Consulta per la independència

Fa uns dies em demanaven el motiu pel qual afirmava que la consulta per la independència no es realitzaria. Vagi per endavant que és un convenciment. No tinc cap bola de cristall ni he anat a veure ningú que en tingui alguna; tampoc és cap desig. Per situar-nos, us convido a llegir, abans de res, aquesta entrada titulada La via del referèndum de quan es va començar a parlar sobre el gran canvi de direcció dels convergents. Jo, ja no ho veia gens clar i, quants més dies passen, menys li veig.

Una de les vies per independitzar-nos i que alguns sempre hem defensat és la declaració unilateral d’independència (DUI). Un acte contundent al si del Parlament de Catalunya on els diputats la declararien. El trencament amb Espanya, és immediat. Com bé la paraula indica, t’independitzes d’Espanya, de manera que et poses sota empara i legalitat internacional i no pas sota l’espanyola; aquí hi ha la gran diferència en fer un referèndum/consulta. Un cop tens l’estat al sac i ben lligat, amb tota la força d’un Parlament legitimitat democràticament a les urnes, és possible que Europa, per reconèixer-te, et demani un referèndum de ratificació de la decisió presa pel Parlament. Però, alerta, no de consulta, sinó de ratificació; amb l’afegitó que disposes de tots els instruments de l’estat a favor per fer campanya.

Estem, possiblement, en un punt de no retorn cap a l’anhelada llibertat. Això és indiscutible. Però, també estem en un punt on, com va dir Artur Mas i altres, per declarar la independència unilateral ho has d’anunciar a bombo i plateret en un programa electoral. Només dues formacions polítiques van anar amb aquest possible escenari a les passades eleccions. Una pista, cap dels dos era CiU, qui -sorpresa!- ara alguns comencen a contemplar la possibilitat de la DUI. Ai! Si ho haguessin posat en el programa electoral o explicat millor... Potser haurien rebut més vots! Bé, retornant al fil, una de les formacions era Solidaritat Catalana per la Independència, desapareguda del mapa després de fer meravellosament bé la tasca per la qual tinc el convenciment que la van fer néixer. L’altra era E(R)C. A tall anecdòtic, el pare de tot això, fou Reagrupament qui, en les darreres eleccions, no només no es va presentar, sinó que va abandonar el cavall guanyador (que precisament li havia fet ell) per anar-se’n amb el perdedor; gran visió política!

Per tant, en aquesta legislatura, no es pot declarar la independència perquè incorreries en una il·legalitat... diguem que internacional. La decisió no seria legítima democràticament perquè no ho hauries anunciat en un programa electoral que hauria rebut el suport de la majoria. El que ha rebut el suport més ampli és el d'uns que volen el dret a decidir i volen fer una consulta. Per fer-la, com que no has trencat amb la legalitat espanyola i segueixes pertanyent a ella, t’has de regir per les seves lleis. Si no t’agraden les lleis, marxes i et fas les teves: t’independitzes. Així, doncs, això significa que 1) t’ha de donar permís l’estat espanyol o 2) et treus de la màniga una llei de consultes per marejar la perdiu.

En el primer cas, em penso que tots coincidim que no és massa probable perquè els espanyols, dins la seva legalitat, tenen les de guanyar. En el segon cas, també és un problema perquè només l’estat espanyol té el cens dels electors i, francament, si pensem que no deixarà fer la consulta, tampoc crec que faciliti el cens. Aleshores, com fas una consulta democràtica sense un sens electoral? Aquí hi ha, certament, un gran buit. Diuen amb el padró i algunes altres fórmules però, el cert, és que no és massa transparent ni democràtic. És més, tindrien dret a votar els menors d’edat fins a 16 anys? I els immigrants, pel sol fet d’estar empadronats? A mi, se m’ocorre una manera molt fàcil de tombar tot això, i és empadronant una gran quantitat d’espanyols a terres catalanes. Seria del tot legal no? Vaja, personalment, sóc incapaç de veure una consulta legal i legítima democràticament.

Però, hi ha una sortida, que és la que darrerament va guanyant adeptes. Costa i ha costat molt però, mica en mica, la gent va despertant. La declaració unilateral d’independència. Proper possible full de ruta: esgotar totes les possibilitats (la consulta és la darrera) i, quan diguin que no, no fer-la com un nyap, sinó convocar noves eleccions on, espero i desitjo que aquesta vegada sí, el programa electoral amb més suport hi haurà un punt de declaració unilateral. Ara sí! Amb el cens electoral, s’haurà anat a unes eleccions on tothom sabrà què hi havia i sense sorpreses, i serà del tot legítim i democràtic. Però, tempus fugit. Calia arribar fins aquí? Perquè, arribats a aquest punt, llavors caldrà declarar la independència i trencar amb Espanya i el possible referèndum de ratificació. No hauràs fet res contra la llei; el punt precís (temporalment parlatn) de la DUI és quelcom semblant al Gat de Schrödinger.

Reagrupament, amb la bandera de la declaració unilateral d’independència, regeneració democràtica i màxima transparència, al 2009 va rebre 39.000 vots. Després de 3 anys, comencem a entendre que aquest era el camí. Han passat més de tres anys i això no passarà abans d’acabar aquest (crec que no es poden convocar dues eleccions en un mateix any natural). Tot plegat, em recorda a aquell que està malalt del cor i necessita un transplantament. Tant de temps dient-li que es controli el colesterol i ara, després d’uns quants infarts, necessita un transplantament. Arribarà un cor a temps? Catalunya, tots nosaltres, hi serem a temps? Què en quedarà de Catalunya? Temps... cosa que fa temps (valgui la redundància) no tenim si volem sobreviure.

Però, serem independents.