran afecte per a la seva filla. Així doncs, la petita Ramona va haver de patir tant la pobresa física, com també la intel·lectual i l’emocional.

La família Llimargas Solé es va mudar de nou entre els anys 1910 i 1920. La mare de la Ramona aleshores va canviar els quefers de la casa per fer de dona d’encàrrecs del convent de les felipones, conegudes popularment per les monges del Saits, del pare Bach [i Teresa Saits], o monges dels Exercicis. Aquest nou canvi va portar la Ramona i els seus pares al centre històric de Vic. La casa de la persona que tenia cura de les comeses de les Religioses de Sant Felip Neri i la Puríssima Concepció era al carrer del Call Nou número vuit. Si bé avui dia la casa ja no existeix, tampoc hem sigut capaços de localitzar-la. Algunes fonts la situen just a la cantonada amb el carrer de Sant Just. La casa era lleugerament més gran que la que tenien al Remei: a banda de la planta baixa i el primer pis, també disposava d’unes golfes i un petit hort. La Ramona es va estar en aquesta casa fins el final de la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

La Ramona va passar la seva adolescència i joventut entre treballs domèstics, encàrrecs que li manava la seva mare, i lectures piadoses com hem anotat més amunt, o també del llibre del jesuïta J. Arnoldo titulat De La Imitación Del Sagrado Corazón de Jesús. Aquest darrer llibre el va tenir com a propi manual de formació espiritual. Submisa i obedient en la mesura que li era possible als seus pares, pel que fa al vessant religiós va trobar el suport necessari en els seus confessors. Cal destacar el pare Francesc Sedó, resident a Vic entre el 1900 i el 1905; el pare Joaquim Pujol, claretià, i el professor del seminari vigatà Alfons Torrent Estrada, que també exercia com a sacerdot de les religioses sagramentàries. Aquest darrer sacerdot fou qui li va voler posar a prova els seus graus d’obediència i humilitat mitjançant una petició un tant curiosa: li va demanar que anés pel carrer amb el davantal. L’acció va fer que fins i tot les monges del Saits la prenguessin per estúpida i no en tinguessin una bona opinió. Un altre que també la va posar a prova diverses vegades fou el seu confessor i director espiritual, Jaume Gassó, capellà de les beates dominiques entre el 1915 i 1927. Fruit dels seus estats d’èxtasi que explicarem en el llibre, li havia dit que després de combregar i acabada la missa, se n’anés a casa seva a fer l’acció de gràcies sola. El sacerdot ho feu amb ànim de protegir-la de les mirades y comentaris de la resta de feligresos que fins murmuraven la possibilitat que la Ramona dormís amb els ulls oberts. Tot i la presumible discriminació que patia per part seva, el fet és que la jove se l’estimava molt precisament per aquesta circumstància, per haver sigut un dels que més a prova l’havien posat i que més l’havien fet patir.

Aviat, la Ramona es feu càrrec de la seva mare, que patia un càncer de coll. La malanança va acabar amb la seva vida el divuit de febrer del 1924. La bondadosa filla, tot i l’hostilitat i els maltractaments rebuts des de petita per part de la seva progenitora, va mostrar un gran afecte per la seva mare. Aquest tracte exhortà la mare a demanar-li perdó. En aquest sentit, doncs, pogueren reconciliar-se i acomiadar-se en pau.

En morir-se la Rosa, la Ramona va esdevenir la nova persona d’encàrrecs de les monges del Saits. Es veu que se la coneixia com la caminadora del Saits ja que portava la roba que les monges planxaven en una gran safata. Paral·lelament i també després de la mort de la seva mare, la Ramona igualment va atendre el seu pare, que la va sobreviure una dotzena d’anys. Andreu Llimargas va morir fruit d’una hemiplegia el vint-i-set de setembre del 1936. Orfe i sense ocupacions, és quan na Ramona comença a projectar la fundació del que havia de ser un nou institut religiós, les Germanes de Jesús Pacient. És a partir d’aquest moment que trobareu més detalls sobre l’enigmàtica vida de la Ramona Llimargas en el capítol que clou Victòries.