Les paraules

Sovint la gent es molesta quan m’afirmen alguna cosa i, sense ànim d’ofendre a ningú, malgrat l’afirmació sembli clara, jo dic que no ho entenc i demano que em matisin. Com dic sempre, no ho faig amb mala fe però, per entendre el meu interlocutor, em cal fer-ho. Llavors em diuen que sóc rebuscat i que toco el voraviu, que sóc un perepunyetes... 

El cert és que sovint confonem paraules i, si bé el que les diu les tracta com a purs sinònims, els que les escoltem no les tractem de la mateixa manera. N’hi ha molts exemples. 

Podríem començar, innocentment, com a introducció i sense cap connotació política, pel menjar i degustar. Podríem dir que en la forma i fins un fons és el mateix però, tots estarem d’acord que no és el mateix anar a degustar un menú a El celler de Can Roca (m’ho imagino perquè no hi he anat mai), que anar menjar un menú a un restaurant de polígon industrial. En un cerques emocions, gustos, sabors, presentació... en definitiva, que els plats et transmetin quelcom. En el segon cas, senzillament vas a satisfer una necessitat biològica. 

Introduït el tema, ens endinsem en temes més polítics. Per fer-ho, podríem recordar aquella gent autoanomenada i anomenada per molts com a indignats. Ara, amb tot el que està caient, han tornat a treure el cap (fins l'agost! Que vénen vacances). Una de les coses que em va molestar més aleshores, és que es relacionés l’estar indignat amb el ser indignat. Coses del tot diferent malgrat, també, es tractin generalment com a sinònims. Jo, com tanta altra gent, estic indignat amb moltes coses però, com és públic i notori, no tinc ni l’aparença ni l’actitud del que es podia i es pot entendre per ser un indignat. Tristament, els mitjans de comunicació van desprestigiar la paraula. Per tant, no barregem conceptes. 

Una altra cosa que en la història recent dels catalans hem anat confonent, és el mostrar i demostrar. A través de manifestacions, libdups, penjades d’estelades als balcons, manifestos, marxes, caminades, recollides de signatures, enquestes i d’altres coses, hem mostrat al món que volem la independència. Malgrat tot però, quan arribava l’hora de la veritat i de demostrar-ho a través de les urnes, la gent feia just el contrari. És a dir donant el poder a forces polítiques unionistes / autonomistes. Ara ha arribat un moment en el que no hi ha retorn. Quan arribi el moment, després de mostrar tant, haurem d’estar a l’altura de les circumstàncies i demostrar el nostre desig. En serem capaços? 

Espero i desitjo que sí. Verbs que també se solen confondre sovint. Sense mirar el que posa el diccionari, esperar podríem dir que és un concepte temporal, que no té connotacions bones ni dolentes. És un fet. Quan una dona ha de parir, els familiars esperen que ho faci. Quan en un hospital hi ha un malat terminal, la gent espera que defalleixi. En ambdós casos, el que es produirà en un futur, és un fet independentment del desig del desenllaç. Senzillament, la gent espera. Altra cosa molt diferent, és desitjar. El desig no comporta la garantia de la realització d’un fet concret. Podem desitjar moltes coses i que no s’acabin produint mai. Això també passa molt sovint amb les persones. La gent espera molt d’aquesta, quan en realitat el que penso que hauríem de fer és esperar ben poca cosa i desitjar-ho tot i una mica més. En definitiva doncs, evidentment, tinc el desig que els catalans siguem responsables i valents. Esperar-ho... depenent del dia i de les circumstàncies, més o menys. Per una banda, no m’entra al cap que puguem ser tant rucs i de manera indefinida, de manera que en algun moment haurem de reaccionar. Ho espero. De totes maneres, vist tot plegat... 

Ja ho veieu. Que cadascú utilitzi les paraules com vulgui. Aquests només són uns petits exemples. Si en alguna conserva us intento matisar, no us ho prengueu malament; només tracto d’entendre’ns.