Erudit metge, bon patrici i cronista de la ciutat

«Joaquim Salarich i Verdaguer / Cronista de la ciutat / 1816 - 1884». Aquesta és la lacònica inscripció que roman en una llosa a de la plaça del Carbó, segons com, amagada darrere d’unes cadires al costat de les escales. La làpida no fa justícia a qui és dedicada. Aquí, anys ha, hi havia hagut la casa de Picó o de Morgadès, que és on nasquí aquest vigatà il·lustre. Abans de l’actual llosa, n’hi havia hagut una altra de —al meu parer— més encertada: «Joaquim Salarich i Verdaguer / Erudit metge, bon patrici / cronista de la ciutat».

El doctor Salarich és el pal de paller d’una nissaga important de metges estretament vinculada a l’Hospital de la Santa Creu: el seu fill Josep Salarich i Giménez; el fill d’aquest, Joaquim Salarich i Torrents, i el germà d’aquest últim, Miquel dels Sants. Així mateix, és el germà de la primera dona proposada com a vigatana il·lustre, na Felipa Salarich i Arqués, filla de la Caritat de Sant Vicenç de Paul. Finalment, fou cosí tant de mossèn Cinto Verdaguer, com de l’altre vigatà il·lustre Narcís Verdaguer i Callís, destacat polític catalanista. 

Fent referència a la làpida original, el polimàtic doctor Salarich pretenia fer carrera eclesiàstica però les avinenteses van fer que es dediqués a la medicina. Inicià la seva carrera com a practicant a l’Hospital Militar de Barcelona. Hi va estar quatre anys destacant-se pel seu bon comportament, fermesa, atenció als malalts i obediència. Tanmateix, havia de volar sol i va establir la seva consulta a Sant Boi de Lluçanès, on esdevingué el primer metge del municipi. Quan tingué ocasió, retornarà a la pàtria que l’havia vist néixer. Aquí el nostre conciutadà va excel·lir en dues grans facetes. D’una banda, la de metge, «erudit metge». El doctor exercia, curava, però també estudiava, investigava i divulgava els seus treballs i coneixements. Per l’altra banda, la d’home culte en molts aspectes i publicista, divulgador de coneixement i opinió de molt diversa índole. En aquest cas, exercint d’historiador, o cronista, acostant Vic a tots els seus compatricis i compartint el seu amor per la ciutat. També contribuint a la creació i redacció de periòdics que van fer ressorgir la cultura d’una banda i el vigatanisme per l’altra.

Com a cronista de la ciutat, mereix ésser mencionada l’autoria de la Crida de les festes de Sant Miquel dels Sants de l’any 1852. L’any següent veia la llum El Censo de Vich, que es publicaria uns anys més tard. Aleshores arribaria Cólera morbo epidémico observado en la ciudad de Vich en el año 1854. Paral·lelament, cal destacar i molt, el seu Vich, su historia, sus monumentos, sus hijos y sus glorias. Segurament, i sense desmerèixer altres llibres, és el primer pròpiament de la història de Vic i vigatanisme. El predecessor i model de tots els que han anat venint després. Posteriorment, per fer arribar la història als més menuts va publicar un Compendio de la Historia de Vich i Epítome de la Historia de Vich, tot abreujant la seva obra magna pels alumnes avantatjats i pels menors respectivament. Amb motiu de la vinguda del ferrocarril l’any 1875, va publicar Ferro-carril del Norte - Guia Cicerone de Barcelona á Vich. Acabarem, tot i que la seva obra és molt més extensa, amb dos treballs més. Conjuntament amb el manlleuenc Francesc d’Assís Aguilar, van publicar l’afligidora i tràgica obra Desgracias de Vich, ó breve historia de las que causó la avenida del Meder en la madrugada del dia 8 de octubre de 1863. el darrer arribà dos anys abans de traspassar, essent conciutadà de Caldes d’Estrac: Efemèrides vigatanas, amb pròleg del seu cosí Jacint Verdaguer i Santaló.

Tot amb tot feu que l’any 1878 l’Ajuntament de Vic el nomenés cronista de Vic, títol fins aleshores inexistent. Ell fou un dels artífexs del ressorgiment cultural d’una ciutat, podríem dir entristida. A ell també devem bona part de l’esperit vigatà, a l’amor per la història local. Si visualitzeu la succinta làpida, recordeu que aquí hi va néixer una bona persona, erudita, generosa, divulgadora, referent, i «bon patrici».