Les vigatanes

Cada any se celebren efemèrides. Enguany no és cap excepció. A mode d’exemple, i fixant-nos només amb les dècades senceres, tenim el 490è aniversari del naixement del gran Antoni Montserrat; el 210è del del doctor Salarich, primer cronista de la ciutat; el 180è d’Eusebi Molera, així com també del gran canonge Collell, pare del catalanisme polític. Si ens fixem en les defuncions, podríem posar el focus a Maria Teresa Saits, fundadora de les monges del Saits, que va morir fa 170 anys; la gran Antònia Bardolet de qui es commemora el 70è aniversari i confiem veure-la aviat a abillar la Galeria de Vigatans Il·lustres, i de John Bux, que va traspassar fa 50 anys.

Tanmateix, l’efemèride d’enguany, més encara en plena Festa Major, és sobre el món sardanístic. Hi ha força batibull de dades però intentaré no equivocar-me. El vint-i-nou de juliol del 1900 es pot dir que és el dia oficial de la instauració de la sardana llarga o la implementació de la nova sardana a Vic. Enguany farà 126 anys. D’altra banda, el set de juliol de 1905, és a dir, avui fa 121 anys, es va celebrar el primer concurs de sardanes. Solà i Sala parla de concurs de sardanistes, i no pas de concurs de sardanes: té tota la lògica del món, tenint en compte que qui competeixen són els sardanistes, i no pas les sardanes com a composicions musicals. Dit tot això, enguany es commemora i se celebra el 100è concurs de colles, és a dir, l’edició número 100 que, com és de notar, no és el centenari: al llarg de la història hi ha hagut anys que no se n’ha celebrat. En resum, sembla que el concurs de colles de Vic és el més antic de Catalunya. I amb què es ballen les sardanes? Avui parlem, de les vigatanes.

És fàcil que llegint tan sols el títol algú hagi pensat que avui parlaria de persones de gènere femení nascudes a Vic o que hi viuen. Quelcom semblant a Victòries. No. Parlem d’espardenyes. Però no qualsevols espardenyes, sinó de les amb denominació d’origen de la Ciutat dels Sants.

Trobareu per Internet certa informació al respecte: generalment a llocs web en llengua francesa. Inicialment faré ús d’un d’aquests llocs web per explicar-vos-en la història. Diu el lloc web que les vigatanes són unes espardenyes típiques de Catalunya amb vetes moltes llargues, muntades a mà, fetes de lona de cotó i amb sola de cànem. Els catalans ja les portàvem des de temps immemorials, i són totalment identitàries. Es poden veure sobretot en els sardanistes, els trabucaires, o en els balls de bastons. Etimològicament, el terme ver d’espadrille (espardenya), que al seu torn prové d’espardille, un terme manllevat de l’occità espardi(l)hos («sandàlies d’espart»), derivat al seu torn de l’antic provençal espart («esparteria») i del grec σπαρτος (espart).

Al nord de Catalunya (Pirineus Orientals), que és on s’anomena explícitament vigatana, servia per a tots els moments de la vida: tant per treballar la terra com per anar a ballar. Alerta: existeixen referències escrites en català des de l’any 1322 on ja es descriuen les espardenyes tal i com són avui dia. Va ser al segle XIX, a Sant Llorenç de Cerdans (a poc més de dues hores amb cotxe de Vic), quan diuen que va néixer la història de l’espardenya, la història d’un ofici ancestral que es va convertir en una florent indústria. Sembla que avui dia encara fan espardenyes catalanes, les anomenades vigatanes. És en aquest municipi en territori francès on podeu visitar (encara suposo) el Museu d’Arts i Tradicions Populars i descobrir la fabricació d’espardenyes i de les vigatanes. També allà s’hi troba (encara suposo) l’únic taller artesanal que ha ampliat la producció respectant un treballa tradicional.

En l’entretant, però, entre el 1322 i el segle XIX, què hi ha? Ho explica Solà i Sala. Conta el cronista que l’origen caldria cercar-lo a Sebastòpol. Diu que a Vic, a finals del XIX se solia dir una frase feta tal com «que Déu ens doni bona pluja, bon sol i bona guerra a Sebastòpol». Sebastòpol era un port estratègic del Mar Negre, a Crimea, que l’any 1854 fou escenari d’un tràgic setge. Aleshores, Vic tot just es refeia de la Guerra Carlina dels Matiners (1846 - 1849). Tanmateix, algú havia descobert que les espardenyes trenades pels 210 espardenyers i corders vigatans de l’època resistien raonablement les malvestats bèl·liques i climatològiques de Crimea. Fou així com augmentà de manera extraordinària la producció de les vigatanes, les espardenyes fetes a Vic. La diferència rau que la vigatana és peculiar al Pirineu català. La part superior del peu està tradicionalment fetes de cintes lligades al voltant del turmell que pugen per la cama. La vigatana era originalment negre. No és motiu d’orgull... però ens enriquirem fruit d’una guerra. Tot amb tot, uns quants milers de francesos van entrar a Sebastòpol calçats amb cànem trenat a Vic.

És així com sembla que amb els anys, el nom de les vigatanes passà a ser un apel·latiu de les espardenyes. I suposo que és per això que es coneixen i es produeixen tan artesanals, precisament, al nord de Catalunya.

Molt bona Festa Major!