Processó dels Armats de Vic

Un dels esdeveniments més notables i impressionants que es fan a Vic és la Processó dels Armats. En aquest cas no distingeixo entre tipus d’activitat perquè independentment de la mateixa, em sembla que és de molt bon veure. Enguany se celebra aquest proper diumenge deu a les 21.00 hores i passa per bona part del centre històric. Aprofitant aquesta avinentesa, he recuperat un opuscle del doctor Junyent que en parla: Confraria de la venerable Congregació dels Dolors de Maria Santíssima de la ciutat de Vich. El treball és de l’any 1950.

Conta Junyent que set cavallers de la ciutat de Florència es van reunir cap al 1233 per a dedicar-se a especials exercicis de pietat i veneració a la Verge. Estigueren temps adorant la passió i mort de Jesucrist i els dolors de la seva santíssima mare. Tot aquest fervor els portà a fundar l’orde dels Servites. Posteriorment, Lleó XIII atorgà el decret de canonització i Inocenci IV aprovà l’orde dels Servents de Maria. De seguida, i mitjançant la congregació de terciaris el seu esperit s’estengué amb la divulgació de l’escapulari de la verge dels Dolors i amb la concessió de privilegis i indulgències.

La devoció popular als dolors de la Maria Santíssima va arribar fervorosament a Vic a meitat del segle XV. Aquesta devoció motivà la construcció d’una església dedicada a aquesta advocació sota el títol de Nostra Senyora de la Pietat. Com hom podrà assimilar ràpidament, era al bell costat de l’antiga capella de Sant Sadurní, i que avui dia rep el mateix nom. Tot amb tot, la nova construcció de l’església actual de la Pietat del segle XVII, així com també el nou patronatge dels Sant Màrtirs Llucià i Marcià, va interrompre el culte a la Verge. Si bé l’antiga Pietat tenia l’altar presidit per la pròpia imatge de la Verge tota adolorida asseguda al peu de la creu amb el cos exànime de Jesús sobre la seva falda, la nova es convertí en santuari dels nous patrons. 

Tanmateix, el vint-i-u d’abril del 1689, Francesc Garrigó donava una nova empenta a la veneració de la imatge amb la fundació de la Congregació dels Dolors. Els seus seguidors (terciaris) es reunien primerament a l’oratori particular del canonge Ramis a l’Hospital d’en Terrades (actual Hospital de la Santa Creu) mentre es construïa un oratori als baixos de la casa de Convalescència amb entrada pel carrer de Sant Pere. Amb els anys augmentà el nombre de terciaris fervorosos i l’oratori es feu petit. Així doncs, necessitaren un nou emplaçament. Aquest nou lloc el trobaren en uns solars de l’antic carrer de Queralt (s’entén que actual carrer dels Dolors tenint en compte que el pont que hi ha al capdavall és el pont que duu el mateix nom). La primera pedra de la nova església es va posar el divuit de setembre de 1724. En quatre anys, l’obra de Josep Morató pogué ser inaugurada: el dotze de setembre de 1728.

La Congregació de terciaris dels Dolors va anar creixent fins el punt que li permeté instituir una manifestació anyal de penitència pública. El 1750 sortí per primera vegada la processó amb vestes precedida per la companyia del Manaia que la congregació establí en la diada del Diumenge de Rams. I fins avui. Amb dos lleugers matisos. El primer, hi hagué una mena de canvi canònic perquè els terciaris d’altres ordres no podien beneficiar-se dels privilegis i indulgències de la congregació. Així doncs, el 1902 es va establir a Vic la Confraria dels Dolors de Maria Santíssima. A la pràctica, fou tan sols un canvi de nomenclatura ja que heretaren tots els costums de la congregació original. El segon, la confraria tingué un parèntesis derivat de causes de la Guerra Civil espanyola (1936-1939).

Per anar acabant i tancar el cercle, posarem el focus amb el nombre set. Set eren els cavallers que fundaren l’orde dels Servites, i els que assistim a la processó, veurem que la Verge porta una corona amb set espases clavades a un cor, son cor. Aquesta simbologia fa referència a la corona de set turments de Maria Santíssima, l'oració per excel·lència d’aquesta devoció. El set dolors són sofriments que va patir al llarg del camí que la Verge Maria va recórrer. Esperant no haver-ho interpretant malament, aquests set martiris són: el que s’assabentà del que hauria de patir el seu fill mitjançant la profecia de Simeó («pel dolor que patireu en la profecia de Simeó quan us digué que la Passió de vostre Fill seria una espasa de dolor que traspassaria el vostre cor»); el desterrament d’Egipte; la pèrdua del seu fill a Jerusalem per tres dies; al retrobar el seu fill Jesús amb la pesada creu sobre les espatlles, caminant al calvari amb escarnis, injúries i caigudes; al veure agonitzar i morir Jesucrist a la creu, entre dos lladres; al rebre el cadàver dessagnat ple de ferides i llagues, i el dolor de la soledat, un cop Jesucrist fou sepultat. Ja se sap que tot té un motiu i convé conèixer-los.

Ara sí, a tall anecdòtic, permeteu-me assabentar-vos dels que em semblen els requisits més fàcils de complir per rebre una indulgència, en aquesta cas, plenària. Diu així: «als qui havent confessat i combregat, assisteixin devotament a la solemne processó que la Congregació celebra tots els any el dia del diumenge del Ram». Aquesta fou concedida per Pau V el 1611 i confirmada per Urbà VIII el 1628. Els que hi vulguin assistir, tan sols els demano una cosa, silenci i respecte. Una cosa va lligada amb l’altra. Veure i viure la Processó dels Armats és un esdeveniment singular. Hi ha gent que hi va a fer penitència. S’atura el temps, i és important que hi hagi silenci absolut. És realment corprenedor, commovedor, i del tot impactant.


Comentaris