Feliç dia de la Hipanidad

Doncs això mateix. Feliç dia de la Hispanidad. Com sempre m’agrada dir, créixer i fer-se visibles gràcies als mèrits propis, i no pas créixer i fer-se notar gràcies als desmèrits de la resta. Aquest dies ho podem veure més que mai quan, per desgràcia nostra, hem d’escoltar que els arguments més sòlids de la majoria de la classe política, són crítiques cap a la resta de partits. Trist, molt trist. Ja sabem el que els altres no fan o han fet però, proposeu coses que millorin la nostra vida, caram! És així com ens hauríeu de convèncer.

Sense descarrilar, tornem on era. No crec que qui se senti seu aquest dia i com a festa nacional llegeixi aquesta entrada però bé, és igual. De fet, ni tant sols sé què celebren ni m’interessa massa tampoc. Però la independència, la independència que hem defensat tanta gent com jo, no és excloent i no és una qüestió purament sentimental. Dic feliç dia de la Hispanidad a un espanyol com podria dir feliç Aberri Eguna a un basc o feliç 4 de juliol a un americà. Ho hem d’entendre així i és així com prosperarem. No hem de convertir al catalanisme els castellans com els musulmans van ser obligats a convertir-se al cristianisme. No.

De la mateixa manera que no demanem a un holandès ni a un americà que renegui de la seva pàtria en arribar a Catalunya, no crec que ho hàgim de demanar a un espanyol. Sempre he pensat que els sentiments se senten i es demostren; però no s’imposen. De la mateixa manera que als catalans no ens poden obligar a sentir quelcom per Espanya, als espanyols tampoc no els podem obligar a sentir una cosa que no senten. És i seria un error. Cal pedagogia per fer-los entendre, als espanyols residents a Catalunya, que quan siguem independents, no tenen perquè deixar de sentir-se espanyols. Senzillament, viuran en un altre país, amb unes altres lleis i, tots, amb les noves normes i la nova Constitució de Catalunya, hi tindran cabuda. Així de senzill. Ells, pel sol fer de viure a Catalunya, com qualsevol altre immigrant, també tenen i tindran el dret a viure millor i que els seus impostos vagin destinats a millorar el seu nivell de vida i el dels seus fills. No cal convertir-los en catalanistes, sinó en independentistes. Cosa que no és el mateix. Amb respecte i des del respecte és com avançarem. Compartint objectius comuns. Avui, el catalanisme no és un objectiu comú amb els immigrants espanyols però, millorar la qualitat de vida sí. Cal fer-los veure que la manera per millorar la qualitat de vida de tots els qui viuen i treballen a Catalunya, és la independència.

Per tant, doncs, a tots aquells que avui celebrin el seu dia, que els vagi ben bé. Que es reuneixin tots els compatriotes com ho fan els catalans a Nova York l’11 de setembre o els equatorians el passat agost a Barcelona. A Catalunya, tot hauria de seguir igual. Ells tenen el 14 de febrer; nosaltres el 23 d’abril. Ells tenen el 12 d’octubre; nosaltres l’11 de setembre. Avui, a Catalunya no hauria de ser festa i hauríem de respectar les tradicions dels qui viuen i treballen a Catalunya com qualsevol altra comunitat. No és la meva -nostra- festa.

I això, per anys que passi, seguirà així. Perquè vivim en un món globalitzat, la gent es mou i sempre hi haurà comunitats d’un país i una cultura en un altre país. Canviaran les regles del joc, però no les persones. Amb temps i amb el bon treball que farem els independentistes des de la vessant constructiva, els sentiments també aniran canviant. Segur. Per acabar, finalment, dir-vos que no he pogut deixar de consultar què es celebra el 12 d’octubre. Doncs es commemora el descobriment d’Amèrica.

Comentaris