Els vells ponts de Vic

Pel desembre del 2020 vaig escriure quatre línies sobre els antics ponts de la ciutat de Vic. Ara m’adono que el títol no era del tot correcte perquè a Vic no només hi ha i hi havia més ponts, sinó també que són tant o més vells que els que allí em referia. Així doncs, avui recupero un petit document de l’any 1957. Més concretament, un treball que es va publicar per l’avinentesa de la Festa del Llibre, és a dir, per Sant Jordi. És un llibret petit però ben curiós, un més dels que brindava l’antiga llibreria Sala, a la plaça Major, just al costat de la casa on havia vist la primera llum Josep Pratdesaba i Portabella.

El treball és petit però, si m’ho permeteu, és una monada. Comença asserint que els rius són artèries de vida natural. Així mateix, artèries de vida múltiple —segueix— són els camins i les carreteres. I per creuar aquests últims amb els primers ha sigut necessari, històricament, una solució constructiva que permeti ambdues circulacions (d’aigua i éssers): efectivament, els ponts. I segueix de manera contundent: «El libro: arteria, glóbulo de Cultura. El libro: puente vital que de la ignorancia conduce a la sabiduria». Touché. Tot seguit uns faig cinc cèntims dels ponts que enumera i en descriu quatre ratlles (compartiré breu informació que diu tal qual, sense actualitzar-la). Seguiré el mateix ordre que el llibret.

Pont del carrer de Sant Francesc. Fa referència al Pont de Queralt, el pont romànic de davant de les Adoberies. Diu que és el més antic, ja que formava part de la via que conduïa inicialment a Barcelona (Barcino). L’estructura actual es remunta al segle XII. Anota que des del segle XIV se li va designar el nom de Pont de Queralt. Així mateix, el 1939 una de les seves arcades (la de tocar a la rambla) fou volada pels republicans.

Pont de can Caseta. Tristament, avui dia inexistent. L’ubicaríem just a sota de l’actual pont que va del carrer de Montserrat fins a la rotonda per anar a Calldetenes o Santa Eugènia de Berga. Afirma que es tenen notícies de la seva existència des del segle XIII. Tanmateix, semblaria que la construcció és (era) del 1433, quan el Consell de la Ciutat ho va decidir a fer de reemplaçar el pont anterior (romànic). Aquest pont fou enderrocat el 1916. No sé què els va agafar als dirigents vigatans a principis del segle XX...

Pont del Remei. Conta que té el seu origen en la decisió de Jaume I el Conqueridor del vint-i-nou de juliol de 1274, quan va desviar el camí de Barcelona (que passava pel pont de Sant Francesc) per l’actual carrer del Remei i cap al de Sant Pere. El pont com a tal, és del 1327. Durant molt temps fou conegut com el Pont Nou i tenia al seu extreu un oratori o capelleta en la que es venerava una imatge de la Verge del Remei. Al segle XVIII, la capelleta o oratori fou enderrocat per ubicar-la a la nova església (que no és l’actual). Així mateix, el pont fou mutilat en l’extrem del barri del Remei el 1912. D’aquest nou atemptat en degué ser testimoni directe la gran Antònia Bardolet, que en la Crida del 1912 escrivia: «Tenim obres de progrés / lo que no té ningú més: / escala perque’ls animals / pújin al Pont del Remey; / no os penseu: prestas servey: ¿eh qué som originals?»: una dona amb humor.

Pont d’en Bruguer. Del pont situat als afores de Vic en diu que és majestuós i impressionant. Encara avui ho és. Assevera que sembla que fou començat vora el 1434, en la renovació del camí que conduïa a la ciutat de Girona dins el terme de la finca d’en Bruguer. I, ja se sap que si alguna cosa no tenim, és originalitat pels noms. Per cert, que el meu rebesavi era del Bruguer Vell... algun dia potser hi hauria de alguna incursió en aquesta història.

Pont de Sant Jaume. Sortint de la ciutat pel pont del carrer de Sant Francesc en direcció Barcelona, encara dintre el terme de Vic, hi havia un petit torrent denominat de Sant Jaume fruit de la capella que s’hi va erigir a una banda a principis del segle XII, just annexa a l’hospital dedicat a la cura dels leprosos. Avui dia, pràcticament no hi ha torrent. No hi ha pont. No hi ha hospital. Tan sols queda una petita reminiscència de la capella, just al costat d’una empresa de fustes i llenyes.

Pont Pedrís. Hi hem fet referència més amunt, tot i que amb un altre nom. Tanmateix, en el mateix punt on hi ha el Pont del Remei, antigament, des del 1298, se l’anomenava Pont Pedrís. El llibret especula que es deia així, segurament a causa de les pedres disposades en forma vertical i a una certa distància unes de les altres tot vorejant les seves vores sobre la lleugera volta d’una sola arcuació. Per fer-se’n una idea, el pont devia ser molt més petit que el romànic, amb una solta volta, i a banda i banda del pont hi havia pedres disposades de forma vertical.

Pont de la carretera de Barcelona. Assevera que el 1847 s’albirava la seva finalització. De la mateixa època, es van comprar els solars limítrofs que en la mort de Jaume Balmes i Urpià ocorreguda el 1848 foren dedicats al gran filòsof donant lloc a l’actual Parc Balmes.

El darrer pont al que fa referència el llibret és un pont avui dia inexistent però que molts recordareu. I és que fins fa relativament pot, just al costat del Pont del Remei n’hi havia un altre a mode de passarel·la. L’autor del llibret afirma que des de més o menys sota d’aquesta passarel·la es pot veure una bonica postal: en primer terme aquesta mateixa, en segon el Pont del Remei, i al fons de tot el del ferrocarril.

A la contraportada del llibret continua amb una bonica falca publicitària que diu:

[...] le recuerda que este librito es un PUENTE espiritual —como los de Vich— que establece contacto de cultura entre V. y esta su casa, para servirle siempre los mejores libros que V. apetezca. Visite V. la LIBRERIA SALA hoy, FIESTA DEL LIBRO, y se beneficiará del 10 por 100 de descuento sobre el importe de sus adquisiciones.

Acabem aquesta llarga entrada parlant del Pont de La Calle, que particularment no sé a quin pont fa referència. La Calle és tot el sector del carrer de Sant Francesc, però aquest pont, més enllà del de Queralt, no sabria dir quin era o on devia ser. Ho dic perquè en el programa dels Gegants del 1932 li dediquen unes corrandes que fan així:

Lema: L’Ajuntament ha comprat un pont que ens ha decebut: en comptes d’un pont penjat ha comprat un pont panxut.

I: Si un jorn has d’anar a Vich, / i et calgués viure a la «La Calle», / passa sempre pel pont vell, / que lo que és el nou... fa panxa!

II: Mira —si mai vens a Vich— / aquell pont que és una ganga; / Fou comprat flac i esquifit, / i als dos mesos... ja fa panxa!

III: Si mai vens a Fira a Vich / no estranyis si el pont fa panxa; / puix s’ha menjat, en poc temps, / molt mils durus de la Caixa!

IV: Si vens a Festes a Vich, / mira bé el pont de «La Calle»... / peró no demanis quant val, / perqué aixó... no ho sap ni el Batlle!

V: Si visites mai a Vich / demana el pont de «La Calle»; / peró no demanis que el feu, / que aixó és voler saber massa!

VI: Si deus venir mai a Vich, / recorda’t que hi nasqué en Balmes, / i si aquest fou un saviàs, / l’autor del pont... és un ase!

VII: No demanis mai, a Vich, / d’aquell pont qui és el culpable, / perqué la culpa de tot, / —com sempre—... ¡la té el Manxaire!!

Les corrandes l’acompanyen la següent vinyeta:

Confio que hàgiu passat una bona festa major!