Maria Teresa Saits i Vilardebò

Formen part de la compilació Victòries diverses dones que en el seu dia foren fundadores realitzadores. No es pot dir que Maria Teresa Saits avantatgés en virtuts a la resta, però sí que les va sobrepassar, i amb escreix, en prematura. De fet, ho fou tant, que possiblement això és el que la fa més especial: la capacitat de liderar la nova fundació d’una congregació amb poc més de vint anys. A més, tal i com l’autor de la seva biografia indica, la vida d’una persona bondadosa, encara que no hagi estat canonitzada o vista reconeguda la seva vida de virtuts, en cap cas significa que no sigui igualment un tresor inestimable. És el cas. Com tantes altres, visqué poc, però el suficient per posar l’esqueix d’un nou jardí que amb el temps veuria aflorar multitud de belles roses en aquest camí ple d’espines.

L’origen de la família Saits cal anar-lo a cercar a Gurb de la Plana, municipi limítrof de Vic i situat just al nord. Més concretament, dintre la parròquia de Sant Andreu de Gurb, a mig camí de Sant Bartomeu del Grau. La família hi estava establerta des de feia centúries. L’arbre genealògic facilitat per l’autor de la biografia troba individus de la nissaga vora el 1200, amb Ramon Saits com a primer de l’estirp i possessor del mas Saits de Gurb. Si anem a buscar els graus de consanguinitat més propers a la Teresa, hem de començar pel matrimoni entre Josep Saits-Vilatortella i Sobrerriba, avi patern de la nostra protagonista, i Teresa Verdaguer Ubach. S’uniren en feliç himeneu l’any 1763 i donaren vida a deu plançons. L’hereu, el Pau Saits Verdaguer, veié la primera llum l’any següent del connubi, i es casà anys més tard amb l’Antònia Pujolar Vilarrubia, de Sentfores. Morí a Vic l’any 1813.

Amb el decés de l’hereu i mitjançant una concòrdia amb la vídua, qui prengué l’administració i possessió dels béns del Saits fou el segon fill del Josep i la Teresa, el Joan. Aquest segon plançó nasqué a Gurb el dia cinc de gener de 1767, i és el pare de la Teresa Saits. Com el seu germà gran, anys més tard es va casar. En aquest cas ho feu el divuit de gener de l’any 1826 amb una dona de Tagamanent, la Margarida Vilardebò i Mirambell, la mare de la nostra biografiada. Joan Saits morí a Vic pocs anys després d’unir-se en sagrat matrimoni, el tretze de març de l’any 1830. Traspassà a la llar que tenien al carrer del Call Nou, casa que tenia entrada tant per aquest carrer com per la rambla de Davallades, i on havien vingut a viure poc després de la mort del seu germà.

El Joan Saits i la Margarida Vilardebò portaren al món una única nena, la nostra protagonista. Quan diem única nena també volem dir que no tingueren més descendència: la Teresa Saits fou filla única. Veié la primera llum el dia quatre de novembre de 1827 a la casa que tenien al carrer del Call Nou. Aquell mateix dia fou posada sota l’empara divina a la catedral i li posaren Teresa, Catarina i Maria. Foren padrins el seu oncle i la seva àvia materna. Pocs anys més tard, l’onze d’agost del 1830, rebé la confirmació a la mateixa catedral de les mans del bisbe de la diòcesi, Pablo de Jesús Corcuera (1825-1835).

De ben petita ja va tenir una bondat molt cristiana i estima a Déu. De fet, pel que conten, ni tan sols en devia ser conscient ja que en prou feines articulava paraula. L’efemèride que demostraria aquesta bella sensibilitat la recordaven la seva mare i altres minyones de la casa. Tingué com escenari la llar del carrer del Call Nou. En una ocasió, la Teresa sentí unes dones a barallar-se entre elles i a proferir alguns improperis. La impressió fou de tal magnitud, que va fugir tota espantada a amagar-se i a exterioritzar la seva pena tot plorant. La reacció que tingué no fou fruit de la virulència lingüística, sinó, conten, per la sensació que allò havia d’haver ofès a Déu de gran manera.

Aquesta maduresa innata i tan poc freqüent també la continuà destil·lant durant la seva infància. Lluny de les joguines o passatemps propis dels més menuts, la Teresa tenia altres aficions. Conjuntament amb tres amigues seves, passaven l’estona d’esbarjo vestint nines de monges i entrant-les a convents. Tot i que totes s’ho passaven bé, la que liderava aquella diversió i no se’n cansava mai era la Teresa. Val a dir que aquesta mena de jocs també els hem vist en altres figures extraordinàries. A tall d’exemple, recordem a sant Miquel dels Sants. El serafí d’Osona va sentir la crida de Déu a la tendra edat de sis anys. Ja a aquelles anyades s’havia muntat un altar al terrat per resar-hi les seves devocions i sovint també hi convidava amics seus per poder-los sermonejar. Pel cas que ens ocupa, a Teresa també se li despertava una certa inquietud. Tanmateix, només el totpoderós sabia aleshores que aquella era una espècie d’actitud profètica.

Més a prop dels dos anys que no pas dels tres, la Teresa va quedar orfe de pare. Amb la mort del pare, Joan Saits, la petita Teresa quedava com a darrer brot d’aquell gran arbre genealògic de la nissaga Saits. Fou la seva mare que li feu d’ambdós progenitors. La Margarida procurà educar-la cristianament i amb molta temença que pogués ésser pervertida o anés per mal viarany. Així doncs, es convertí en la seva ombra.

La mare de la Teresa, amb la inestimable ajuda del seu germà sacerdot, Sebastià Vilardebò, va procurar donar-li formació humana i també espiritual. Pel que fa a la primera, la Teresa Saits va estudiar al col·legi que aleshores tenien les dominiques. Això és, el beateri de Santa Caterina. La vigatana hi assistia puntualment per fer-hi costura i altres disciplines. Acabat el seu jorn a l’escola, se’n tornava de seguida a casa. Dintre el recolliment familiar altre torn, es dedicava a satisfer els quefers domèstics, les corresponents devocions i a vegades algun passeig amb la seva mare, Margarida. Acabades les obligacions, es preparava les lliçons i les labors de l’endemà. Pel que fa a la branca espiritual, la seva mare també volgué dispensar-li des d’un bon inici un director espiritual per fornir la seva ja de per si bona ànima. La Margarida li va proveir un home de Déu amb qui pogués parlar-hi amb absoluta confiança i amb qui pogués manifestar les interioritats del seu cor. Reeixí en l’empresa. Ignorem qui o quins foren els seus primers directors espirituals, però sabem què va passar a partir del 1844, quan la va començar a dirigir el pare Pere Bach. D’acord amb el bisbe Torras i Bages (1899-1916), el pare Bach «ha sigut l’home de més potencia esperitual [sic] que ha tingut el Bisbat de Vich».

Aviat, els sermons del pare Bach tingueren el seu efecte. La Teresa anhelava tant el retir i la soledat, que aprofitava quasi totes les hores que podia per estar íntimament amb Jesucrist. S’ocupava intensament de les coses de Déu i del pervenir de la seva ànima. Fins i tot, de tant en tant i amb l’orella ben afinada, se la podia escoltar a cantar a mitja veu algun càntic pietós. L’avorria la vida mundana. És més, segons els testimonis, se li feia insuportable. Es passava llargues estones a la vora d’algun sagrari, a la presència de Jesús sagramentat, com si d’un àngel es tractés. En l’entretant, també era assídua a les lectures religioses. Hi tenia una gran devoció. Els seus llibres preferits, després d’alguns devocionaris, eren algun volum de la Bíblia i les vides de sants. Molt especialment la dels sants màrtirs, que havien donat la seva vida a Déu, i sobretot la de santa Teresa, que sempre el tenia damunt la taula.

En el tercer capítol de Victòries trobareu la relació d’aquesta jove vigatana amb Déu. Ell fou el seu únic amor i espòs. Mai va tenir el més mínim interès en entaular una conversa on es pogués arribar a especular sobre el seu matrimoni.