Les claus per a la independència
Ja fa temps que noto -i és molt bona notícia- que es parla cada vegada més d'independència. Ho noto quan, a través del lector de notícies Goggle Reader, envio notícies i articles a d’altres compatriotes. Sovint em pregunto si els hi enviaré massa coses. I de fet, per sort o per desgràcia només segueixo uns quants portals i en deixo de banda una gran altra quantitat. Però no hi ha temps per a tot i cal escollir.
El fet, doncs, és que si fa un any els enviava un parell de notícies i articles cada setmana, ara, pràcticament, no hi ha dia que no els n'hi enviï. I certament me n’alegro. Ja ho apuntava fa un munt de temps que, des del meu punt de vista, hi havia tres clares claus per a la independència de Catalunya: periodistes, columnistes; gent d'opinió, societat civil i empresaris. Passats més de tres anys d’aquest article, podem veure com hem evolucionat.
Quant els periodistes, els que us dic. Cada dia en són més i més contundents. Jo llegeixo osona.com, naciodigial, elsingulardigital, Xavier Roig, Salvador Cardús, somnoticia, alguns blocs i d’altres que m’arriben. Tres anys més tard, no sé si alguns han obert els ulls o han sortit de l’armari. Però el fet és que se’n parla més i de manera més contundent. I això és un pas endavant. És evident que els fets i el maltractament que patim hi ajuda però, sigui pel que sigui, gràcies a aquest col·lectiu, la gent està prenent cada vegada més consciència.
Quant a la societat civil, doncs tres quarts del mateix. Avui hi ha molt més independentistes que fa 1, 3 o 10 anys. També és motiu per alegrar-se. La gent, sembla més sensibilitzada amb la nostra lluita i molt més conscienciada.
Finalment, els empresaris. Aquí mereix una menció el Cercle Català de Negocis. Associació d’empresaris que treballen per l’estat propi. Recordo quan van començar que la gent se’ls escoltava amb recel; més encara els empresaris. I, alerta, no hi dic jo, sinó que ho he sentit en alguna de les seves presentacions i/o conferències. Després de passar per una lleu crisi i patir una escissió, crec que els hi va anar fantàstic i d’ençà d’aleshores no han parat de créixer i cada dia són més i millors. Ara, els empresaris, ja no se’ls escolten amb recel, sinó amb aquell interès que té qualsevol que vol vetllar pels seus interessos i els de la seva gent. L’empresari català, de mica en mica, va entenent que no és una qüestió sentimental sinó que si volen que les seves empreses tirin endavant, la condició necessària -que no suficient- és gaudir de les eines que t’ofereix un estat propi.
Tot plegat també fa que cada dia més gent que no ho hauríem dit mai parlin obertament de la independència. Recordo, per exemple, quan Duran i Lleida deia que era impossible. El President Pujol també ho deia, com d’altres com José Montilla. Amb el temps, el discurs de tota aquesta gent ha canviat i han passat de creure això a creure que no és fàcil o que no ens convé. Jo hi veig un gran avanç. Primer negues, llavors ho veus complicat i, finalment, veus que no era tant i t’hi llences. Passa amb moltes coses. A mesura que anem fent camí, veiem la fi més a propi i fàcil d’arribar-hi.
En definitiva, doncs, a continuar treballant perquè arribi el dia. Amb parlar-ne no n'hi ha prou i cal executar per no quedar encallats com estem ara. No serà fàcil, però serà. Un apunt darrer que també comentava fa 3 anys: els polítics. Els polítics van a la seva i no ens portaran enlloc si no els fem un camí a mida i de baixada (tampoc massa brusca; no temessin a quedar-se sense frens). Això continua igual. Però si aquests tres col·lectius continuem treballant, algun dia els polítics es veuran obligats a fer un pas endavant i moure fitxa. És molt paradoxal, ja ho sé, però és així. Nosaltres hem de fer la feina bruta i la del mig del camp per, quan arribi el moment, arribar al final de l’àrea i fer la passada de la mort; aquella que deixa venuts els defenses i porter i permet al davant rematar a portaria buida. Serà un gol fàcil, però també caldrà ser-hi.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada